Ben retrobats

11.09.2017

Èxit de públic en la XXVII edició del Festival Terra de Trobadors que ha viscut segurament la seva millor edició. Amb més de 42.000 visitants segons dades de la policia municipal, ha pogut superar la pluja de dissabte amb un increment d’assistents el divendres i el diumenge. Eugènia Güell va assistir al sopar medieval de divendres i ens en fa la crònica a Núvol.

Castelló d’Empúries ha celebrat el festival Terra de trobadors

“Ara toquen les nou”- diu una mare al seu fill-, però no les toca qualsevol campanar, sinó el de Castelló d’Empúries, i si normalment la seva gran –immensa- basílica ja destaca, avui més: té la portalada il·luminada i l’envolta molta gent, i tots van vestits com si fossin a l’Edat Mitjana. Castelló d’Empúries, Terra de Trobadors –així es diu el festival– i ens hi hem trobat tots: princeses, cavallers, capellans, guerrers i guerreres, trobadors, servents i serventes i gent que no sabries dir exactament de què va vestida però sí que diries que van de medievals. Si no fos pels mòbils que graven l’espectacle inaugural que fan davant de la Basílica, qualsevol es pensaria que som en ple segle XIV, tot i que més globalitzat del compte: a qualsevol foraster que anés per primera vegada al festival li sorprendria que, tot just en baixar del cotxe, li passessin per davant quatre francesos vestits de cavallers i passejant per Castelló d’Empúries tan tranquil·lament com qui va a fer un vol després d’un bon dinar de diumenge.

L’espectacle inaugural dirigit per Martí Torras, amb música, llums, foc i actors i actrius de totes les edats, representa la coronació de Malgaulí, l’últim comte del Casal d’Empúries: una història de fa molts anys (1313-1322), però que la defineix part del que sempre ha definit la història de la humanitat: l’enveja, l’avarícia, l’alegria i la lluita. El centre de la plaça es converteix de sobte en un camp de batalla, i es compleixen els minuts de lluita requerits a qualsevol pel·lícula ambientada a l’Edat Mitjana. Tot plegat semblava tan real que un nen del públic va pensar-se que “potser” havien matat un dels cavallers. “No fill, tranquil, ho fan de broma.” Per molta història amb noms estranys de comtes i regnes que fos, alguna cosa segurament va sorprendre la canalla: Malgaulí va haver de ser comte perquè el seu germà, que estava cridat a succeir Ponç Hug IV d’Empúries, va ser assassinat tal i com la Blancaneus va ser adormida: amb una poma enverinada. Van avançar amb una mica més d’història, però la justa per deixar en suspens i obrir la gana. “A Malgaulí no li queda gaire temps. El que passi, diumenge ja es veurà. Jo ara me’n vaig al sopar!”

A la taula i al llit al primer crit, que diuen; I ja que ho fem, fem-ho bé: tothom vestit d’època és tothom, fins i tot els periodistes. En el Sopar Medieval que fan al Pati del Palau dels Comtes, només s’hi pot entrar amb entrada i vestit d’època. El pati és gran amb arcades al voltant, un escenari i tot de taules allargades i parades per unes vint persones, amb coberts de fusta, espelmes ben medievals, pomes en un plat i gots de ceràmica. La gent entra molt posada en el paper. “Fa tres anys que vinc. Ara seguim amb la història de l’any passat.” És una dona gran, que va mirant per totes bandes com si es tractés d’una telenovel·la en viu. “Aprenc una història que no vegis, eh! Ara a veure què passa, l’any passat anàvem pel Joan Ponç nosequantus Hug, i aquest any tenen al seu fill, en Malgaulí” –diu la seva companya- “es veu que és l’últim comte.” Vaja, i si és l’últim què farem l’any que ve? “Ah no sé, ja matarem algú!”

Riu i mira cap a l’escenari, on hi sopen els membres del Comtat, i s’afegeix al crit de “Visca el comtat d’Empúries!!”, seguit de diversos crits de “Visca!” no gaire compassats, però molt profunds, sentits i perquè ens entenguem, molt medievals. De sobte, nens i nenes d’uns deu anys vestits de servents van passant taula per taula amb gerres d’aigua perquè ens rentem les mans. Al costat hi tinc una família amb dos fills petits que amb prou feines parlen però sembla que siguin totalment conscients d’on son. L’home em serveix aigua i mentre em pregunta si és la primera vegada que hi vaig. Quan li dic que sí, riu per sota el nas amb un somriure entre compassiu i de diversió. Què passa? “Ah no res, curiositat. Si no ho has vist mai, serà divertit.” I com si res, es treu l’espasa del cinturó, allarga el braç i punxa una de les pomes del mig de la taula.

Si existeix algun dia en què tots els infants d’un poble serveixin i recullin la taula per voluntat pròpia, aquest és el dia. Surten de dos en dos, carregant una espècie de llitera de fusta horitzontal on hi porten uns panets ben grossos que van servint un per un. “Els hi diem portadores, i les vam fer només per portar el menjar en aquests sopars”, diu en Ramon, que és el president de la Comissió de Reis. Es veu que, a banda d’alguns que hi van per aquesta ocasió, la majoria de nens i nenes que serveixen també són els patges que surten per Nadal. N’hi ha, però, que no són tan petits: “Ui, que quant fa que serveixo?” – la Montserrat pensa – “home doncs… des del primer sopar, perquè si jo tinc 30 anys i aquest és el 27è…” Tots els qui serveixen van entrant i sortint d’una sala molt gran que dóna al pati, on hi ha el menjar per servir. El menú és del tot tradicional, abundant amb possibilitat de repetir i carnívor: escudella amb pilotes, cigrons i botifarra negra; costella de porc amb crêpe d’espinacs i de postres, brioix de crema. Després serveixen el Piment, un vi amb 14 espècies diferents. Segons l’any, pot variar una mica, m’expliquen. De sobte, s’afegeix una altra noia d’uns 30 anys que comença a repassar tots els papers pels que ha passat en els diversos Sopars Medievals: “He fet de bruixa tres o quatre vegades, després vaig ser acompanyant de comtes… i ara servint” –somriu- “aquí venim per amor a l’art, per viure els medievals!”

Entre elles i en Ramon m’expliquen entusiasmats com funciona tot això del sopar: “Estem tots interconnectats. Som 32 entitats, les que fem tot això del festival. Els de Handbol organitzen els actes de nit, per exemple.” La Cristina em recomana que després vagi al Claustre de la Mercè. “És l’after hour, allà hi pots fer un cubata!” Dins d’aquella sala semblen una família. “Jo no he sopat mai, sempre he servit. Dels que estan aquí, ho hauries de dir al revés: qui ha sopat fora?” diu la Maria, una de les més veteranes. Sembla que, segons com, una vegada comences a servir, t’hi quedes. I a fora, mentrestant, també sembla que hi estiguin tan bé. Tant, com per venir expressament des d’Austràlia.

Té uns 70 anys, va venir l’any passat per primera vegada i aquest any ha repetit les més de 25 hores de vol per tornar-hi. Descriu el sopar dient “wonderful!” dues vegades seguides i amb expressió segura, com si fos una de les millors coses que ha vist a la vida, i mira tranquil·la tots els espectacles, concerts i actuacions que van fent durant el sopar. Seu a la taula amb uns familiars seus anglesos que viuen a Castelló des de fa més de vint anys, però que segueixen fent cara d’anglesos igual i que destaquen perquè les dues dones porten unes corones de flors molt grans al cap. “La meva dona ens fa els les disfresses a tots, li agrada molt dissenyar-les cada any”, m’explica l’home en anglès, intentant dir alguna cosa en castellà i ensenyant-me la disfressa. De passada, em presenten orgullosos a un amic seu que ha vingut expressament el primer dia de festival i marxarà l’endemà de l’últim dia al matí.

Per alguna de les taules també hi ha l’alcalde de Castelló. Somriu. “Sí, fa temps també havia fet algun ball d’aquests, però ara tinc altra feina.” Les taules que no són famílies, són entitats, com l’Esbart dansaire, un grup de dansa del poble. “Nosaltres ballem cada any, som fidels. A canvi de sopar ens sembla un bon tracte.”

Amb tot plegat es veu, doncs, que una vegada hi vas, hi tornes. Castelló d’Empúries, Terra de Trobadors, i ens hem trobat – o retrobat- tots: francesos, anglesos, russos, australians i fins i tot, unes franceses vestides de dalt a baix amb roba de sevillanes – “Spanish clothes”- que potser no acaben d’entendre el concepte del festival però que van tan felices per Castelló fent-se fotografies. I és clar, la gran majoria: els fidels, els del poble, els qui han passat per tots els papers possibles o que porten 27 anys amb el mateix, però que estan entusiasmats amb el festival i amb la història del seu poble, i que amb tota la quotidianitat del món, representen el seu passat una vegada a l’any. Conviden tothom qui vulgui, i no es cansaran d’insistir que t’hi quedis els altres dos dies, que també “valen molt la pena.” A la història de la humanitat hi ha lluita i avarícia, però també hi ha alegria, i es troba en dies com aquests amb coses com aquestes: en anar més enllà de recordar el passat, i celebrar-lo, en menjar de gust i amb família i és clar, en retrobar-se.