Benvinguda sigui la lluita constant

14.11.2018

La Sala Beckett, sempre ho hem dit, és un dels teatres més hiperactius de Barcelona. Aquesta setmana presenta dues noves propostes. En primer lloc, Una lluita constant, el darrer espectacle de la companyia resident La Ruta 40, amb direcció de Carlota Subirós. I, en segon lloc, La benvinguda, el debut com a dramaturg de Marc Guevara: un text dirigit per Mònica Bofill i que tanca el cicle “Terrors de la ciutat”. Programa doble a la Beckett: un espectacle de teatre documental sobre les lluites que ens han mogut des del Maig del 68, i el primer text d’un dramaturg que, segons Josep Maria Miró, és una veu a tenir molt en compte. Som-hi.

Imatge de l’espectacle de La Ruta 40 ‘Una lluita constant’, que s’estrena a la Sala Beckett.

La Ruta 40 és una companyia que fins ara, ha posat en escena textos de la dramatúrgia contemporània (Romina Paula, Albert Arribas, Josep Maria Miró) o clàssics contemporanis, com ara Harold Pinter o Thornton Wilder. La companyia estrena el seu primer espectacle “de creació”, una peça de teatre documental que gira al voltant de la idea de lluita i revolta. Des del maig del 68 a les lluites obreres, Una lluita constant és un collage, com molt bé mostra la imatge creada per l’escenògrafa Xesca Salvà. No vol ser un espectacle de tesi, segons Carlota Subirós, sinó una mostra dels diferents tipus de reivindicacions que han marcat les darreres cinc dècades. En escena hi trobarem a Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera que, al voltant d’una taula plena de llibres i cerveses, reflexionen en veu alta sobre les diferents formes de lluita col·lectiva des de la segona meitat del segle XX fins al present. Si bé la idea per tot plegat va sorgir arran dels fets ocorreguts l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya, la companyia no ha volgut centrar-se en aquell cas en concret, sinó oferir una mena de fresc, de visió panoràmica sobre la manera en què les col·lectivitats s’han organitzat per rebel·lar-se o decidir sobre el seu futur. Carlota Subirós explica com el fet que La Ruta 40 sigui una de les companyies en residència de la Sala Beckett ha permès que el procés d’assaig fos, en realitat, un procés de recerca i experimentació, que ha anat variant la idea original de l’espectacle. L’activisme, la protesta, les manifestacions i les lluites dels nostres pares apareixen en forma de text, imatge i música, ja que la posada en escena juga amb tots els llenguatges. No es tracta, merament, d’una creació de teatre documental, sinó també d’una reflexió sobre l’arxiu i la manera com ens han arribat tots aquests relats, ja sigui de forma oral o d’una manera (més o menys) documentada.

 

 

La segona estrena de la setmana a la Sala Beckett, La benvinguda, parteix de l’anomenat “drama dels refugiats” per construir una història de parella que en realitat és un triangle. Tranquils, no es tracta del típic drama burgès amb l’amant amagat a l’armari. L’element que s’interposa en la relació de l’Anna i el Xavi no són unes banyes, sinó la Tahiya, una noia refugiada. L’Anna torna a casa després d’un viatge de cooperació, i a dins del maleter del cotxe hi duu una noia amagada. No ho ha pogut evitar, veient les condicions amb què viuen els refugiats al camp on ha fet de voluntària. El desig de donar un futur millor o, com a mínim, una possibilitat de vida a la Tahiya topa amb les pors de la parella, que no sap de quina manera aquest fet els pot posar en un compromís. La Tahiya és una presència, un fantasma que amaguen al pis i que no pot veure la veïna tafanera. I aquest fantasma acaba traient el pitjor de l’Anna i el Xavi, les seves pors i les seves misèries. La benvinguda és una producció d’Obskené, amb Mònica Bofill a la direcció i Marta Bayarri i Santi Ricart als papers protagonistes. L’autor, enginyer industrial doctorat en enginyeria ambiental, és capaç de parlar de les pors occidentals des del menjador d’un pis, com feia Josep Maria Miró, un dels seus mestres, a Nerium Park. Guevara s’ha format a l’Obrador de la Beckett, amb autors com ara Esteve Soler, Pere Riera, Helena Tornero, Neil LaBute o Sasha Marianna Salzmann. La benvinguda suposa el seu primer text, després de participar a diferents projectes amb textos breus. Toni Casares, director de la Beckett, va fer un tuit entusiasta després de la lectura dramatitzada que se’n va fer, la temporada passada. “No s’assisteix cada dia al naixement d’un dramaturg”, deia. De moment, hem llegit el text i hem pogut comprovar que Guevara té molt bon ull per retratar les nostres contradiccions més visibles, com ara les tensions que existeixen entre el voluntariat de selfie i les les bones , i també la visió del científic per detectar les pors a primera vista més amagades.