Barrie Kosky jutja Wagner a Bayreuth

13.08.2018

El Festival alemany de Bayreuth reposa el muntatge de Barrie Kosky de Die Meistersinger von Nürnberg, l’òpera més polèmica de Richard Wagner.

Barrie Kosky presenta a Bayreuth 'Die Meistersinger von Nürnberg'

Barrie Kosky presenta a Bayreuth ‘Die Meistersinger von Nürnberg’

No hi ha en la història de la música un compositor més autoreferencial que Richard Wagner, en qui home i artista conflueixen d’una manera tan rica com polèmica. Fer de la vida una obra d’art és el que va intentar el músic de Leipzig, encimerat a Bayreuth gràcies al projecte del Festspielhaus. Director d’escena de la seva pròpia vida, i fent de la casa dels seus somnis (precisament “Wahnfried” és el nom amb què la batejà) una llar i un teatre de la seva vida privada, Wagner va voler-hi construir el seu propi paradís a la terra, tal i com molt bé explica Barrie Kosky al programa de mà de l’edició d’enguany del Festival de Bayreuth.

Igualment, no hi ha en Wagner una obra més complexa i delicada que Die Meistersinger von Nürnberg, instal·lada en l’historicisme -la ciutat de Nuremberg al segle XVI, després de la reforma luterana- i encapsulada en el terreny de la comèdia. Lloada i assenyalada com una lliçó magistral pel nazisme, l’òpera és una exaltació del nacionalisme pangermànic, cosa que demana sempre una revisió crítica. Que un director d’escena jueu i no alemany com el citat Barrie Kosky s’enfronti a Die Meistersinger és un repte i un signe dels temps, que canvien i que permeten revisitar obres tan polèmiques com la que ens ocupa.

Estrenat l’any passat a Bayreuth, l’espectacle s’ubica en un espai que tant pot ser Wahnfreid -la residència de Wagner- com la sala dels judicis de Nuremberg després de la Segona Guerra Mundial. I els personatges protagonistes són el mateix Wagner/Sachs/Walther, la seva segona esposa Cosima/Eva i el director jueu Herrmann Levi/Beckmesser. Lectura lúcida i molt interessant, per tant, dirigida amb pulcritud i detallisme per Kosky, que debutava així l’any passat a Bayreuth. Director de la Komische Oper de Berlin, és un dels grans noms de la direcció escènica actual, i que a casa nostra coneixem després de la seva memorable versió de Die Zauberflöte vista al Liceu el juliol i el setembre del 2016.

Al fossat del Festspielhaus, Philippe Jordan aborda la partitura des del detallisme i el preciosisme, extraient un so ocasionalment hipnòtic del fossat invisible del teatre wagnerià, amb magistral resposta d’orquestra i també -a l’escenari- del cor. Jordan dirigeix amb fluïdesa, però atura ocasionalment el flux musical per donar pas a unes pauses plenes de sentit, que ajuden a dotar de major incisivitat un o altre passatge.

L’equip vocal ha estat sòlid i competent, pràcticament idèntic al de l’any passat: memorable Sachs de Michael Volle, de greus rotunds i aguts brillants i ben atacats; concís i ben treballat Beckmesser del baríton Johannes Martin Kränzle que, com Volle, juga igualment bé la carta de la interpretació actoral gràcies al minuciós treball de Kosky. Excel·lents el Pogner de Günther Groissböck i la resta de mestres cantaires.

El David de Klaus Florian Vogt tendeix a esblanqueir el so, com és habitual en aquest artista, aquest cop no sempre feliç en els passatges destinats a una part tan complexa: tot i que va resoldre bé la cançó del premi, l’escena amb Sachs al principi del tercer acte va ser lleument dubitatiu; l’Eva d’Emily Magee es va veure mancada de personalitat, tot i la musicalitat provada de la soprano nord-americana, traïda a l’escenari del Festspielhaus per una emissió no del tot solvent. I notable el David de Daniel Behle en el context d’un espectacle unànimament aplaudit i vitorejat pel sempre exigent públic de Bayreuth. Però també vist amb no poques reticències per un sector incomodat davant del que suposa “jutjar” Wagner en el seu propi teatre. Home i artista amb riqueses i contradiccions i implicat en l’atac furibund als jueus, cosa que no s’amaga en un muntatge que al final del segon acte mostra impúdicament i amb no poca virulència la imatge denigrant cap als jueus. I és que Wagner era així. Així de gran, així de miserable.