Barcelona, la ciutat màgica

23.12.2017

Les festes nadalenques inciten a veure espectacles com ara el Circ o la Màgia dedicats a la canalla. Però per «canalla» es pot entendre tant la mainada com la gent dolenta. Les dues accepcions encaixen perfectament perquè, tant la Màgia com el Circ distreuen la xicalla i els brètols sense cap mena de distinció.

Joan Brossa en el rodatge de ‘Màgia de Catalunya’ (1983) de Manuel Cussó| Foto: Jaume Maymó.

Per als adults, no necessàriament brètols, viure el present s’ha convertit en un repte recurrent. El cúmul d’esperances que dipositem en un futur millor i el bagul de records que no deixem mai d’omplir, tot sovint, dificulten copsar el present com la vivència més original i enriquidora. Per aconseguir viure’l com cal, d’entre totes les fórmules o teràpies hi ha una que és infal·lible: la màgia blanca en la seva representació escènica. Visualitzar un espectacle de màgia ens apropa a l’estat més pur i alhora més ingenu de la nostra existència. No en va, aquells qui més gaudeixen dels jocs de màgia són els infants, la tendre canalla, perquè ells, a diferència dels adults, encara no tenen intoxicada ni rovellada la seva innocència.

Aquestes festes, a Barcelona, podem gaudir de dos espectacles de màgia molt interessants. La ciutat ens ofereix la possibilitat de fruir de les sorprenents manipulacions del mag Hausson a La Seca, «el màgic més complet dels Països Catalans», segons va dir Joan Brossa, i ens podem embadalir amb els inversemblants enganys de Mag Lari, farcits de pregnant humor al Teatre Condal.

I és que a Barcelona tenim una llarga tradició de mags que especulen amb la poètica de la màgia. Tenim un referent primigeni en el mag Fructuós Canonge (1824-1890) un personatge del segle xix que va començar com a enllustrador de sabates i va acabar sent prestidigitador. «El Gran Canonge o el Merlí espanyol», com se’l coneixia, va arribar a actuar en escenaris d’Europa i Amèrica Llatina. El van omplir de títols i de reconeixements. Una de les dites de la Barcelona vuitcentista era «tens més medalles que en Canonge». Avançat el segle xix, Barcelona va adquirir fama gràcies a un taumaturg català, Joaquim Partagás, que el 1878 va obrir la botiga El Rei de la Màgia -referent indiscutible i primer subministrador de material màgic- del carrer Princesa. Ell mateix va inaugurar el Saló Màgic de la Rambla, on s’oferien espectacles d’il·lusionisme. Llavors, la màgia era una diversió considerada honesta per l’Església, que la tolerava en una ciutat gairebé sense teatres ni altres entreteniments. No va ser fins a la primera meitat del segle xx quan a la Ciutat Comtal arribaren els grans espectacles que feien gira per tot el món com el de Fu-Manchú.

En temps més propers el panorama de la Barcelona Màgica es pot catalogar amb artistes tan reconeguts com els dos esmentats, Hausson i Mag Lari, sumant un bon enfilall de mags. Destaco, per exemple, el televisiu Màgic Andreu conegut per la seva forma tan peculiar d’interactuar amb el públic, amb l’ús exquisit de l’humor en els seus jocs i trucs. LiCang, el badaloní altrament dit Joan Forns, mag de la gestualitat que s’abillava amb un vestuari acuradíssim -usava fins a 30 quimonos en escena- que li conferia una absoluta aparença xinesa. I, finalment, el Mago Pop, el mag català més internacional que ha sabut treure bon partit tant de la televisió com de les xarxes socials a internet.

Aquest repertori, conjuntament amb d’altres que hi podríem afegir, confegeixen un estol de mags que tenen o tenien com a referents indiscutibles a figures internacionals tan admirades com Horace Goldin, Fu-Manchú, Richiardi, Richard Ross o Copperfield.

Hausson és un reconegut prestidigitador que entreté el públic «mentint». El joc i la màgia, el joc i l’engany!! Els temes que executa no acostumen a variar pas gaire en el temps i s’encaparra a no incorporar les noves tecnologies als seus números per no allunyar-se de la «puresa» poètica. L’especial habilitat de manipulació, amb el gest precís, juntament amb una polida posada en escena, aconsegueixen que cada espectacle sigui millor que l’anterior. La influència del poeta Joan Brossa en el seu argumentari és inqüestionable. És interessant recordar que Brossa inventà un espectacle per l’il·lusionista basat en la seva poesia sota el títol de Poemància. «He anat descobrint que no hi ha diferència entre un joc de mans i un poema: tots dos són una metamorfosi de la realitat, una sorpresa per a la persona intel·ligent», deia el poeta Joan Brossa. En definitiva, una mena de joc entre autor i lector, entre mag i espectador.

Animo a gaudir de la màgia dels il·lusionistes Hausson i Mag Lari per recuperar la innocència que hi ha en nosaltres i sentir, per una estona, el present. No us ho perdeu.