La festa del Cholo

La Lliga es decidia dissabte a les sis de la tarda. El Joaquim portava a la cartera els dos carnets de la família, eren socis del Barça de tota la vida. Des que havia mort el pare, ara feia tres temporades, els compartia amb el seu germà. Cadascú feia la seva vida, ell infeliçment casat i el Toni emancipat i lliure, i quedaven ben poques vegades. Si s’havien de passar els carnets, un els deixava a casa la mare i l’altre els recollia. El Barça-Madrid se’l repartien, un any cadascú.

El Joaquim havia decidit que aquesta vegada el Barça-Atlético li importava un rave, encara que es juguessin la Lliga a un partit. Estava decidit a aprofitar aquelles dues hores del partit per buscar-se companyia i llogar una habitació d’hotel prop de l’estadi. Amb la Maite havien tingut bessonada i els mocs i les caques de les nenes s’havien emportat tota la concupiscència. Dos dies abans (era un acte premeditat) havia buscat a Google un portal d’escorts i havia llegit en el blog d’ErosGuia un article que denunciava el proxenetisme i defensava la legalització de la prostitució. Es va tranquil·litzar de veure que les noies que s’hi anunciaven eren professionals amb drets laborals. Va triar una noia que es deia Lola. Va reservar una habitació d’hotel a prop de Travessera de les Corts i va citar el seu germà a les 17.30h al Tapa Loca per dir-li que es perdria la primera part del partit i passar-li un carnet.

-Ho dius de conya? -li va dir el Toni quan va seure al Tapa Loca amb una cara d’incredulitat total- Et penses perdre el partit de la temporada?

-Comença a passar, nen. Ja vinc.

Però el seu germà el coneixia massa per no endevinar que li amagava alguna cosa. L’escort (Lola, 23 anys, argentina) estava citada a les sis en punt allà mateix, al Tapa Loca. Per WhatsApp havia dit a la Lola que aniria amb una samarreta del Barça amb el dorsal Joaquim 10. L’hotel era a tres minuts d’aquell bar i comptava que amb una hora en tindria prou per desfogar-se. La segona part no se la perdia ni loco.

-Vinga, què et passa ara a tu?

Eren tres-quarts. Fantaven quinze minuts perquè comencés el partit i havien d’anar al gol nord.

-Res, Toni, res. Comença a passar, que ara vinc.

Aleshores se li va acostar una noia per darrere i li va posar la mà damunt l’espatlla amb una salutació que era també una lleu interrogació. “Hola, Joaquim?” Abans de girar-se, el Joaquim va observar la cara del Toni, la boca oberta de curiositat. El Joaquim va reaccionar amb agilitat i es va aixecar per saludar-la de la manera més natural possible, com si fos un encontre fortuït. Qué casualidad! Siéntate, Lola. Mira. Te presento a Toni, mi hermano. Toni, ésta es Lola, una compañera del trabajo. Quieres tomar algo?

La mirada de la Lola, una mica perplexa, anava del Toni al Joaquim i del Joaquim al Toni, però la noia va tenir reflexos, era una professional. Portava sabates amb taló d’agulla, però anava vestida molt normal. Era una dona exuberant, que no necessitava maquillar-se per causar una bona impressió. El Toni, que se la mirava amb els ulls extasiats, encara portava la samarreta d’Unicef.

-Vas al partido, vos?

-Pues sí, Ahora mismo me iba.

-Qué envidia me das. Yo me iba con vos ahora mismo si pudiera.

-Puedes venir conmigo si quieres. Mi hermano no piensa venir a ver el partido.

-Qué me decis. Joaquim, te vas a perder el partido. No lo puedo creer -li va dir la Lola amb una picada d’ullet.

-Igual Joaquim se enrolla y te puede dejar su carnet.

La Lola es va enretirar els cabells del front d’un cop de cap i va riure.

-Encantada, Toni. Pero te advierto. Yo soy del Atlético.

El Joaquim havia deixat els carnets sobre la taula, al costat de la canya de cervesa. Aleshores el Toni es va aixecar i li va agafar el carnet d’una revolada.

-No pasa nada, Lola. Yo tengo amigos colchoneros.

-Ei Toni, para. On et penses que vas? Dóna’m els carnets, ara mateix.

Va ser un crit d’autoritat. Al capdavall, ell era el germà gran, es portaven cinc anys i sempre que el Toni anava just i li demanava quartos, el Joaquim n’hi donava. El Toni retenia els carnets a l’aire amb la mà dreta.

-Escolta’m una cosa, Toni. He canviat d’idea. Hi vaig jo, avui, al camp. Hi vaig amb ella.

-Què t’empatolles?

-I a canvi, et regalo el Barça-Madrid de la temporada que ve, que em tocava a mi.

-Si home! Joaquim, que estàs casat.

-Què passa? No lligar per una vegada?

-Sí, però la senyora Rovira, que seu al teu costat és una cotilla. Tu mateix.

El Toni engrapava els carnets amb força. La Lola s’havia aixecat i s’ho mirava, dreta.

-Aunque si tuviera que escoger no sé con quien de los dos me quedaría porque eres muy guapo, Toni. Me recordas un poco al Cholo Simeone -va dir per trencar aquell moment de tensió.

El Toni va riure. El Joaquim no.

-Tu hermano me ha contratado para pasar un buen rato.

-Eres una puta?

-És una escort, Toni, no et confonguis.

-Una esquè? Vinga. A mi no m’enganyes, Quim.

-No seáis boludos. Soy puta, qué pasa?

-Entonces no te llamas Lola.

-Claro que soy Lola. Soy puta y soy Lola.

-Lola será el nombre artístico -va dir Toni.

-Vinga, Toni, la temporada que ve et pago el Canal+.

El Toni encara va dubtar un moment abans de deixar anar els carnets sobre la taula. Li tremolaven les mans. Es mirava el seu germà amb astorament. Alguna cosa se li desmuntava per dins. Va aixecar el cap per veure si hi havia alguna pantalla, Canal + o Gol TV. Una cervesa per favor.

La Lola i El Joaquim van sortir del bar amb els carnets. De moment res d’agafar-se, ni de tocar-se gaire. Li compraria una samarreta de l’Atlético a la noia i després del partit anirien a l’hotel a celebrar-ho. Estava disposat a perdre el partit si això la posava més catxonda.