Barcelona n’existe pas

8.10.2015

El Grup de Recerca Literatura Comparada dins l’Espai Intel·lectual Europeu de la UB i el Museu d’Història de Barcelona han organitzat un col·loqui a París per tal d’estudiar el fil de pensaments i literatures tibat, a base d’anys, entre ambdues ciutats. Durant tres dies, investigadors d’universitats de l’Estat espanyol i francès hi han presentat comunicacions.

Nord-sud, Joan Miró (Barcelona, 1917)

Nord-sud, Joan Miró (Barcelona, 1917)

L’esclat de la Primera Guerra Mundial impactà molt la intel·lectualitat catalana, que admirava París. En el seu setge, donaren suport entusiasta a les unicitats d’una ciutat que evocaven tendra i orgullosa. Se’n confessaven devots espirituals, i desprestigiaven, tot i la prussianofília, l’Alemanya que volia destruir un baluard de la civilització al món, Atenes i Grècia modernes.

Ho feren en revistes, manifestos i cartells, en la novel·la i la pintura, en la poesia o com a voluntaris al front. Ho feren en català, castellà i francès, des de Catalunya i París, amb la intelligentsia occitana, entre el fum d’opi i la crema d’esglésies. Futurista, surrealista, avantguardista o dadà, la Rosa de Foc s’emmirallava en la ciutat de Baudelaire i la Commune.

Mirar París era per a la literatura catalana estendre la pròpia realitat cap al somni europeu. Francesa era la premsa que més influí en la construcció intel·lectual a principis de segle i parisins els intel·lectuals i artistes de referència. El tren per anar a París i el que es dirigia envers la resta de la Península Ibèrica s’agafaven, significativament, en diferents estacions.

En ulls parisins tèrminus d’Europa, Barcelona era escenari de revoltes sense precedents, no explicables des del propi marc interpretatiu. D’una Setmana Tràgica que suspendria de forma absoluta les relacions laborals, d’un simbòlic enterrament de Verdaguer massiu en què hi seria present de l’elit als anarquistes. Respectives ciutats que foren refugis polítics, Barcelona i París.

Imatge 2

Immersa en la malenconia europea, la intel·lectualitat catalana no pensava Barcelona. La literatura no contemplarà fins a tard la ciutat en el sistema de representacions col·lectives: llegible Barcelona en clau americana, ibèrica o mediterrània, mancava i manca de relat propi. Potser és en plena fallida dels Estats que s’escriurà, i en metàstasi amb el ciutadà desplaçat.