Benvinguts a la família. Adéu a les sèries de TV3

16.04.2018

Ho vaig escriure la setmana passada però no sospitava fins a quin punt seria literal: al final, Benvinguts a la família ha estat una competició per veure qui era millor persona. I han guanyat l’Àlex i el Nando, aquest darrer amb redempció de personatge inclosa, trencant el capoll de la timidesa patològica per convertir-se en un home assertiu com cal. Menteixo, en realitat han guanyat tots perquè “la família és el més important que hi ha”, “tots per un i un per tots”, i “cal estar unit en els bons moments, però sobretot en els dolents”. Un dels avantatges de les veus en off acompanyades de balades ensucrades en anglès és que no cal que pensem quin és el missatge de la sèrie perquè ja ens l’expliquen elles. Després de tots els girs dramàtics, tothom que ha avantposat l’amor, l’honestedat i la bonhomia al materialisme, l’interès egoista i la malevolència, és a dir, tot cristo menys el Marcos, ha trobat la justa recompensa en forma de final feliç. Una comèdia negríssima.

En Marcos vol fer fora de la casa de l’Eduardo la Victòria i l’Àlex | Foto: BALF

Benvinguts a la família ha exhibit bons valors de producció, excel·lència en els aspectes tècnics i unes interpretacions –el millor de la sèrie– de primera. Per això dol tant la carrincloneria recalcitrant del missatge de fons, que s’ha apoderat del guió en els moments que han definit la temporada. La distància entre el que la història hauria pogut dir i el que ha acabat dient és el quid de la qüestió, que fa que, malgrat que la sèrie hagi demostrat poder omplir una hora d’entreteniment amb un culebrot notable, l’haguem de jutjar com la comèdia irreverent que deia que volia ser i no ha sigut. I és que, si la família és el McGuffin de la classe mitjana, la línia vermella dels valors socials que ningú s’atreveix a creuar, el repte de Pau Freixas i Ivan Mercadé només podia ser buscar les pessigolles al consens granític que envolta la imatge incorruptible de la família feliç. Una comèdia pot reforçar o afeblir allò de què parla, però en algun moment ha de resultar incòmoda o fer-nos veure alguna cosa que un drama no sigui capaç d’expressar de la mateixa manera. Si no fan servir el seu poder exclusiu per riure’s del rei, per què serveixen els bufons? En aquest cas, la inqüestionable harmonia familiar és la reina de les ideologies, i s’ha perdut l’oportunitat d’insinuar que, a vegades, l’emperadriu també va despullada.

Yolanda Ramos ha estat la cara i l’Àngela i l’Àlex –els personatges, no pas les fantàstiques actrius Melani Olivares i Georgina Amorós, que ho han clavat–, la creu. A una banda, una Victòria caiguda dels cabarets del Paral·lel al bell mig de la graella de TV3, disparant acudits nihilistes i un humor sense solta ni volta que ens ha permès riure d’una manera sanament gratuïta que havia estat negligida durant massa temps per la nostra. A l’altra, les dues brúixoles morals que, cada cop que la trama s’esbojarrava una mica, ens venien a recordar on són els límits, que no es toquen perquè no pot ser i a més és impossible. La gran mentida és el discurs amb què la sèrie ha intentat disfressar de transgressió el que era conservadorisme: amb autohomenatges com “un dia t’adones que has format la teva pròpia família i no és una d’aquelles que surten a la tele” situant la de l’Àngela, per contrast, com un exemple suposadament trencador vingut a rejovenir el prime time. Tan trencador com Cuéntame, si de cas. La història dels nostres protagonistes no ha estat un mirall per qüestionar els tòpics de la família ensucrada, sinó un monument per apuntalar-los. Problema? Alguns, com la manca d’originalitat, però, sobretot, condemnar el postureig pseudoprogressista que ens intenta vendre bou per bèstia grossa.

I acabarem parlant del futur. Fa mesos que vaig escrivint que el pare desaparegut apareixeria en algun moment i tenia ganes de menjar-me les paraules. Tota sèrie té el dret a posar la carn a la graella per demanar una nova temporada, però recórrer a aquesta bomba tan predictible en el darrer pla és un pecat de ganduleria difícilment perdonable. Poc o res de tot el que hem vist al llarg dels tretze capítols, excepte l’enamorament de l’Àngela i el Nando, ha fet créixer els personatges en una direcció que pogués aprofitar l’arribada del patriarca fugat per crear un joc dramàtic interessant. L’espatlla de l’home misteriós amb què culmina la temporada és una sorpresa caiguda del cel que, en comptes d’establir una continuïtat entre temporades, relativitza la vàlua del que hem vist i ens demana un reset per a la següent.

El gran misteri és quan arribarà “la següent”. L’ofec econòmic que pateix TV3 per motius colonialistes ha aturat el departament de ficció, les produccions del qual hem seguit setmanalment des d’aquesta columna durant dos anys, només interromputs pel necessari estiu. Ara, les sèries en prime time desapareixeran per falta de diners i la televisió catalana es convertirà en el que volien els partidaris del 155: una cadena de segona, incapaç de competir amb els recursos de la cultura castellana. De mitjana, a falta de l’últim episodi, Benvinguts a la família ha tingut 501.000 espectadors i un 16,3% de quota, unes xifres excel·lents que no han quedat gaire lluny de Merlí. Això vol dir que la fidelitat que s’havia treballat durament els dilluns a la nit es posa en risc, i les migracions de públic àvid de ficció es produiran inevitablement cap a continguts en altres llengües. Els directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fins i tot posen en dubte el retorn de les sèries a l’octubre, fins al punt que diuen que treballen per tornar… el gener de 2019. Sembla que la normalització lingüística s’ha salvat a les escoles però no a la televisió, perquè una llengua sense sèries és qualsevol cosa menys normal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. On diu:rejuvenir, hauria de dir: rejovenir.
    Gràcies per tots els teus escrits. Primer els llegeixo i després miro la sèrie per internet.