Barceló, Mesquida, Altaió et Comelade

9.07.2018

Ho llegíem a la samarreta que duia un dels poetes: “We don’t stay here because of gravity we stay here because we like it”. Una declaració d’intencions de l’artista escocès Charles Avery. Érem, divendres, al Festival Poesia i +, a punt de cremar un vespre d’il·lustres veterans: Biel Mesquida, Vicenç Altaió, Pascal Comelade i Miquel Barceló. Un escàndol de poesia. Al Parc de Can Muntanyà de Caldes d’Estrach, a tocar de la Fundació Palau, els dos rapsodes, el músic i el pintor van escenificar anys de carreteres i àgapes; de revolta i avantguarda.

Barceló en acció. | Foto de Sandra Gómez (Clack).

Després d’una breu demora per problemes tècnics, pujaven a l’escenari Mesquida i Altaió. El sol espicassava amb força els clatells del públic. Tots dos poetes se situaven davant d’un llenç blanc. El que més tard Barceló enfosquiria. Mesquida, amb gorra negra de raper i ulleres de sol, començava cantant les fulles mortes de Jacques Prévert i Joseph Kosma. El giny i la giragonsa no van baixar en tota l’estona de l’àtic (havent-hi sobreàtic, és clar). Un i altre es van anar intercalant. Ara sec, ara recito. Es van dir a ells però també en van fer comparèixer molts d’altres. I ho van salpebrar tot amb explicacions dels fils que teixeixen els seus dies i les seves nits.

Mesquida va recordar un hivern a Mallorca. Era el desembre de 1997 i ell i Altaió buscaven un espai a l’illa per instal·lar-hi la Fundació Palau Picasso. Van trobar-se amb Barceló (una mica d’ajuda) i van fer força carretera (amb Mesquida cantant Vou, veri, vou al cotxe). La cosa, però, no va prosperar. La fundació, finalment, va fer cap a Caldetes. I ja sense Picasso al nom. Abans del record, el poeta havia recitat Ramon Llull (“trauré poemes d’autors que Palau estimava”). Altaió feia sortir Antonin Artaud, traduït per l’autor de Poemes de l’alquimista. Món obscur i llenguatge esmicolat. A Artaud, deia Altaió, el fascinava Van Gogh, com a Palau i Fabre el seduïa Barceló (“el rostre humà no ha trobat la seva faç i és el pintor a qui pertoca de trobar-la”). Les connexions es desplegaven sense aturador. El sol s’enfonsava per l’escletxa del mar.

Mesquida deia La relíquia de Joan Alcover (que conté un vers bellíssim: “La font que no plora em fa plorar a mi”) i parlava de Blai Bonet i la defensa de la rapsòdia de memòria. “Es recita de cor, sense papers. La poesia ha d’estar dins la pell i de la sang”. I ell ho va fer de cor amb Desolació, un poema que també ha cantat Maria del Mar Bonet, una altra de les presències invocades. Vam escoltar Jo em donaria a qui em volgués (Palau i Fabre) i A Mallorca, durant la guerra civil (Rosselló-Pòrcel). Aquesta última, una composició “cruixidora” escrita el 1937 a Barcelona. “Penso en la Barcelona d’ara, en el temps d’ara. En les tristes conjuncions”, deia Mesquida.

Altaió, baró de la performance, va voler evidenciar que “la poesia també és dificultat”. “De la poesia, com a forma de coneixement, hem après la natura i la natura humana. Però també l’infern”. Sempre n’aprenem, dels poetes. I tot seguit, va fer pujar a l’escenari Eduard Escoffet, el director d’aquesta edició del festival, que li aguantaria el micròfon mentre ell feia equilibris i llegia ajupit i subjectat a una cadira on, assegut, Mesquida li feia de faristol. Va resistir prou bé les condicions difícils de la poesia.

El recital encarava el tram final amb més dosis de Blai Bonet (que ens fa aprendre la natura: “Lentes alzines, maternals figueres / pollancres cristal·lins, dring de font viva”), poemes de Mesquida llegits per Mesquida (“la llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà”). Amics de Barceló, Perejaume i tants altres pintors, Altaió consagrava una festa amb tots ells en el magnífic Fent cua al museu: Miró, Malèvitx, Brossa, Hockney… I cops d’efecte finals: els versos exclamats i amb eco de Mesquida (“paüra fuig!”) i la lírica política d’Altaió: “Cada vot és un cop del nostre cos / cada vot és dolor moral”.

Van gaudir com criatures, perquè com deia Blai Bonet: “Els poetes són com nins i fan cara de nins”. Entre ells i Barceló & Comelade va sonar Lovely Head de Goldfrapp: “It starts on my belly…”. La poesia i la pintura neixen al melic, al ventre.

Despintura fònica

El pintor i el músic apareixien, esquius, per un lateral. Comelade es quedava en aquest cantó amb Ivan Telefunken, Oriol Luna i Roger Fortea. Barceló, davant el llenç impol·lut, passejava i ordenava els estris: una escombra, pals amb pilotes de goma a la punta, pistoles de joguina taronges. Pintura rudimentària. I pintura d’aigua. El llenç quedava tacat de negre quan entrava en contacte amb el líquid. No hi va haver colors, ni tan sols una obra resultant. La pintura (pintura d’acció, dripping) va ser efímera. Mentre va existir, però, el públic va poder endevinar tres cares o tres llunes. Comelade hi posava una banda sonora thrillèrica. De mica en mica, la pintura desapareixia. Una lenta extinció.

Barceló i Comelade ja han dut aquest espectacle (Despintura fònica) a París, Zuric o Salamanca. És la primera vegada que col·laboren però l’amistat ve de lluny. Mesquida els va presentar a Barcelona el 1974. “Som fills de la revolta poètica dels setanta”, em diu Altaió. “I lliguem amb la vostra generació d’insurrecció. O més aviat, vosaltres lligueu amb la nostra”. I el vespre va ser això. Un escàndol de poesia. De totes les seves formes. Només quedava sopar cloïsses del Maresme.

Podeu consultar tota la programació de Poesia i + en aquest enllaç.