John Banville: “Jo no podria escriure a Barcelona”

23.04.2015

Ahir vam anar altre cop al Saló de Cent, on John Banville va fer el pregó de la Lectura, una cita obligada la vigília de Sant Jordi. Enguany s’ha convidat un autor de Dublín, que ja ha estat declarada Ciutat de la Literatura per la UNESCO, amb la voluntat d’afermar la candidatura de Barcelona, que aspira a entrar en aquesta lliga de ciutats. Tota ciutat candidata ha de complir els requisits de la UNESCO, que estableixen que no es tracta de ser només una “ciutat literària” sinó “un punt literari rellevant capaç d’operar en una plataforma mundial”.

John Banville al Saló de Cent

John Banville al Saló de Cent

La visió que John Banville ens ha donat de Barcelona ha estat enganyosament afalagadora: “Com pot ser que algú pugui escriure res a Barcelona [How can anybody write in Barcelona?]”, va dir Banville. “Si visqués aquí em passaria el dia a la platja o anant a restaurants. Jo vinc d’un lloc fred on t’has de passar el dia tancat a casa. Aquí a Barcelona, en canvi, hi ha vi, dones amb biquini, per què hauria d’escriure amb una vida tan feliç. Jo aquí escriuria novel·les massa optimistes”, va rematar Banville, que en tota l’estona que va conversar amb Antonio Lozano al Saló de Cent no va citar cap autor català o espanyol (fora d’una vaga referència al Quixot), probablement perquè no els ha llegit o no li han interessat prou. O potser simplement perquè no concep que en una ciutat com Barcelona es pugui escriure literatura amb majúscules. Bé, ara ja sabem a qui ens hem d’encomanar si volem entrar a la lliga de Ciutats de la Literatura al costat Edimburg, Cracòvia, Heidelberg o Praga. Això sí, queda clar que Banville serà un gran ambaixador dels nostres vins i paelles.

Sortint del Saló de Cent em vaig arribar fins a l’hotel Alma, on La Vanguardia havia tingut la gentilesa de reunir tot d’amics meus que feia molt temps que no veia. Hi vaig saludar la Sílvia Clemares, que coordina els continguts que la plataforma d’ebooks Kobo acull a Espanya, Portugal i Llatinoamèrica. La Sílvia em diu que el panorama editorial català s’ha enriquit molt amb el nou humus de segells independents, però no entén que aquests petits editors siguin tan reticents a publicar els seus títols en format digital. Els grans grups han fet una revolució preventiva i els petits fan la contrarevolució. Així no avançarem gaire. Per això ve gent de fora a muntar-nos el negoci.

L’Anna Guitart, de Via Llibre, em va explicar com s’ho fan per gravar els autors a vol d’ocell: tenen un dron! La vista aèria de Francesc Serés corrent pels camps de Saidí és antològica. Llàstima que el programa estigui escurant l’última temporada. La bona notícia és que l’Anna i companyia continuaran col·laborant amb els equips del Canal 33 assajant nous formats.

També vaig parlar amb Manel Forcano, que avui participa en una lectura amb un poeta armeni a l’IEC (12h) i amb el Guillem d’Efak, que ja fa dos anys que dirigeix l’Agència Balcells i pot dir que ha après un munt de coses al costat de la vella dama, que ja té 85 anys i no ha perdut la il·lusió de viure i treballar. Efak no ho tindrà fàcil si ha de lidiar amb l’agent Andrew Wylie, el xacal, que saliva cada vegada que sent els noms de García Márquez o Vargas Llosa. Fa uns anys Wylie ja es va camelar la vídua de Bolaño i a Balcells es van quedar amb un pam de nas. Al final ja sabem que el xacal es vol cruspir la caputxeta vermella i si per aconseguir-ho s’ha d’empassar l’àvia ho farà sense contemplacions.

El jardí de l’hotel Alma es va anar despoblant, fins que només hi van quedar el Màrius Carol, director de La Vanguardia i la Isabel Martí, editora de l’Albert Sánchez Piñol. Conversaven animadament. Els lectors de Núvol ja sabeu de què va tot això, i alguns de La Vanguardia també.

Màrius Carol, director de La Vanguardia, conversa amb Isabel Martí, editora d'Albert Sánchez Piñol, al jardí de l'hotel Alma

Màrius Carol, director de La Vanguardia, conversa amb Isabel Martí, editora d’Albert Sánchez Piñol, al jardí de l’hotel Alma

Al final, escombrant la festa, em vaig trobar les exeditores de Grup 62. Vaig abraçar l’Anna Soldevila, la Camila Enrich, l’Eugènia Broggi. També la Dina de la Lama, que encara hi és, i espero que hi sigui per molts anys.

Quan sortíem la Llucia Ramis em va dir que se n’anaven a fer una copa a l’Hotel Om, i que si m’hi apuntava. “Llucia, ja no són hores, que he de fer la crònica d’aquesta festa per a Núvol. I tu, que no has de fer la teva a La Vanguardia?”. “Jo ja l’he feta nen, abans de venir aquí. A veure si n’aprens”.

Vet aquí l’última lliçó del dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris