Bata blanca, pintura estripada

És un trau llarg, però el ferit mai ha sagnat. Tampoc ha gemegat. El tall, precís i brutal, està suturat amb pulcritud. Observem el revers de la part frontal d’un cobretaula. Una obra (d’art) d’Emília Coranty (1862-1944), una de les primeres alumnes de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. La uniformitat i la llisor de la tovalla (que té un títol anodí: Proyecto de tapete para la mesa presidencial de la Excelentísima Diputación Provincial de Barcelona) estan sent recuperades al Laboratori de Conservació-Restauració de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. La setmana passada  –Setmana Europea de la Conservació i la Restauració; jornades de portes obertes– vam poder visitar aquest sanatori de l’art on les tècniques duen bata blanca i la temperatura és una dèria exigent i diària. Aquí reben i tracten nafrats que no es queixen; pacients que, un cop recuperats, només tenen una funció: embellir l’espai. Les seves són mans que recuperen una bellesa malmesa.

Les feines de conservació i restauració contemplen cures a tota mena d’obres artístiques: pictòriques, arqueològiques (ceràmica, metall, vidre…), escultòriques, documentació gràfica (paper), arquitectòniques (la Casa Vicens de Barcelona, sense anar gaire lluny), etc. També es restauren vestits i pel·lícules (se’ls retorna, en la mesura que sigui possible, la qualitat inicial). És cèlebre, per exemple, la restauració que el 1989 es va presentar de Lawrence d’Aràbia de David Lean. Un rescat formidable: dos anys de treball, so i color perfectes. La Filmoteca de Catalunya té el seu propi centre de conservació-restauració a Terrassa. Conservadors i restauradors intenten tractar tots els danys de l’art. No ens enganyem: l’art és fràgil. Una feina tan minuciosa, a més, sempre implica sorpreses. Rectificacions que canvien el sentit històric d’un quadre, dibuixos ocults al revers d’una pintura, insectes incrustats.

Respecte i prudència

El laboratori de la Diputació, situat en uns cèntrics baixos de Barcelona, funciona des del 2011. Abans de la seva obertura, l’Oficina de Patrimoni Cultural feia temps que desitjava tenir els seus propis tècnics, el seu propi centre. Va començar amb quatre tècniques provinents de l’Escola d’Arts i Oficis. Avui són cinc les restauradores i es divideixen la feina en funció de l’especialitat: pintura (Rosa Gasol i Laura Gausa), documentació gràfica (Marta Gabernet), arqueologia (Mireia Marqués) i escultura (Núria Avecilla). Fem la visita amb Gasol i Gausa. La pintura serà l’exemple.

Les obres que entren al laboratori poden arribar de tres punts diferents: dels dipòsits dels museus de la Xarxa de Museus Locals, dels arxius de la Xarxa d’Arxius Municipals o del Fons Artístic de la Diputació. Cada tardor es valoren les peticions de restauració que es fan des de les tres possibles procedències i es comença l’any amb el curs d’intervencions pràcticament estructurat. Per altra banda, la feina de les restauradores també pot ser in situ. Els últims tres anys, per exemple, han hagut de treballar directament a la Casa Alegre de Sagrera del Museu de Terrassa, on han intervingut un conjunt de pintures murals.

Més enllà de l’amor a l’art –sí, amor a l’art– que es respira al laboratori, de la consagració del temps a la revivificació, tot això té una explicació tècnica. Aquí menys docta: la conservació i la restauració són dues accions de protecció del patrimoni cultural moble, és a dir, els béns tangibles, els materials. L’actuació sobre l’obra varia segons les necessitats i el destí de cada obra (reserva o exposició). Pot fer-se una conservació preventiva (el primer nivell), que seria evitar l’arrencada de la degradació de l’obra (sovint malmesa per l’ambient i els elements de l’entorn), o una conservació curativa, un pas més enllà, aturar i frenar, atacar, la deterioració; finalment es pot (o no) restaurar.

La restauració consisteix en la restitució dels elements amb valor artístic de l’obra. És el tipus d’intervenció que fa intel·ligible l’obra, que pugui ser compresa. És un procés delicadíssim. Quan es fa en pintura, per exemple, implica fer una reintegració pictòrica, que “no vol dir repintar”, precisa Gasol. És simplement “reintegrar la llacuna de pèrdua”. Els restauradors treballen sota uns criteris de respecte i prudència: donen l’obra per completada; és l’autor qui ha marcat el punt final. Res no pot variar. “En arqueologia, per exemple, no es busca imitar l’aspecte de l’objecte acabat”, fa veure Gasol. Gausa recorda casos de restauració amateur i, per tant, fallida. L’últim, tres talles espifiades aquest mateix estiu. “Si no es fa correctament, pots destrossar l’obra”.

Barreja màgica

Gausa és la restauradora que treballa sobre l’obra de Coranty (que va arribar a exposar-se a l’Exposició Universal de Chicago de 1983). Tècnica de conservació i restauració formada a l’Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya (en funcionament des de 1991), va veure en la intervenció de l’art (“té molt de cirurgia”) el desllorigador d’una indecisió: lletres (incloguem-hi tota classe d’art) o ciències. “Sempre he estat en contacte amb el món de l’art, des de ben petita. Però per altra banda també tenia un interès personal pel món científic. No era fàcil escollir una vessant o l’altra”. L’opció de la restauració es va presentar com la “barreja màgica” que resolia el dubte. Les restauradores han de tenir nocions de química; manipulen productes i utillatge mèdic (d’odontologia, per exemple). Gausa, que ha anat encadenant diversos tipus de recorreguts professionals al laboratori (va començar amb un contracte de pràctiques complementàries), treballa avui en cinc obres. Atendre-les en paral·lel, però, és difícil. Hi ha obres que demanen una altíssima dedicació.

Ens mostra un altre dels treballs que té en marxa. Una pintura de Joaquim Espalter. Una obra del segle XIX que ja ha estat intervinguda anteriorment. La seva tasca és donar a la tela una tensió estable. Una subjecció feble afecta a l’estabilitat de la tela i a la pintura. Tensar-la, però, també té uns riscos: “Una obra sempre es veu afectada pels moviments. Per tots”. Una altra afectació que té l’obra són els corcs: “Reintegrem els forats com a mesura de control: així sabrem si hi ha més atacs. És possible que hi hagi galeries interiors i el bastidor estigui buit”. I encara: cops a la policromia, aixecaments, brutícia… La joia de la corona, però, és l’estrip al cobretaula de Coranty, que ha requerit microsutura. “El tall, que és sec, podria haver-se fet recolzant un objecte afilat, o directament amb un ganivet”, especula. No en té la seguretat. Necessita, diu, “fer més recerca històrica”.

La reconstrucció històrica és una de les cares complementàries de la restauració on –segons Gasol– encara cal avançar. Es busca col·laboració entre especialistes per aconseguir un “estudi global de l’obra”. “La intervenció sempre dóna informació valuosa, la qual cosa va en benefici de l’estudi de l’obra. En alguns casos, s’ha pogut atribuir un quadre a un autor. Altres vegades hem desestima una atribució. També ajuda a dectectar falsificacions. Amb una analítica ja apareixen sospites. Intervenir és afinar”, explica.

Aparentment, les treballadores del laboratori es fan càrrec d’obres menors, marginals. Totes, però, són petits elements del nostre llegat cultural, el que tenim i conservem. Peces imprescindibles d’un cosmos de la bellesa. “Un Picasso té un reconeixement cultural, social i econòmic innegable. És una obra que, indiscutiblement, s’ha de protegir. En canvi, sembla que una obra menor no ha de tenir aquest tracte, però tot això forma part del nostre patrimoni cultural. Si el volem preservar, aquestes accions són les justes i necessàries”, remata Gasol.