Benaurats els bojos i qui els interpreta

22.01.2016

“Acostumo a venir sempre aquí, de vegades et sorprens”, diu a l’entrada de l’auditori de l’Institut de Teatre en Josep M. Ribaudí, conegut com a Kabrota, crític de teatre que engoleix obres com si res. Avui, set actrius de l’últim curs de l’escola estan a punt d’escenificar El coronel ocell, Songs for a new world. “Una preocupació que tinc és que perdem talents joves”, explicava Estel Solé en una entrevista que Aída Pallarés li feia a Núvol. Primer, però, cal detectar aquest talent. Les obres que presenten els estudiants de l’últim curs de l’Institut del Teatre són una bona ocasió per fer-ho.

Les actrius de 4rt d'interpretació musical de l'Institut del Teatre durant un assaig | Font: Joan Horrit Viladomat

Les actrius de 4rt d’interpretació musical de l’Institut del Teatre durant un assaig | Font: Joan Horrit Viladomat

Sis bojos i un doctor comencen l’espectacle sobre l’escenari. Els acompanyen quatre músics, un de l’Institut del Teatre i tres de l’ESMUC. Música en directe i actrius fent d’homes, ja que de set papers, només un és femení. “Confiant que l’atzar ens portés sort / —perquè el talent ja no ens servia—, / ens rentàvem la cara / evitant creuar la mirada / amb els ulls implacables del mirall / i desitjàvem tenir pèls al pit, / haver-nos d’afaitar la barba / i posar-nos calçotets”, fa un poema d’Estel Solé. I en això es converteixen les joves actrius, en homes de pèls al pit, menys Martina Tresserra, que fa de Pepa.

L’obra té un títol compost: El coronel ocell, obra de Hristo Boitxev, i Songs for a new world, un recull de cançons de Jason Robert Brown. El director de la peça de l’Institut del Teatre, Joan Maria Segura, explica que “Casualment els temes musicals quadren a la perfecció amb els conflictes, desitjos i situacions dels personatges de l’obra de teatre”. És així com, sense modificar les lletres de les partitures ni el text, les joves actrius canten al ritme dels músics, que toquen una barreja de pop, gospel i jazz.

La situació és la següent: a un doctor li encomanen la feina de treballar en un monestir amb sis interns perdut al mig dels Balcans. Quan arriba, l’ajuda exterior desapareix i es troba sol amb ells. No us espanteu: els bojos són inofensiu, ben al contrari, són tan interessants que el públic riu amb ells fins a trobar-los entranyables. El doctor l’encarna Berta Rosselló, i els sis folls, Mireia Casado, Sara Adán, Júlia Bonjoch, Montse Pelfort, Mirena Nafarrate i Martina Tresserra. Si bé les set fan unes actuacions sorprenentment bones –ja ho deia en Kabrota-, entre totes elles destaca l’actriu Mirena Nafarrate, que encarna el paper de Daüd. Daüd és un gitano romanès que té impotència sexual, un paper que Nafarrate escenifica a la perfecció tocant-se repetidament la part baixa dels pantalons i movent-se com un gos en zel.

Mirena Nafarrate en un assaig d'"El coronell ocell, Songs for a new world" | Font: Joan Horrit Viladomat

Mirena Nafarrate en un assaig d'”El coronell ocell, Songs for a new world” | Font: Joan Horrit Viladomat

I arriba una nit de tempesta en què els bojos i el doctor, aïllats del món, passant fred i gana i sense tenir medicaments, intenten dormir entre llamps i trons. És aleshores quan la trama fa un gir inesperat: un contenidor d’ajuda humanitària de l’OTAN cau per error al costat del monestir. A partir d’aquí, i sense deixar la música i la comèdia, les set protagonistes parlen de solitud, amistat, pors, malalties psiquiàtriques i superació. I és que la idea de Boitxev era aquesta: criticar el món civilitzat que es diu Europa i reflexionar sobre què significa ser normal en un món de bojos (“El destí sempre ha trobat la manera de classificar les persones”, que deia el doctor, una interessant Berta Rosselló).

Montse Pelfort es fa seu el paper del lladre, Kiro, i transmet força i seguretat dalt de l’escenari; Sara Adán embogeix a la perfecció en el paper d’Hatxo i representa una escena magnífica interpretant les notícies; Mireia Casado, coronel Fetíssov, interpreta un canvi de rol extrem –d’estar immòbil en un racó a ser la líder-, i Júlia Bonjoc entendreix el públic gràcies al seu paper d’intern poruc que aconsegueix superar-se.

Tot plegat, set intèrprets de veus clares i entenedores que semblen gaudir com boges –mai més ben dit- dalt de l’escenari, si bé en algunes ocasions les llums no semblaven ser on tocaven i malgrat que la peça duri quasi dues hores. En Kabrota, al final de l’obra, afirma que l’obra l’ha convençut i molt. Benaurats els bojos, crida el coronel Fetíssov, Mireia Casado, cap al final de l’obra. I benaurats també qui els interpreta. Ara, com diu l’Estel, només falta que no deixem perdre aquests joves talents per culpa de males gestions culturals (“de suport i de diners”). Els primers passos ja els fan ells. O més ben dit, elles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. La escenografía y vestuario también son cultura. Dos alumnos de escenografía participaron y se esforzaron durante meses en esta pieza. Con una buena o mala crítica, su trabajo debería ser reconocido. Por error, desconocimiento u otro motivo ni siquiera se les nombra ni se cita nada más de la escena, que un error de luces.
    Seguimos con la lucha de que se reconozca el trabajo del escenógrafo, figurinista y diseñador de luces. Todos los elementos son imprescindibles y trabajan juntos hacia una buena obra. Que sus autores no salgan en escena no quiere decir que no sean imprescindibles.

  2. Talent jove, lliçó vella. Això és el que vaig pensar en veure la llampant bandera de la Unió Europea al fons de l’escenari.

    No he llegit el text de Boitxev, parlo d’aquest espectacle. I és que quan assisteixo als tallers dels companys em plantejo si jo hauria gaudit en el procés i, en aquest cas, m’hauria negat a sortir davant de tal bandera. Se’ns volia vendre el somni d’una Unió Europea pròspera? I ho escric amb interrogant perquè no m’ho puc creure però malauradament aquesta n’era la xocant lectura que n’extreiem més d’una en sortir del Teatre Ovidi.

    Donat que els personatges eren folls, la bogeria hauria pogut emprar-se per jutjar i qüestionar aquest “somni europeu” que es ven encara a Sud i Est. De fet espero que fos aquest el punt de partida però aparentment, en la posada en escena resultant, la crítica no es veia per enlloc.

    En acabar, com en els anuncis que et demanen enviar un SMS ple d’impostos per tal d’ajudar el tercer món salvant milers de nens -tot mostrant-te les mateixes imatges escollides de nens moribunds i plens de mosques-, es projectava damunt la grossa bandera blava, imatges de sirians fugint. Es pot saber què significa? Estem parlant que pels sirians Europa és el refugi ideal? Obviem que se’ls està barrant fronteres i deixem que s’ofeguin als mars?

    És important que a través de l’art tothom pugui dir la seva, encara que la nostra sigui diferent. Cadascú tindrà les seves creences, però m’estranya que les actrius no s’hagin pronunciat al respecte. Aleshores, si això és el que volien donar a entendre, res a dir! Però si no era així: o bé el problema rau en el codi escènic o bé l’escola d’art dramàtic per excel·lència d’aquest país té un problema greu a l’hora de formar els seus alumnes. Futurs artistes, futurs creadors i -m’agradaria pensar-, futurs crítics del món que ens mou.