Barcelona segons Raynald Colom

16.05.2019

El trompetista Raynald Colom feia set anys que no publicava un CD sota el seu nom. El passat 9 de maig va presentar el sisè disc de la seva carrera en solitari The Barcelona Session (Fresh Sound New Talent), al mateix lloc a on el va enregistar, la sala la Nau, al barri del Poblenou.

Raynald Colom | Foto: Adrien H. Tillman

Ara que som en plena campanya electoral, quan representa que els nostres polítics confronten diferents models de ciutat, hi ha qui, com Raynald Colom, prefereix evocar els paisatges, colors i indrets de Barcelona per la via del jazz, o de la música afroamericana, que és com prefereix anomenar a la proposta que ens serveix. The Barcelona Session, un títol més aviat descriptiu, és el particular homenatge de Colom a la capital catalana, a on va endegar la seva trajectòria fa, més o menys, dues dècades. També és una declaració de principis, una forma d’entendre la música que va més enllà de les formes. És, de fet, el manifest personal d’un artista que també titlla d’“improvisador” a Miró i a Tàpies. Art, abstracció, a partir del diàleg amb l’entorn.

Tot i l’excusa de ser el lloc a on es va fer l’enregistrament —la “Barcelona session”—, segurament també es pot qualificar de declaració de principis presentar el CD a La Nau, una sala vinculada més aviat a l’àmbit del pop-rock que al del jazz. Als antípodes del club de jazz de tota la vida i a peu dret. Així va ser l’estrena de The Barcelona Session al cor del Poblenou, un dels barris segurament més “en construcció” de la ciutat.

Amb els sospitosos habituals del circuit de jazz s’hi barrejava un públic més avesat, tal vegada, a l’àmbit de l’indie que al de la cava de jazz. S’hi havia instal·lat, fins i tot, el tradicional fossat que separa el públic de l’escenari, un element gairebé inimaginable en cap esdeveniment jazzístic, sigui de petit o de gran format.

Tony Tixier (piano elèctric), Ameen Saleem (contrabaix) i Gregory Hutchinson (bateria) completaven el quartet que va pujar a escena. Va obrir la nit “Orange & Blue”, una peça sensorial i cadenciosa, dedicada a l’albada, “l’hora en la qual alguns es lleven i d’altres encara no han marxat a dormir,” va aclarir el mateix Colom. “Miró”, el segon número de la nit, una peça que Colom va estrenar amb un projecte anterior, Steel Quartet, va evidenciar alguns dels trets més rellevants de la sessió: l’empenta rítmica, gairebé torrencial, d’un quartet de formes anguloses, a voltes; cadencioses, properes al millor groove, d’altres. Hutchinson, un històric de la bateria, va ser un dels impulsors de l’alt voltatge energètic de la banda.

Del groove al swing del “Lil’ Fawdy” de Terence Blanchard, i del swing a la balada “The Peacocks”, de Jimmy Rowles, a duet amb el contrabaixista Saleem. El quatrecordista va obrir amb un magnífic solo “La muse ménagère Op. 245”, de Darius Milhaud, una revisió gairebé douglasiana de l’obra del compositor francès del tombant de segle més jazzístic de tots. La profunditat bromosa de la versió de Milhaud va contrastar amb la força trepidant del tema possiblement menys eteri de Wayne Shorter: “Powder Keg”, una de les peces més celebrades de la nit, reblada amb un magnífic solo del bateria Greg Hutchinson.

Una de les sorpreses de la nit va ser la presència del francès Tony Tixier al Fender Rhodes. Tixier substituïa, diguem-ne, a Danny Grisset, el pianista que va enregistrar The Barcelona Session. Saleem exercia el mateix paper en relació a Joe Sanders. Teclista brillant, Tixier no només va destacar com a solista, sinó també com a acompanyant recursiu, com a partenaire idoni a l’hora de vestir l’estil incisiu del Colom melodista i del Colom solista.

Rowles, Blanchard, Milhaud, Hargrove —del qual Colom i els seus van interpretar “September in the Rain” a tall de bis—; Tàpies, Miró, el blau, el taronja… Colors, sons i paisatges d’una Barcelona tan sensorial, contrastant i abassegadora com la que ens proposa el també outsider Raynald Colom.