Bcn Zona Zero

3.10.2014

Backlight Photo Festival 2014 és un festival de fotografia que es realitza a Finlàndia. Centrat en temes socials, amb les relacions entre els individus, les comunitats i les societats, vol proporcionar una plataforma per a la investigació i la discussió. 

Foto: Oriol Segon

Foto: Oriol Segon

Barcelona és el centre del món. Hi ho fa amb totes les floritures, caspa i confeti necessari. Els turistes recalen a grapats dins la gran ciutat procedents de qualsevol galàxia i continent. En el fons és simple. La societat de l’espectacle d’en Guy Debord en devia contenir algun pòsit.

Des de comarques o des de la distància, ja no per quilòmetres, sinó gairebé per carreteres desdoblades, se’n fa una lectura pragmàtica. Suposo que ho deu fer l’alçada de la muntanya de Queralt o de la verge il·luminada.

L’episodi s’endinsa a la selva d’un bon festival amb contingut. Barcelona és a anys llum d’un projecte fotogràfic o artístic digne. Arle, Perpinyà, Brussel·les o qualsevol ciutat europea esmerça bons pressupostos i eines necessàries per mantenir una cultura admirable i apreciada pels propis ciutadans. La capital catalana sembla que guarnint els balcons ja se salvi de la catàstrofe.

Backlight Photo Festival 2014 és un festival de fotografia que es realitza a Finlàndia. Centrat en temes socials, amb les relacions entre els individus, les comunitats i les societats, vol proporcionar una plataforma per a la investigació i la discussió. Crear diàleg i contingut. Així de simple. Barcelona i tots els seus curators haurien d’ambicionar un projecte com aquest. Però de moment, és més important saber si s’encallarà al port marítim el vaixell més gran de la galàxia.

La sort que tenim és que els festivals estrangers s’interessen per fotògrafs de casa. És el cas de Backlight Photo Festival, que ha escollit a Oriol Segon. Un fotògraf jove, interessant i amb compromís, que ha vist com el seu projecte dels Joves Patriotes s’incloïa dins la selecció d’artistes provinents de tot món.

Les previsions són simples. La societat fa recaure el pes a unes institucions poc compromeses i aquestes, creuen més important omplir les cantonades catalanes de serpentines i de cultura massa fàcilment vendible. El nostre país compta amb un cultiu artístic preferent, ric i a punt d’explotar. Això sembla que s’entén més des de les comarques allunyades de la capital. Com si es tractés de l’extraradi on hi ha tot el pòsit, on s’aposta per les cartes de més risc. De cara a cara i sense por.