Benvinguts a la Família. Els espectadors no som imbècils

12.03.2018

La confiança d’una cadena en la majoria d’edat mental dels seus espectadors és proporcional als resums del pròxim capítol que s’emeten tan bon punt acaba un episodi, sovint enganxats als crèdits, cosa que fa notòriament difícil interessar-se per l’equip artístic sense arruïnar el visionat següent. Als mons millors, aquests avançaments ja fa temps que han desaparegut, mentre que els que TV3 endossa a Benvinguts a la família són ben presents: llarguíssims, enganyívols i dissenyats per afusellar la intriga. Però al darrer episodi es va perpetrar l’estafa més gran de la història infame de les prèvies: el gir dramàtic més gruixut de la sèrie fins ahir, que hauria pogut mantenir en vetlla als espectadors durant una setmana, es va esfumar en 12 segons. La indignació em va obligar a cronometrar-ho.

Miquel Fernández i Melani Olivares a ‘Benvinguts a la família’

Sempre he defensat que saber el final d’una pel·lícula no espatlla res: una bona narrativa no depèn mai de l’element sorpresa perquè el flux emocional i reflexiu ens atrapa per ell mateix. D’aquí el plaer de reveure i rellegir. Però en el cas de les sèries és diferent: un episodi s’escriu pensant en el gap temporal entre el final de l’emissió i el següent, fins i tot es tenen en compte les pauses de publicitat, de manera què l’arquitectura del capítol és inseparable del fet que l”audiència haurà de passar una setmana esperant el proper. O més de 12 segons. L’espera forma part de l’experiència tal com va ser idealment concebuda, i per això la fòbia als spoilers està justificada encara que s’hagi convertit en un tòpic abusat, i els guionistes que treballen per a plataformes que treuen tota una temporada en bloc escriuen d’una altra manera. Mireu la genial Transparent, produïda pel servei a la carta d’Amazon, i veureu una pel·lícula tallada cada 25 minuts més que no pas una sèrie.

Però farem veure que no sabem com entomarà el descobriment del complot familiar en Miquel, un personatge amb més recorregut del que semblava interpretat per un excel·lent Miquel Fernández capaç de treure petroli humorístic i ser ortodox alhora. Abans d’arribar allà, al darrer episodi vam veure un moment estel·lar i la seva repetició fallida. Comencem per l’èxit: cal tenir-los ben posats per demanar als actors que facin d’actors dins de la història, sobretot si han de fer de bons actors. L’exercici és complicat perquè la inèrcia de la ficció es trenca i s’exigeix als personatges que ens emocionin sota el focus d’unes expectatives enormes. I Yolanda Ramos les va superar, brodant una escena impecable en què va esclatar davant d’una càmera que la tancava en plans intransigents. Aconseguir que un personatge com la Victòria tregui un dolor autèntic sense dissoldre la seva essència d’astracanada mereix un gran aplaudiment.

La segona vegada no va funcionar: fer que el Leo (Quimet Pla) desenterrés odis reprimits de l’Àngela amb l’excusa que la seva interpretació del patriarca traspassat era molt creïble no va aconseguir una situació ni prou còmica ni prou dramàtica, sobretot després d’haver gastat el mateix recurs amb tan bons resultats només uns minuts enrere. Amb el veritable Eduardo kaputt i la mare més fora que dins, els creadors s’arrisquen a què les escenes grinyolin perquè creuen que cal molta prospecció biogràfica per justificar a l’Àngela. Senyal que saben que el personatge no acaba de rutllar, però mai un caràcter s’ha fet més atractiu a còpia d’exhibir un passat trist.

La seqüència de la revelació final retrata perfectament la fluctuació constant entre tons de Benvinguts a la família. Com que la sèrie es caracteritza pels equilibris entre el realisme i la comèdia, quan el fals Eduardo va intentar mantenir la farsa davant del Miquel es va produir un moment de suspens molt autoreferencial: l’entrebanc es desfaria en un malentès jocós o la cosa es posaria seriosa? Al final es va optar pel realisme, que ens hauria deixat amb l’ai al cor si no fos per l’avançament del proper episodi que esbudellava la resposta del Miquel al descobriment. Imbècil ve del llatí, imbecillus, que vol dir “que no té un bastó sobre el qual recolzar-se”. Segur que hi ha responsables a TV3 -i, ja que hi som, a totes les cadenes nacionals- que creuen que les infaustes prèvies són una crossa necessària per ajudar a l’audiència a caminar. Que algú faci un change.org contra aquests resums titulat “No som imbècils, gràcies”, que el signo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bon comentari, que subscric.
    Aprofito per dir que segueixo molt irregularment aquesta sèrie, que no m’ha interessat i que avui n’he vist quasi tot l’episodi i m’ha semblat excel.lent.
    El trio dels tres joves (Nao Albet, Àlex i el seu xicot), molt reconfortant. L’actriu que fa d’Àlex és brillant, estupenda.