Ben Okri: “Cada mirada és una reducció, un engany”

22.05.2019

“El nostre món està fet per la manera en què el mirem. No només el món en què vivim –el globus terraqüi– sinó també els mons personals, socials i culturals”. Parla el poeta i novel·lista Ben Okri. Aquesta setmana, l’escriptor nigerià ha visitat Barcelona per participar en el cicle del CCCB. sobre els reptes i el futur de l’educació ‘Imaginar el món’. La conferència d’Okri –titulada Mireu amb ulls meravellats– va girar entorn de la mirada, o les mirades, més aviat. La necessària i salvadora doble mirada: interior i exterior. Totes dues han de ser esguards folgats, curosos, honestos. S’ha aprofitat, a més, la visita d’Okri per editar una conferència seva anterior: Las aguas de la humanidad.

Ben Okri. |

Diu el periodista Carlos Bajo que Okri és un “escriptor total”. Ha treballat nombrosos gèneres: novel·la, poesia, relat, assaig, guió… I ha rebut guardons de sonor reconeixement: el Booker Prize o el Grinzane Cavour (tots dos per la novel·la The Famished Road). Durant la introducció del ponent, Bajo va destacar “l’equilibri natural que trobem en la seva narrativa entre el món tangible i tot un seguit de mons invisibles; els mons dels somnis i les creences, els mons espirituals, tots aquells relacionats amb diferents cosmovisions”.

Aquest equilibri no és altra cosa que la incorporació dels mons invisibles en el món tangible. Per a Okri (Minna, 1959), puntal de la literatura postcolonial, aquesta incorporació permet “ampliar l’espai creatiu”, que s’està plegant a “uns principis massa inflexibles, a barreres massa tancades”. Cal, doncs, penetrar la creació amb aquests vehicles: els mons interiors.

La mirada és l’element estudiat per Okri. Amb cura i precisió. El seu parlar és pausat, de cadència precisa i entonació justa. “La qualitat del món és la qualitat de la nostra mirada, que és la qualitat dels nostres cors”, sosté. Examen consenciòs i endreçat del «triangle de la mirada»: el jo, els altres i el món. “El món sempre està fet per com el mirem. L’art que ens estimem és el resultat d’una manera especial de mirar. Ens donem mútuament allò que es veu en nosaltres”.

Per a Okri, el que ens ha d’amoïnar és l’aïllament que ens imposa la mirada: “En cada acte de mirar hi ha una cultura, tota una ceguesa, tota una presó”. Veure és un gest profundament subjectiu, és a dir, limitat. “Nosaltres som la nostra presó”, resumeix el poeta. I el món, és clar, “ens torna la nostra mirada empresonada i empresonadora”. Tenim la sort –la salvació– de ser-ne conscients: “És a partir de les patologies personals que mirem cap al món”. La mirada no és un tret veloç, doncs: és travessat pel filtre del jo. “No és possible mirar res que no sigui a partir de nosaltres mateixos. El món està limitat per la nostra mirada”. Okri demostra la cruesa d’aquesta anòpsia irreflexiva: “Cada mirada és una reducció, una habitació, un engany, un desig, una projecció fosca”.

Aquesta mirada limitada s’escola en totes les accions, els moviments, les decisions. “Cada país és fruit de la manera en què el món és mirat”. La ideologia política s’ajusta als ulls de cadascú. “La demonització dels immigrants”, apunta Okri, “és el reflex de la nostra por en nosaltres mateixos”. La mirada –absolutament personal– està plena d’emocions. De temor, per exemple: “Tota por és una por d’autoconfrontació”. La mirada, doncs, parla també de “la confiança en nosaltres mateixos”. “La foscor que ens atemoreix dels altres no és res més que la nostra pròpia foscor”, continua Okri: “En tot allò que mirem només hi ha els aspectes brillants i foscos de nosaltres mateixos”.

“Cada país és, sovint, el fruit amarg d’una manera de veure: conflictes, guerres. Però també el fruit màgic d’una altra manera veure”. El novel·lista sempre manté a la vista dels oients, a la superfície, aquesta dualitat. “No podem preveure les conseqüències de la manera en què mirem”, alerta, i aborda, aleshores, el lloc des d’on ampliar la nostra mirada, el lloc des d’on atenuar la ceguesa: l’educació. “La transformació està en l’educació i no consisteix, solament, en donar fets, farcir-nos de coneixements, ajudar a edificar el nostre discurs. L’escola ha de treballar per l’expansió de la nostra manera de mirar, de veure”.

La dualitat –la convivència entre “una ment brillant i una manera de veure errònia”– és un misteri. “Les persones poden ser brillants, haver llegit els clàssics, però també poden quedar arruïnades per una manera errònia de mirar; una manera inhumana de veure”. Hi ha hagut ments brillants amb una mirada paralitzada: “Mirades que han causat patiments terribles al seu poble”.

La causa d’aquesta dualitat misteriosa i, de fet, il·lògica és, sobretot, la falta d’atenció, la «no contemplació». “Com podem mirar el món quan rarament ens mirem a nosaltres mateixos”, es demana Okri. “Hem de consultar-nos per aquest ésser que mira, saber qui és aquest que mira”. En determinades ocasions, la mirada pot fallar. “Quan hi ha una crisi”, per exemple. És legítim, és normal. “Quan el jo s’ha trencat només hi ha una única manera de veure”. El que reprova Okri és que “sempre mirem enfora, cap als altres”. “Mai no mirem el món correctament si no ens hem mirat a nosaltres mateixos”, sosté. Una exploració interior ens ajuda a no viure en una equivocació permanent: “El món mai és allò que sembla”. Un món que, a més, acumula “visions en competició” que pretenen seduir-nos: “Totes semblen tenir raó, però cap és prou incloent”.

Tornem ara a la idea de presó: “La ideologia sempre ha d’excloure una cosa. Els sistemes són presons, presons de la ment, presons invisibles”. De fet, “és humà ser hoste d’algun tipus de presó”. Avui les presons són de plàstic, de metall i d’alumini: “Prevalen les realitats digitals”. “Sense contemplació, les nostres vides ens passen com imatges en una pantalla”. La combinació de velocitat irreflexiva i falta d’atenció ens impedeix “ser feliços, aprendre, fer-nos preguntes”. “Som aquí per aprendre perquè estem aquí”. També, però, “per patir”.

Dues preguntes finals fonamentals. Primera qüestió: com mirar el món de manera que el puguem veure correctament? “Cal donar”, segons Okri, “importància a la innocència sobre el coneixement, a l’amor sobre el poder”. Pertànyer més al món que al jo. “La resposta està als carrers, als mercats, al món ample dels homes i les dones”. I aquest món ample, inevitablement, també pertany a “diferents nivells de lideratge”. “No hi ha escapatòria”, avisa. Segona qüestió: com el món pot ser vist com un tot si nosaltres som incomplets? Okri no té resposta. O, de fet, en té una de poc –gens– esperançadora: “La gent escolta allò que vol escoltar”. És a dir, oïda i mirada autocomplaents. No hi ha escapatòria.