Beczała sedueix el Liceu

28.11.2018

El tenor polonès torna a l’escenari de les Rambles amb un recital d’àries cèlebres acompanyat de l’Orquestra del Liceu dirigida per Marc Piollet.

Piotr Beczala

Piotr Beczala

Després dels seus èxits amb Werther i Un ballo in Maschera, el passat dissabte, Piotr Beczała va omplir el Liceu pel seu recital acompanyat de l’orquestra del teatre. El polonès viu un idil·li amb el públic de Barcelona, i no n’hi ha per menys, ja que la seva és una de les millors veus de tenor líric del moment, tal com va demostrar durant un concert tan convencional en el programa com excepcional en l’execució. De les vuit àries programades només una –de l’òpera Halka de Stanisław Moniuszko- s’allunyava del repertori més popular i, de la resta, bona part pertanyia al repertori verista, incloses les tres propines. Més que per complaure el públic –algunes veus van demanar “Pourquoi me réveiller” de propina, sense èxit- aquest programa poc arriscat semblava pensat per temptejar la resposta davant del viratge que el tenor està planejant cap a rols veristes com Maurizio o Cavaradossi. El resultat va ser altament positiu, i fins i tot els que trobàvem a faltar més imaginació en la tria vam gaudir d’unes àries que al Liceu ja fa molt de temps que no s’escoltaven tan ben cantades.

El recital va començar amb l’obertura i l’ària de Luisa Miller, òpera de Verdi que Beczała interpretarà a finals de temporada al Liceu. El tenor va atacar el recitatiu amb decisió, mostrant uns aguts brillants i ben projectats, i uns greus amb cos. És un plaer escoltar una veu com la seva, amb un timbre homogeni des dels greus fins als aguts, que omple el teatre sense dificultats i que sona sempre sense artificis. Escoltant-lo sembla que cantar com ell sigui d’allò més fàcil. Però no ho és pas, i menys quan decideix evitar caure en els vicis i trampes de la gran majoria de cantants i respectar allò escrit. Va ser el cas de la seva sensacional versió de “Celeste Aida”, en la que va atacar els aguts directament, sense recolzar-se en notes intermitges, i coronant la frase final amb un dificilíssim decreixent i un agut en pianíssim, tal com demana el compositor. Després del bloc verdià va arribar l’única ària francesa, “La fleur que tu m’avais jetée”, amb la que va continuar la lliçó de fraseig, fonamentada en uns salts nets i una línia melòdica ben tensada. La primera part va finalitzar amb la bellíssima ària de Halka, una peça de ressonàncies populars i amb un delicat acompanyament orquestral, ben resolt per Marc Piollet al capdavant de l’Orquestra del Liceu. A la segona part, dedicada al verisme, Beczała no va abandonar l’elegància demostrada a la primera part, i va cantar àries de Puccini, Cilea i Giordano amb una perfecció tècnica a la que malauradament estem poc habituats. Va destacar especialment en “L’anima ho stanca”, d’Adriana Lecouvreur, cantada amb intensitat però sense histrionisme, i la famosa “Nessun dorma”. “E lucevan le stelle” de Tosca, “Amor ti vieta” de Fedora, i “Mamma quel vino è generoso” de Cavalleria Rusticana van ser les propines amb les que va agrair l’entusiasme del públic.

Amb un repertori tan ben orquestrat com aquest comptar amb una orquestra és un valor afegit enorme, encara que el protagonista absolut fos el tenor. Marc Piollet va fer una bona feina amb l’Orquestra del Liceu, amb una direcció polida i sense excessos. De les peces instrumentals intercalades entre les àries cal destacar per la seva raresa Crisantemi de Puccini, una elegia originalment escrita per quartet de corda, i el preludi del tercer acte de Carmen, que ofereix nombroses oportunitats de lluïment als solistes de l’orquestra.