Barcelona Novel·la Històrica. Persones que mereixen ser llibres.

10.11.2015

Novel·lar grans personatges de la història és un repte per a qualsevol escriptor. En una xerrada del cicle Barcelona Novel·la Històrica, els autors Pedro Herrasti, Daniel Sánchez Pardos i Víctor Gay han parlat de com escriure sobre personatges importants i amb quins obstacles pot topar algú que ho faci.

Els autors Víctor Gay, Pedro Herrasti i Daniel Sánchez Pardos, al Born CC junt amb el peridoista Francesc Viadel. | Font: Barcelona Novel·la Històrica

Els autors Víctor Gay, Pedro Herrasti i Daniel Sánchez Pardos, al Born CC junt amb el peridoista Francesc Viadel. | Font: Barcelona Novel·la Històrica

Hi ha persones que mereixen ser transformades en llibres. Grans, petites, bones, dolentes, de la política, del carrer, artistes, sobrevivents; al final totes poden ser protagonistes d’alguna novel·la. “Els grans personatges històrics han estat explicats una vegada i una altra pels historiadors”, podem llegir al programa de Barcelona Novel·la Històrica que es reparteix a l’entrada de la sala d’actes del Born CC. Els novel·listes també s’han apoderat d’aquests personatges i els han fet seus, ressaltant i investigant parts de la seva vida que ells creien convenients.

És el cas de Pedro Herrasti, que ha publicat una novel·la sobre la joventut de Francisco Franco; Daniel Sánchez Pardos, que ha recreat la vida d’Antoni Gaudí; i Víctor Gay, que ha retratat Ramon de Colubí, el defensor de Lluís Companys. Aquests tres autors han format part de la xerrada “Novel·lar els grans personatges” del cicle Barcelona Novel·la Històrica; una conferència moderada pel perodista Francesc Viadel que, a part de difondre les experiències dels autors, ha despertat certs dilemes morals tant a escriptors com a lectors.

Dilemes morals com ara els que apareixen quan Pedro Herrasti decideix escriure sobre el dictador Franco. “El llibre no tracta de dignificar la figura, sinó de retratar-la”, explicar l’autor, “He escrit sobre Franco de jove per saber quins són els seus orígens, com va arribar a ser qui era. És una fase poc crítica”. L’escriptor madrileny explica que el caràcter de Franco ja apuntava maneres: “Era una persona poc atractiva però molt disciplinada, molt ambiciosa. Per ell, la vida humana no tenia valor. Era militar a Marroc, estava acostumat a que en un assalt morissin vint persones”. Si la fas, la pagues; així pensava Franco. I així va demostrar pensar. Herrasti constata que una de les pors que tenia era crear massa empatia amb el dictador espanyol: “Jo tractava de ser el més equànime possible, però és perillós”. Sobretot per les crítiques i retrets que pots rebre.

Malgrat tot, Herrasti va decidir escriure sobre aquella època de Franco, i ho va fer per curiositat. En canvi, Víctor Gay escriu sobre Colubí, advocat de Lluís Companys en el seus últims dies, perquè hi va trobar un parentesc familiar. A casa seva no es parlava de la guerra, però un dia Gay va trobar una caixa amb fotografies del seu avi. Li va cridar l’atenció la imatge d’un militar. Uns dies després va veure a la premsa una foto de Colubí, i al contrastar la seva cara amb la de l’home de la fotografia, va descobrir que eren la mateixa persona. El seu avi va ser breu, no va donar gaire informació sobre el tema: Colubí era el seu cosí, res de bo. I així va ser com Gay va començar a investigar sobre la figura de l’advocat i va escriure la novel·la El defensor. Si pot semblar que escriure sobre Franco és perillós, escriure sobre Colubí i Companys ha resultat ser-ho més. “He rebut amenaces i denuncies, sobretot d’ultres espanyolistes”, explica Víctor Gay.

Qui no ha rebut cap mena d’amenaça és Daniel Sánchez Pardos, que ha escrit sobre Gaudí al llibre G, la novel·la de Gaudí (2015). L’artista “és un misteri pel poc que sabem d’ell i pel molt que hem imaginat”, diu l’escriptor barceloní, que explica que Gaudí de jove era obert, menjava bé, vestia bé i sortia a les nits; és a dir, tenia molta vida social, fet que contrasta amb la persona que va acabar sent. Cal recordar que quan Gaudí morí atropellat per un tramvia, la gent pensà que era un vagabund. Sánchez Pardos afirma que ha sigut un repte escriure sobre aquest personatge, perquè “Gaudí el veiem des de fora, mai des de dins. No va ser un personatge públic”.

Sigui a través de Franco, de Colubí o de Gaudí, els tres escriptors han intentat anar més enllà dels fets històrics: “Com a narrador d’històries intento veure la humanitat darrere del personatge”, resumeix Víctor Gay; “Què té de persona un personatge, quins traumes tenia, què sentia”. El respecte o el que pensem sobre els personatges no poden influir la història que s’explica: “Les normes que regeixen dins de la novel·la no són les mateixes que regeixen dins de la història. Que el respecte no ens porti a tractar-los diferent del que realment sol”, reflexiona Sánchez Pardos. No es tracta d’enaltir, no es tracta de difamar. Es tracta de mostrar-los com a homes. I diem com a homes, sí; perquè sobre quants homes i sobre quantes dones s’han escrit històries? Acostumen a ser ells els personatges principals. Per sort, els autors en són conscients i tenen ganes de canviar-ho. Víctor Gay explica que vol dedicar un llibre a Carme Ballester, dona de Companys, perquè no va acceptar els xantatges dels franquistes quan li van dir que si s’inventava la mort del seu marit, li pagarien una pensió: “Va acabar fregant escales a França per mantenir la dignitat del seu poble i la memòria del seu marit”. I és que les dones també es mereixen ser transformades en llibres.