Barcelona Novel·la Històrica i el fracàs de sortir il·lesos d’un llibre

9.11.2015

“La Barcelona novel·lada” ha sigut una de les xerrades que han conformat el cicle Barcelona Novel·la Històrica d’enguany. Per tractar el tema en qüestió, els escriptors Chufo Lloréns, Xulio Ricardo Trigo i Coia Valls han assistit al Born CC per parlar de la seva experiència i deixar-se endur per les preguntes i els reptes de la periodista Xiana Siccardi.

Xulio Ricardo Trigo, Chufo Lloréns i Coia Valls al Barcelona Novel·la Històrica | Font: Barcelona Novel·la Històrica

Xulio Ricardo Trigo, Chufo Lloréns i Coia Valls al Barcelona Novel·la Històrica | Font: Barcelona Novel·la Històrica

Barcelona, la ciutat del setge, la modernista, la dels llibres de Rodoreda, la de les fotografies de Miserachs, la dels manters omplint el port, la dels botiguers venent colors al mercat de la Boqueria, la dels polítics amb i sense corbata, la de la gent de carrer aglomerant-se al metro a quarts de nou del matí. En definitiva, la ciutat en constant moviment que alguns escriptors han escollit novel·lar. Escriptors com Chufo Lloréns, Xulio Ricardo Trigo i Coia Valls, que s’han reunit al Born CC per parlar junt amb la periodista Xiana Siccardi de “La Barcelona novel·lada”, un dels últims temes que ha tocat el cicle Barcelona Novel·la Històrica.

La història de Barcelona és molt més gran que la ficció que se n’escriu. Ho diu Chufo Lloréns, escriptor de llibres com Et donaré la Terra (2008), del qual va arribar a vendre’n 150.000 exemplars el dia de Sant Jordi. “La quantitat d’història que hi ha a Barcelona t’ha de fer espigar”, diu l’autor de 84 anys, “Dir: això és boníssim però no ho poso”. I és que entre tanta història, s’ha de saber escollir bé i decidir fins on vols explicar, un fet més difícil del que sembla. L’escriptor ha de prendre decisions, limitar el camp de la seva història: “Una novel·la és sobretot una estructura”, explica Coia Valls, escriptora de La princesa Jade (2010) o Les torres del cel (2013), que no intenta amagar la seva admiració cap a Chufo Lloréns. I és que escriure no és cosa fàcil: “La novel·la és un cada dia i és uns sofriment. El dia que tens sort escrius una pàgina i mitja, el dia que no, mitja pàgina; però si no t’hi poses, res”, afirma Chufo, contundent.

Paral·lelament a la conversa animada i distesa entre en Chufo, la Coia i la periodista Xiana Siccardi; l’escriptor Xulio Ricardo es decanta més pel silenci, per escoltar i parlar només quan se l’interpel·la. Però té coses interessants a dir. “Si un llibre està a la biblioteca i no se’l llegeix ningú, aquell llibre no existeix”, diu Xulio Ricardo, escriptor consolidat d’obres com La desaparició d’Evelyn (1995); “Cada lector té i crea el seu món, els llibres tenen un moment. Si a algú no li agrada, hi haurà un altre lector òptim per la novel·la”, conclou després d’explicar el seu últim llibre, Les veus del Liceu (2015), que es publicarà aviat i que connecta dues històries d’amor a través dels dos incendis que ha patit el Liceu. I és que el Liceu “està dins nostre, dins de la nostra memòria”, afirma Xulio, i com diu Chufo Lloréns, “La novel·la històrica és un esglaó intermedi entre la cultura de la gent i la història”, perquè aquesta “ha de ser amable, mai àrida”.

La sala del Born CC va omplir-se completament per sentir Xulio Ricardo Trigo, Chufo Lloréns i Coia Valls parlant de Novel·la Històrica | Font: Barcelona Novel·la Històrica

La sala del Born CC va omplir-se completament per sentir Xulio Ricardo Trigo, Chufo Lloréns i Coia Valls parlant de Novel·la Històrica | Font: Barcelona Novel·la Històrica

Per fer que la història sigui amable i no àrida, és important que les fonts de les novel·les històriques siguin suficients i permetin crear un text ben fonamentat, per molt que no cal posar explícitament al text tota la informació que es troba. És l’art de l’escriptor de novel·la històrica el que transforma fets passats en entreteniment present. El resultat: un llibre. “De vegades tens material boníssim i de vegades has d’anar fent ziga-zaga”, diu Coia Valls. Els personatges també són importants. “Necessito solitud perquè visc fins un punt físic el que escric. Si algú s’enfada haig de fer cara d’enfadada, haig de moure tots els músculs, haig de saber com em veu la persona amb qui m’enfado”. I és que com la mateixa escriptora diu, ni l’escriptor ni el lector poden sortir il·lesos d’un llibre. Si ho fan, és un fracàs.