Baricco: “El web ens dóna el moviment dels nens quan juguen”

9.06.2019

“Avui necessitem els telèfons intel·ligents, i no podem imaginar la vida sense les xarxes —com Facebook, YouTube o Tinder— que amplien la nostra experiència”, afirmava Baricco (Torí, 1958) a l’inici de la conversa amb la periodista Elena Hevia (Barcelona, 1959). Aquest 3 de juny a La Pedrera, l’escriptor de Torí va desglossar alguns dels temes que apareixen al seu últim assaig The Game (Anagrama, 2019) i que ens permeten repensar la revolució tecnològica.

Alessandro Baricco a La Fundació Catalunya La Pedrera

“Com es mou la nostra ment de forma natural?”, interroga Baricco. Escolta què diuen els de l’habitació del costat, remena els calaixos de sota, es distreu, se’n va i torna; fins i tot és a diversos llocs a la vegada. “Aquest tipus de moviment us recorda a alguna cosa?” És justament com es mou el web. Aquesta velocitat fa vertigen.

“Som animals capaços de ser molt lents i molt ràpids”, recrear-nos en una estàtua clàssica o actuar sense pensar. I recorda: “Quan era petit, l’escola ens volia domesticar per frenar la velocitat, i en canvi els dispositius digitals juguen amb la nostra capacitat de ser ràpids: la pantalla és l’oposat al quadern de primària”. És evident que “té un punt de tòxic, quasi neuròtic” —reconeix Baricco— “treure el telèfon cada dos per tres, aquests dits que se’ns escapen, i no escoltar mai una cançó fins al final”. Tanmateix, és innegable que són tecnologies dissenyades per adaptar-se a com es mou la ment de manera natural, quan som lliures, convertint-se així en extensions d’un mateix: “el web ens dóna el moviment dels nens quan juguen”.

Totes aquestes tecnologies comparteixen, doncs, una sèrie de característiques que ens remeten al títol del llibre: The Game. Per explicar-ho, Baricco usa els termes amb què Steve Jobs va presentar el primer iPhone, el 2007. Així doncs, l’experiència d’usuari dissenyada per uns enginyers marca les coordenades d’aquesta insurrecció digital: moviment, simplicitat, superficialitat, joc. Un aprenentatge basat l’assaig-i-error; l’ús immediat, sense espera, problema i solució. Lleuger i compartit. Un disseny agradable i intuïtiu: ‘El Joc’.

Davant de tantes facilitats, la periodista Elena Hevia murmura un “sí… però hem hagut de renunciar a coses”. Aquesta és la dificultat i la meravella de decidir: renunciar a la possibilitat en favor del concret. “Cada vegada que es pren una decisió es renuncia a moltes coses. Però els humans tenen una capacitat increïble de valorar què perden i què guanyen”, respon Baricco, i afegeix que “Després fan una tria i difícilment tornen enrere”.

Elena Hevia conversa amb Alessandro Baricco dins el cicle Converses a La Pedrera

“Hem entès què perdem, però el que guanyàvem era enorme”. Per explicar-ho, Baricco posa l’exemple d’un format de compressió digital de so, l’mp3, que és possible gràcies a la renúncia: reduïm, i reduïm, i reduïm… fins al límit. “Només així puc enviar una cançó de Chavela Vargas, quan l’escolto al Japó i em commou, al meu fill que aleshores està jugant a futbol a l’altra punta del món, a Torí, i l’escolta fent doble clic”. Ni tan sols els músics hi posarien pegues, diu amb una mica d’ironia: “Vols tota la plenitud del món, que no pots traslladar, o bé prefereixes una pitjor qualitat però més lleugera, que pots compartir”.

En aquest instant, segurament els romàntics s’estirarien els cabells. A què renuncia l’alquímia de la imatge poètica, l’anhel somiat de la paraula? Al moment present: com brota un arbre, com mira un nen. Alguns poetes insinuen que és precisament aquesta renúncia a la contemplació pura, al silenci, que en última instància resol en cant: el poema salva la realitat.

L’impacte del digital ha fet mutar profundament la nostra societat: la cultura avui és navegació ràpida per la superfície, i això xoca amb la tradició secular d’esforç d’Occident, la profunditat de Beethoven o d’Ingres. “Quan tenia divuit anys, per escoltar la veu de la meva xicota que estava lluny entrava amb la butxaca plena de fitxes i suava dins la cabina per parlar quatre minuts”, diu sense romanços Baricco, i sentencia: “Dèiem les mateixes tonteries que avui es diuen pel WhatsApp, i tot s’acabava igual. L’única diferència és que jo ho vaig passar pitjor”.

Encara més, la finestra digital deixa en evidència les desigualtats econòmiques del món, i alhora obre la porta —potser només virtual— al canvi. “Si hagués viscut el 1971 sense revolució digital, l’ecologista de setze anys Gretta Thunerg s’hauria quedat a casa seva”, aclareix Baricco.

Aquest sistema ve de fàbrica amb perills innegables, tant a escala individual com social —la projecció de l’ego i l’extimitat, l’expansió dels populismes i la desinformació, etc. Però Baricco recorda que quan era petit només hi havia el telenotícies —de l’Estat demòcrata cristià— en un canal. La llibertat del sistema dóna marge a la manipulació i alhora fa possible la informació d’una forma particular: “L’estatut de la veritat i de la mentida han canviat i són més fràgils: ningú en té un monopoli de veritat monolítica i absoluta, de les que al segle XX van servir per justificar Auschwitz o a la bomba atòmica”.

Alessandro Baricco a La Pedrera

Lluny de visions catastrofistes, segons l’autor The Game (Anagrama, 2019) és “un thriller, la història d’un home que intenta entendre una civilització misteriosa —la nostra— de la qual en sabem ben poc”. I per fer-ho excava i explora, com qui redescobreix en una piràmide. Però en comptes d’entrar per túnels secrets, entra a Google. L’assaig vol repassar tres dècades de revolució digital que han canviat la nostra forma d’entendre i de relacionar-nos amb la realitat, com hem esbossat en aquest article.

Uns quants lectors de Baricco —alguns italians i gent gran— fan cua davant l’escenari al final de la sessió. Així es tanca una de les Converses a La Pedrera, que vol apropar al públic personalitats del món de la cultura i la ciència per “aprendre a veure i analitzar el present a través de la mirada i dels discursos dels convidats”. Mantenim encara el format presencial.