Bel Granya i mudar la pell

El Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat acull aquesta setmana diversos actes relacionats amb la poesia. Dimecres 19 d’octubre a les 19:30h, Bel Granya i Margarita Ballester duran a terme un duet de poesia a la Llibreria Paideia. Per anar fent boca, recordem què diu Teresa Costa-Gramunt sobre “Mudar de pell” de Bel Granya. 

A Mudar de pell (Meteora), de Bel Granya, doctora en Literatura Catalana, gestora cultural i investigadora que és al capdavant de l’Espai Betúlia, Centre de la Paraula i les Lletres de Badalona des del 2007, hi llegim una poètica de l’evolució personal. Per ser efectiu, per assolir maduresa, l’aprenentatge vital demana mudar de pell, desprendre’s de la pell morta, deixar llast del que és inservible per al progrés espiritual, al mateix temps que es preserva la memòria que sustenta el jo que ens dóna la identitat.

A Mudar de pell, doncs, trobem poemes que en primera instància evoquen la infantesa de la poeta a Badalona, amb estius passats a Cartagena, amb els avis. Escenaris vibrants de vida d’aquell temps que no passa perquè som en el temps etern, de tan prima com és la distància entre els infants i el devenir de l’univers. Aquest diàleg constant dels infants amb la vida primigènia deixa un pòsit d’imatges, de colors, d’olors i sabors que mai més no s’obliden. Així mateix no s’oblida el nostre progrés cap a la vida humana amb el coneixement del nom d’aquelles coses apreses en aquells dies d’estat naixent. Bel Granya recorda amb intensitat visual escenes viscudes amb el seu germà: Hem anat a jugar/ a la platja dels taps… Amarats d’aquest sentiment oceànic ens apropem els uns als altres. Un dia vam ser infants. Un dia vam sentir-nos aigua dins l’aigua, sorra amb la sorra, llum amb la llum. És aquell temps, com dèiem, en el qual el pas del temps no hi té accés.

Però aquests dies aurorals potser també van dur por, tristesa, malsons, i alguna malaltia que posava la vida en perill, potser ja en l’adolescència, quan ja s’és conscient de la vida i els seus caires vius. Llavors el dolor es fa present no com un núvol fosc sinó com un forat fosc dins nostre. Aquest dolor que és físic, i també existencial, a vegades té el poder de temprar-nos fins a fer-nos espasa del propi dolor. Així es pot guanyar el dolor i escriure uns dies, o molts anys més tard: (…) només un cos inert, la caixa/ de ressonància per al dolor. La maduresa dóna consciència del dolor i del cos com a caixa de ressonància. És amb aquesta consciència que deixem la pell morta del dolor temporal i ens quedem amb el cos que viu, que respira amb el cor de l’univers.

Vida en evolució que va passant per les diverses estances d’un creixement humà que ens fa vidents dels límits. El cos és limitat, però nosaltres no, l’ésser intern no. I a poc a poc s’aprèn a acordar el limitat amb l’il.limitat que hi ha en nosaltres, tot l’esforç que hi poso/ em basti per conservar un petit esqueix/ una espurna de vida. La vida que resta de mudar de pell: petites resurreccions després de cada mort, de cada pèrdua. I en cada alto en el camí, temps per a la meditació, és possible viure moments de lucidesa i de pau: Aquí/ dins, per uns instants/ la llum ha envaït tota la sala/ i hi regna una pau estranya/ que et protegeix i et salva.

Els dies van endavant, i la crisàlide esdevé papallona una vegada i una altra, amb un vestit nou/ i a punt d’estrenar. Així, a través d’episodis circumstancials, però viscuts amb atenció plena, Bel Granya va fent escandall de les passes que van de la selva obscura al clar del bosc, sempre renovant la meva aliança amb el temps. Temps d’adagio con molto espressione, si el descrivim amb un tempo musical. En aquest mudar de pell descrit amb imatges tan incandescents per la poeta badalonina, hi ha un ritme, una cadència de guanys i pèrdues que porten a discernir que no som propietaris de res més que d’allò que hem après, i que guanys i pèrdues són el mateix en el camí del do sagrat del desvetllament que, sigui per la via que sigui, els déus concedeixen. Una via que, ni que es doni en fràgils instants, deixa l’ànima al descobert i capaç de veure amb els ulls del fruit madur el secret de la vida que té casa dins nostre. Caure al món té el seu què, ens ve a dir la poeta, tot i la vida seca i apressant, però fent atenció a l’ocell que saltironeja/ a les branques de l’acàcia. Imatge de l’ànima i la vida perenne, o allò que en nosaltres no és moridor, o això creiem alguns.