Benvinguts a Josep Maria Miró Park

6.02.2018

Aquests dies la Sala Beckett ofereix Josep Maria Miró a quasi tots els espais del seu edifici. Dos espectacles, diverses lectures i xerrades, i el mateix dramaturg com a professor d’un curs d’escriptura, que finalitzarà a finals d’aquest mes. Aquesta setmana hem vist Olvidémonos de ser turistas, el seu primer text escrit en castellà. I finalment hem pogut veure Nerium Park, l’espectacle que el 2013 va guanyar el Premi Quim Masó i que es va estrenar al Temporada Alta d’aquell mateix any i al Festival Grec 2014. El muntatge va fer un total de sis funcions (dues a Girona i quatre a Barcelona) i no s’ha pogut tornar a veure a Catalunya fins ara. Sort que Josep Maria Miró és un dels nostres autors més traduïts i representats arreu del món.

Alba Pujol i Roger Casamajor, protagonistes de ‘Nerium Park’. © Alejo Levis

Ideal parelles

Servidor de vostès va sentir comentaris molt elogiosos per part d’amics i col·legues quan, ara farà quatre anys, es va estrenar Nerium Park al Festival Grec. “Ja el veuré quan el programin en temporada en algun teatre”, vaig pensar. I tal dia farà un any. Finalment he pogut veure l’espectacle, i m’ha servit per constatar dues coses. La primera, que la Sala de Dalt de la Sala Beckett és un dels millors espais teatrals de Barcelona. Ja sigui en les produccions pròpies o les convidades, en les lectures, els espectacles o els concerts, aquesta sala té unes dimensions perfectes, una relació escena-platea ideal i un encant inigualable. Això és un fet. En segon lloc, vaig constatar (un cop més) que l’escenògraf Enric Planas i l’il·luminador David Bofarull són dos dels grans noms d’aquestes dues disciplines amb qui tenim la sort de comptar a casa nostra. L’espai de Planas i la llum de Bofarull no hi són perquè sí, no són ornament o un complement gratuït, i s’integren a la perfecció amb el text i la direcció de Josep Maria Miró. Això és un altre fet. Com una casa de pagès. Que ens vingui a la memòria la pel·lícula Dogville (Lars von Trier, 2003) és quasi inevitable, però sortosament Miró no obliga els seus actors a fer veure que obren les inexistents portes, i és la llum la que ens guia per l’espai. La llum i els mateixos actors, naturalment.

Nerium Park és un text que té la virtut d’unir gèneres, i la gràcia de passar subtilment de la història de parella al thriller i a la crítica social de forma orgànica i gens forçada. Una parella jove s’instal·la en una flamant urbanització de nova construcció, i com toca en aquestes ocasions, sembla que la felicitat que han de sentir sigui una clàusula més del contracte que acaben de signar. Hypothèque oblige. Miró reflexiona sobre com les nostres relacions sentimentals i laborals estan molt més unides del que en realitat ens pensem, i de quina manera els fets de les unes condicionen les altres. Liebe ist kälter als das Kapital (L’amor és més fred que el capital), com diria René Pollesch. Els protagonistes són Alba Pujol i Roger Casamajor, que a través de dotze escenes (els dotze mesos d’un any) ens mostren l’evolució d’una parella que passa d’iniciar un projecte de vida amb il·lusió a sentir-se engabiat en una paràbola perfecta de la bombolla immobiliària. Si la química entre els dos intèrprets funciona i Casamajor compleix amb el seu paper de forma satisfactòria, és Alba Pujol qui s’emporta la funció: és innegable que l’actriu millora amb els anys, i que la seva naturalitat en escena no és impostada, com sí podem veure en altres actors de la seva generació. Poca cosa més puc dir. Potser sí: Nerium Park és el muntatge ideal perquè aquells que encara no coneguin l’obra de Josep Maria Miró s’hi apropin i decideixin quedar-s’hi. Queden avisats.

L’escenografia d’Enric Planas i la il·luminació de David Bofarull a ‘Nerium Park’. © Alejo Levis

 

Sur o no sur

A la Sala de Baix s’està representant el primer text escrit en castellà de Miró: Olvidémonos de ser turistas. Si a dalt podem veure una mena de thriller sentimental i immobiliari, a baix el gènere triat és la road play, la versió escènica del que n’anomenem una road movie. Una parella de Barcelona viatja a la triple frontera, l’espai que emmarca l’Argentina, Brasil i Paraguai. La primera escena és un exercici formal fet amb tanta gràcia que l’espectador segurament no s’adona de la regla que segueix fins passada la meitat, i és el desencadenant de la separació d’una parella madura que, per motius que no vénen al cas, emprenen cadascú el seu propi viatge. Lina Lambert i Pablo Viña interpreten la parella, un home trist i una dona elegant i amb pinta de restauradora d’art gòtic, que en el seu recorregut s’aniran trobant amb personatges que els ajudaran de forma més o menys directa. Miró, gran coneixedor d’Argentina i bona part de Llatinoamèrica (on, recordem, se li estrenen més textos que a casa nostra) ha escrit un text bellíssim que reivindica el viatge en solitud, on el viatger es veu obligat a confiar en la bondat dels desconeguts i on hom posseeix poca cosa més que la seva motxilla (la real i la metafòrica).

Els personatges que la parella anirà trobant al seu camí són interpretats per dos actors argentins, una graciosíssima Eugenia Alonso i un versàtil Esteban Meloni. La mucama, la guia turística dislèxica, el capellà cerca-ovnis o el conductor del micro apareixen del no-res, per ajudar o aconsellar els dos protagonistes, perduts en tots els sentits de la paraula. L’escenografia d’Enric Planas juga amb la buidor, en aquest cas, amb un sol llit com a objecte físic, que funciona a la perfecció amb un text que tot i que curiosament estigui situat en un marc geogràfic molt concret, la triple frontera, té una universalitat que aguantaria altres localitzacions. La il·luminació de Maria Domènech crea els espais i aprofita molt bé totes les potencialitats i els racons de la Sala de Baix de la Beckett. No em convencen tant les projeccions de Mercè Rodríguez, i crec que la direcció de Gabriela Izcovich es queda a mig camí, en aquest sentit: ni acaba d’apostar a fons per la buidor escènica, ni aprofita les potencialitats que li podrien oferir les imatges projectades.

El repartiment de ‘Olvidémonos de ser turistas’, de Josep Maria Miró. © Kiku Piñol

Sortint de veure Olvidémonos de ser turistas em va venir al cap la cançó Sur o no sur, del cantant argentí Kevin Johansen: “Me voy porque acá no se puede/ me vuelvo porque allá tampoco./ Me voy porque aquí se me debe/ me vuelvo porque allá están locos”. Els viatges que es produeixen en totes dues direccions creuant l’Atlàntic, entre Argentina i Europa, es deuen a una fugida o són provocats per una expulsió? Per què nosaltres tenim ganes de tocar el dos i, en canvi, hi ha tanta gent al món que vol venir aquí? Què fa que quan estem aquí tinguem ganes de marxar, i quan estem allà ens morim de ganes de tornar?