Benet i Jornet: un propòsit assolit

21.01.2019

“Una nit d’estrena és la cosa més angoixosa del món.
Però també la més bella, i no la canviaria per res.”
Josep M. Benet i Jornet

En el marc d’un sistema cultural públic incomplet o amb dèficits importants com malauradament ho és el nostre actualment, la publicació del volum Josep M. Benet i Jornet 1963/2010, a càrrec d’Arola Editors i el Teatre Nacional de Catalunya, és una fita important i una proposta d’actuació conjunta a tenir en compte. És el resultat d’una necessitat i una complicitat compartides: disposar d’editorials que contemplin, com una activitat o vessant més de la seva orientació empresarial, la publicació de tota clase de literatura relacionada amb les arts escèniques amb institucions, empreses i teatres de caràcter privat i, especialment, públic, com és el cas del Teatre Nacional de Catalunya. La gran transformació que s’ha produït en la indústria cultural en les últimes dècades a causa dels avanços tecnològics, però sens dubte també la profunda crisi econòmica mundial de l´última dècada, han tingut conseqüències devastadores que han afectat a l’edició impresa de materials de l’àmbit de les arts escèniques ací i arreu.

Josep M. Benet i Jornet | © Josep M. Muñoz / L’Avenç

Que Arola Editors celebri ara vint anys de la seva presència en el sector editorial, és un fet que es mereix la més sincera felicitació en la confiança que continuï adoptant ara i en el futur l’esperit que li ha permès mantenir-se malgrat totes les contingències del complex context global en què ens movem. Altres editorials han desaparegut o s’han vist encaminades a participar o integrar-se en lobbies empresarials que han decidit eliminar aquelles col·leccions literàries o teatrals que no els eren rendibles econòmicament. Arola Editors n’ha estat sortosament l’excepció, mentre en els últims temps han anat aflorant en el mercat petites editorials de paper i altres de digitals que estan intentant regularitzar l’edició d’obres de creació i assaig relacionades amb les arts escèniques. En aquest context s’ha de situar també la important revifalla en els últims anys de les publicacions de l’Institut del Teatre després d’haver sofert una significativa sacsejada i paralització arran dels canvis d’orientació en la política global del servei de publicacions de l’administració provincial.

Josep M. Benet i Jornet 1963/2010 passa a engruixir Textos a part (Teatre Reunit), una col·lecció específica d’Arola Editors i el Teatre Nacional de Catalunya, que s’ha proposat aplegar bé l’obra completa bé una selecció representativa d’autors i autores que poden haver estat representats (la majoria) al TNC com no, però que són referències del teatre català i/o universal.  Fins ara s’han publicat dins Teatre Reunit les obres de Lluïsa Cunillé de 2007 a 2017, les Obres Completes, de Sarah Kane, el Teatre Anarquista, de Felip Cortiella, l’obra dramàtica de Josep Maria Miró entre 2009 i 2018 i la de Victòria Spunzberg, que abraça de 2004 a 2018.

La de Josep M. Benet i Jornet, àlies Papitu per als amics i coneguts, recull una selecció de textos publicats i/o representats en la majoria dels casos entre 1963 i  2010/2013. L’edició, preparada i coordinada amb cura i ofici per Albert Arribas, s’obre amb una presentació de Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya, i una de més personal de Benet i Jornet, «Qui sóc i per què escric», un text datat el 1998.

En Benet i Jornet, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2013, pot estar content de la seva trajectòria en el teatre català, fins que la malaltia que pateix (i no altra circumstància) ha deturat la seva passió i el seu pregon compromís amb l’escriptura dramàtica. Ho pot estar, perquè no ha estat l’autor d’una sola obra dramàtica representativa i reconeguda de manera exclusiva per uns i altres, cosa que li produeix frisança. Altrament, com els grans autors d’arreu, al llarg de poc més de cinquanta anys d’ofici professional, qualsevol lector/espectador seguidor de la carrera de Benet pot trobar en la compilació que s’edita del seu teatre no un sinó diversos textos: aquell que s’avé més als gustos literaris del lector o aquell altre que més l’ha emocionat o li ha generat una catarsi que no ha pogut oblidar mai, posem per cas. Una tria a gust del consumidor entre un munt de propostes.

La selecció del teatre de Benet acull els gèneres i les formes més expressives i representatives del seu teatre d’ençà que en un règim semi-professional, i només durant uns quants dies va estrenar el 1964 Una vella, coneguda olor, primer premi Josep M. de Sagarra 1963, en el marc del VII Cicle de Teatre Llatí organitzat al Teatre Romea, fins a l’última de les seves estrenes de caràcter professional, Com dir-ho?, a l’Almeria Teatre el 2013. Paral·lelament, Benet i Jornet ha assolit un dels seus propòsits més preuats: l’escriptura de cinquanta peces, que han estat representades i/o publicades amb alguna excepció. De fet, n’ha escrit cinquanta i escaig, la xifra concreta es podrà confirmar amb més precisió quan els seus papers dipositats a la Biblioteca Nacional de Catalunys estiguin definitivamente endreçats i es puguin consultar.

Quants títols i quins són els motius de la seva presència en el volum recopilat per Arola i el TNC? D’entrada, atès el volum i la varietat de registres de la seva producció dramàtica, no s’ha publicat cap obra relacionada amb el teatre infantil i juvenil que sumen un total de vuit títols en el seu cas.  En total, el volum comprèn vint-i-set peces de teatre, de les quals sis constitueixen la sèrie Apunts sobre la bellesa del temps (1974-2007). En la selecció final s’han tingut en compte criteris tant d’historicitat i de caràcter literari, com de representativitat reconeguda per l’acadèmia, la crítica literària i la d’espectacles, sobretot a partir del moment que el seu teatre va començar a regularitzar la seva presència escènica a finals de la dècada dels vuitanta a Catalunya, abans que ho comencés a ser fora del nostre país en la dècada dels noranta. Un apunt: en els vuitanta, ja s’ha d’assenyalar una estrena significativa a Madrid, la de Motín de brujas [Revolta de bruixes] en el Centro Dramático Nacional/Teatro María Guerrero, el 1980.

Amb uns criteris flexibles, l’edició s’inicia amb un text dels seixanta, el text fundacional del teatre de Benet, Una vella, coneguda olor; s’ha renunciat a editar algun text de la trilogia de Drudània (1966-1969) – Cançons perdudes, Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna i La nau- que de fet prepara el canvi que significarà Berenàveu a les fosques quant a l’assumpció de les tècniques de Brecht i el teatre èpic que estaven en boga en aquell moment. La dècada dels setanta s’obre amb una peça breu, L’ocell fénix a Catalunya o alguns papers de l’auca (1970), una divertida i descordada «peça de circumstàncies», dedicada a Jordi Castellanos, Xavier Fàbregas, Feliu Formosa, Montserrat Roig i Eva Serra, «considerats alguna o altra vegada», segons Benet, «membres d’un clan elàstic i nebulós» que estaría presidit per la figura prestigiosa del crític esportiu Modest Vinyoles.»  Aquest crític no és altre que Joaquim Molas, amb qui aquell petit «clan» (la majoria, incloent-hi el mateix Mestre Molas, malauradament ja desapareguts), es van conèixer treballant a la Gran Enciclopèdia Catalana. Alguns d’ells també van participar com a alumnes en els seminaris de literatura catalana que Molas impartia als Estudis Universitaris Catalans (EUC) de l’Institut d’Estudis Catalans. De fet, L’ocell fénix.. neix arran del curs sobre la literatura modernista que Molas va explicar a la seu d’Òmnium Cultural al Palau de Dalmases del carrer de Montcada, on s’impartien les classes dels EUC, el curs 1969-1970. Aquesta peça anuncia ja l’interès de Benet per L’auca del senyor Esteve que culmina a Berenàveu a les fosques. Si Rusiñol es va proposar explicar la transformació de la ciutat de Barcelona entre 1833 i 1907, Benet exposa críticament el divers comportament de la societat catalana davant la dictadura franquista entre 1930 i 1971 a Berenàveu a les fosques. Els altres textos dels setanta són La desaparició de Wendy, o la seva contundent resposta artística a la crítica d’espectacles que no va saber apreciar el tomb que representava Berenàveu… en la seva trajectòria; Revolta de bruixes o l’objectiu de menar el realisme fins al seu paroxisme, i Descripció d’un paisatge, on adopta un tractament tràgic sobre un tema vinculat a la realitat política del moment.  És un text que Benet s’estima especialment, que ha estat representat en el teatre, adaptat a la televisió i muntat per l’Aula de Teatre de la UAB, però que ha passat   desapercebut esperant potser que algun dia un/a director/a s’hi encari de nou.

La dècada dels vuitanta és la de la definitiva arrencada del seu teatre i la seva projecció en la nostra societat. Al cap de vint-i-cinc anys de l’escriptura d’Una vella, coneguda olor, gràcies a Josep Montanyès i Fabià Puigserver, Benet és acollit en la programació del Teatre Lliure amb El manuscrit d’Alí Bei, i Ai, carai!, dues peces molt distintes, que mostren tanmateix la seva verssatilitat literària. La primera enllaça amb Descripció d’un paisatge en la seva recerca d’una Atlàntida somniada i imposible, la segona incideix en un tema que prefigura una obsessió recurrent en unes quantes peces posteriors, la dels afectes, tant en l’àmbit de les relacions familiars com en les de caràcter pròpiament sentimental o íntim. Montanyès i Puigserver són els factòtums de la seva presència en el Teatre Lliure. Després d’Història del virtuós cavaller Tirant lo blanc  (1987), un text que no va quallar en un muntatge adient, si més no al seu gust, en el Teatre Romea com a seu del Centre Dramàtic de la Generalitat (CDG), la posterior incorporació de Domènec Riexach a la direcció del CDG assenyala el definitiu reconeixement de Benet com el principal dramaturg viu de referència, amb el permís de Joan Brossa, en l’últim terç del segle vint per als joves dramaturgs, que comencen a treure el cap i per a la crítica acadèmica, literària. També per al públic, molt abans que accedeixi a una àmplia popularitat amb les sèries iniciades amb Poble Nou (1994) a TV3 sense obviar la seva activitat anterior com a responsable de dramàtics en els serveis de TVE a Catalunya a partir de 1975.

Desig, sota l’estímul pinterià i belbelià, es converteix per primer cop en l’obra reconeguda de manera unànime per la crítica i el públic, quan s’estrena el 1991 al Teatre Romea/CDG, i obre el camí a altres títols dels noranta com Fugaç (1994) i Testament (1997), estrenats també al Romea i molt propers a la línia temàtica de Desig,  o el d’ER, una sentida declaració d’amor de la seva passió pel teatre, que s’estrena al Teatre Lliure el 1994. De finals dels noranta és també El gos del tinent (1999, Sala Beckett), una peça de rerefons polític sobre el Poder absolut i immisericord. El nou segle comença amb Olors, que tanca la trilogia formada per Una vella, coneguda olor i Baralla entre olors, una peça estrenada en el circuit catalano-balear de TVE a Catalunya, entorn el pas devastador del Temps Històric sobre les persones i els seus espais simbòlics de convivència.  Fins a Com dir-ho? estrena una colla de textos que, a grans trets, s’inscriuen en l’orientació literària, formal, estilística i temàtica de Desig en un to profundamente dens i dramàtic: L’habitació del nen (2003, Teatre Lliure), Salamandra (2005, Teatre Nacional de Catalunya), sobre el tema de l’extinció, i les tres peces finals que constitueixen una altra trilogía: Soterrani (2008, Sala  Beckett), Dues dones que ballen (2011, Teatre Lliure) i  Com dir-ho (Almeria Teatre, 2013).  Un punt i seguit mereix la publicació dels sis Apunts sobre la bellesa del temps, escrits entre 1974 i 2007; n’havien de ser set, però les circumstàncies personals dels últims anys ho han impedit.

Un parell més de detalls a propòsit dels textos publicats. El primer: dues de les grans figures del teatre català van fer la seva última presència escènica amb l’estrena d’Ai, carai! (Pau Garsaball, 1987) i Dues dones que ballen (Anna Lizaran, 2009), respectivamnet, totes dues representades al Teatre Lliure. El segon: una colla de directors de referència han estrenat o representat fins ara textos d’en Benet en l’escena independent i/o professional (pública i privada): J.  M. Segarra (Una vella, coneguda olor, Berenàveu a les fosques), Francesc Castells (L’ocell fènix), Joan Castells (Berenàveu a les fosques), Jaume Villanueva (La desaparició de Wendy), Josep Montanyès (Revolta de bruixes, El manuscrit d’Alí Bei, ER), Joan Ollé (Descripció d’un paisatge), Rosa Maria Sardà (Ai, carai!, Fugaç),  Sergi Belbel (Desig, Testament, L’habitació del nen), Toni Casares (El gos del tinent, Salamandra), Mario Gas (Olors), Tamzin Townsend (Això, a un fill, no se li fa), Oriol Broggi (La desaparició de Wendy), Juan Carlos Martel (Revolta de bruixes), Víctor Álvaro (L’habitació del nen), i Xavier Albertí (Soterrani, Dues dones que ballen, Com dir-ho?).

Amb la feina ben feta, Josep M. Benet i Jornet, l’estimat Papitu, ha assolit el somni que s’havia proposat fa anys: escriure més de cinquanta peces, veure-les representades (o si més no publicades) amb la complicitat del públic, el reconeixement global de la crítica i l’acadèmia. Ha estat sens dubte el gran supervivent (l’altre, amb menys fortuna, ha estat en Rodolf Sirera) d’un grup d’escriptors, els assenyalats com a generació dels setanta, que van sofrir les conseqüències del desplegament de la dramatúrgia no textual dels seixanta i setanta. La seva travessia del desert va ser molt dura, alguns no la van superar, altres com Benet i Jornet ho van aconseguir per l’ambició, la tossuderia, la sort de trobar complicitats, i la convicció de considerar en el fons que el que escrivia podia ajudar a la necessària renovació de la literatura dramàtica catalana. Ha persistit, ha resistit amb la convicció que li atorga la seva passió i ha obtingut la millor recompensa que es podia esperar, la que sens dubte més aprecia: el reconeixement ampli, sentit i generós que els autors i les autores de les promocions posteriors han fet de la seva obra. Ha estat un Mestre per a tots plegats. La colla dels setanta no va tenir mai el suport explícit dels qui els havien precidit. Encara sort en van tenir que, malgrat no van poder regularitzar la seva presència escènica, van aconseguir com a mínim donar-la a conèixer a través de l’edició. El paper que avui assumeix tan dignament Arola Editors amb la complicitat, quan s’escau, dels teatres, en aquell temps el va fer sobretot El Galliner d’Edicions 62, una col·lecció, que va comptar amb la participació de Benet en el seu naixement.  Per això, quan el 1987, la col·lecció va publicar en el número 100 l’adaptació de Xavier Fàbregas de La filla del mar, que va dirigir Ricard Salvat el 1971, Benet expressava un desig que, trenta-dos anys més tard, es pot traslladar a Arola Editors: «I és que la col·lecció és viva i gaudeix de bona salut. Les esperances d’aquell grupet que es reunia a l’Or del Rin, s’han acomplert amb escreix, Xavier Fàbregas la va empènyer amunt. Escapada de les seves mans, dintre d’uns altres cent números, algú podrà explicar, espero que «El Galliner» continua essent, com ara, arxiu fidel de la literatura dramàtica catalana del nostre temps.»  Temps era temps.

 

Respon a JMBC Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. S’escriu “Pepito”, i no “Papitu”. Ja deveu saber allò de la pronunciació de les vocals àtones en català oriental i en català occidental…