Barcelona, ciutat democràtica

11.10.2018

De sobte, ens hem adonat que la democràcia és fràgil. Després de dècades donant-la per descomptada, convençuts que la democratització avançava amb el pilot automàtic, una contrareforma vinguda des de molts fronts alhora ens ha agafat desprevinguts. La bogeria econòmica, la revolució tecnològica, les crisis migratòria, el canvi climàtic, l’auge dels autoritarismes, etc. L’aliança entre la democràcia liberal, capitalisme i estats nació que definien el vell ordre mundial cada cop sembla més impotent davant aquestes forces. La Biennal Ciutat Oberta ens proposa un marc per entomar aquestes crisis: pensament, ciutat, i obertura.

© Ester Roig

Comencem pel pensament: la reflexió té a veure amb entendre, però també amb dotar de sobirania i poder de decisió als ciutadans. Qui no comprèn el món on viu no pot ser sobirà de cap manera, perquè no hi ha respostes sense les preguntes adequades. Es tracta de capgirar el cinisme de Henry Ford quan deia: “És una sort que la gent no entengui el nostre sistema bancari i monetari, perquè si ho fessin, crec que hi haurà una revolució abans de demà al matí”. Contra un sistema que elimina la filosofia del currículum escolar, l’única resposta possible és una ciutadania cada cop més crítica i, com diu David Fernández, passar de la gestió de la por a la construcció d’esperances.

Seguim per la ciutat. Per primera vegada a la història, el 2008 més de la meitat de la humanitat ja vivia en ciutats i, a mitjans del segle XXI, es calcula que el percentatge pujarà fins a dues terceres parts. Aquesta concentració en nuclis urbans modifica el repartiment de poder entre el local i el global. Mentre les elits burocràtiques dels estats han dimitit de la seva responsabilitat de sotmetre els poders fàctics al control polític, els habitants de les ciutats n’han patit les conseqüències. És per això que han estat els primers a donar respostes: el municipalisme ha ofert la resistència pràctica que no han proporcionat els estats, i la força de les persones autoorganitzades en nuclis urbans es prefigura com l’autèntica font d’alternatives a les misèries dels poders antidemocràtics globals.

Finalment, obertura. Aristòtil va deixar escrit que la ciutat està formada per diferents tipus de persones, perquè persones similars no poden construir una ciutat. Al cor d’aquesta intuïció hi ha el convenciment que la comunitat s’enriqueix amb la diferència, que el bé comú s’assoleix quan tothom pot participar i aportar allò que li és propi. Davant dels reptes del present, s’ofereixen dues alternatives: un moviment cap a la identitat, la regressió i el tancament, que vol posar murs entre comunitats, o una radicalització democràtica basada en els drets civils, que obri la sobirania a tothom en comptes de restringir-la. Al llarg de la seva història, Barcelona sempre ha triat obrir-se i, una vegada més, cal escollir amb responsabilitat.

Pots consultar el glossari de Ciutat democràtica aquí.