Benvinguts a la família. Es pot fer humor negre amb les mares?

23.01.2018

Ja la tenim aquí: 721 dies després de l’estrena del primer episodi de Nit i Dia, per fi arriba una sèrie nova de trinca al prime time de TV3. Després de 2 anys de segones temporades, la novetat absoluta torna a accelerar els batecs de l’espectador tevetresí. Però tots sabem que una comèdia catalana sense Joel Joan al capdavant significa territori desconegut i posa en guàrdia la nostra propensió al catastrofisme. Què podem dir de Benvinguts a la família, la nova sèrie de Pau Freixa i Ivan Mercadé?

Primer episodi ple d’idees bones i arriscades, però tan difícils de reconciliar com la definició que la sèrie fa de si mateixa: “una comèdia negra per a tots els públics”. Hi ha coses que no poden ser i que a més són impossibles, però Benvinguts a la família demostra que des del sofà de casa podem obtenir un plaer exòtic veient com els guionistes intenten quadrar el cercle. I és que ahir vam riure molt, sobretot quan la història es posava estrafolària, però també vam destrempar-nos profundament cada vegada que la trama es rendia a la moralina més carrinclona.

La tensió creativa que resulta d’intentar barrejar extrems antagònics arriba al zènit en el duet que formen les dues actrius alfa de la sèrie: l’Àngela (Melani Olivares), i la Victòria (Yolanda Ramos). Mentre que la soferta mare de família postmoderna suporta el pes de la versemblança narrativa, la madrastra vodevilesca flota més enllà del bé i del mal, capaç de fer-nos petar de riure a voluntat, sobretot amb aquella rialla que s’escapa en forma d’esbufec àton (uf). L’una es mou entorpida per codis morals perfectament reconeixibles que ens conviden a l’admiració, i l’altra fa i diu el que li surt de la costura dels leggins.

La resta dels personatges de la família es distribueixen en la línia gradual que va de l’Àngela a la Victòria, és a dir, de l’humor gamberro al melodrama. Amb un potencial encara per explorar, ja ens han presentat molts arquetips d’originalitat i interès variable. Promet especialment la dialèctica eròtica entre el Fran (Nao Albet), que tot el que sap del sexe ho après de World of Warcraft, i l’Àlex (Georgina Amorós), que fa servir la webcam per finalitats més lúdiques que arreglar-se el serrell. Perquè si un serrell té els dies comptats en aquesta casa és el del Fran que, ens hi juguem dos pèsols, aviat deixarà de cridar “sóc verge” als quatre vents quan l’Àlex s’animi a despentinar-lo.

Serà possible harmonitzar un elogi ensucrat a la universalment estimada figura de la mare que es posa la família a l’esquena amb acudits poca-soltes? Hi haurà espai per l’humor autènticament negre amb uns límits morals tan estrets com els que marca l’Àngela? Dos dels referents que citen els creadors de la sèrie són les magnífiques Modern Family i Better things: la primera és una comèdia blanca que juga a fer veure que trenca els plats però en realitat no fa ni una esquerda a la vaixella, i la segona és una deconstrucció despietada dels tòpics cursis de la maternitat. Les dues tenen un to molt diferent i Benvinguts a la família intenta fer equilibris entre els dos, cosa que promet transicions abruptes de l’amor a l’odi, fins i tot entre un minut del capítol i el següent. I mentrestant, gaudim d’aquesta font inesgotable d’acudits esperpèntics que és Yolanda Ramos, capaç de deixondir el registre humorístic habitual de la tele catalana només amb la inflexió de la veu. Benvinguts a l’estranya atracció que exerceixen les contradiccions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Si no millora, em sembla que serà de les coses més tronades que es fan a la televisió. Com ara allò de La que se avecina i subproductes semblants. Confio que millori atesa la professionalitat dels qui van crear Cites, un producte modèlic. Al meu entendre, naturalment.