Bárbara Granados homenatja el seu besavi

21.07.2018

Dimecres es va estrenar un nou espectacle a La Gleva Teatre-Espai Cultural anomenat “Cartes d’amor d’Enric Granados”, dirigit per Bárbara Granados, amb músiques del seu besavi Enric Granados, del seu avi Eduard Granados i d’ella mateixa que anaven acompanyades de reinterpretacions d’apunts trobats en documents familiars. Es pot veure fins diumenge 22 en el mateix espai a les 20 hores.

Enric Granados

“Cartes d’amor d’Enric Granados” és el resultat de les feines de recerca documental que ha fet Bárbara Granados a partir dels fons familiars i dels llegats fets al Museu de la Música de Barcelona arran de les commemoracions, el 2016 i el 2017, del centenari de la mort de Granados i del cent cinquantè aniversari del naixement, a més d’altres fons arxivístiques com la Biblioteca de Catalunya.

L’espectacle que dirigia la besnéta de Granados a La Gleva Teatre-Espai Cultural estava molt ben concebut; la posada en escena va ser inspiradora, emotiva i va aconseguir fer caliu entre el públic, entregat i agraït malgrat l’alta temperatura de la sala. En realitat, La Gleva és un lloc ideal per fer aquest tipus d’espectacles de petit format, propers, que necessiten feedback directe.

Entre els documents es para una atenció especial a la correspondència de Granados amb la seva esposa Amparo i d’aquesta amb els seus fils, textos que serveixen per entendre l’època i el desenllaç fatal de la mort del matrimoni a bord del Sussex, torpedinat per un submarí, quan Granados tornava de triomfar amb Goyescas als Estats Units durant la Primera Guerra Mundial. Durant l’espectacle es van poder veure alguns objectes familiars com un quadern de notes d’Eduard Granados, amb anotacions sobre melodies inèdites d’Enric Granados.

A la banda esquerra de l’escenari hi trobàvem una taula antiga, amb una làmpada de vellut que ens transportava al mil nou-cents. Albert de la Torre va exercir de recitador, amb la seva veu pregona que transmetia molt d’entusiasme. Es notava que el projecte li tocava de prop, encara que en algun moment la seva dicció en relatar les cartes de Granados no va ser del tot precisa. Al bell mig, s’hi projectaven postals i imatges de Granados i les seves partitures amb un marc d’època molt bell, que ens ajudava a seguir l’espectacle. La pianista i compositora Bárbara Granados estava situada entre el recitador i les projeccions, al centre hi havia la soprano Christina Koch i a la dreta la cellista, Eva de la Torre Lüderitz. Simple, però efectiu.

La música que van interpretar era repertori per a piano, piano i veu, piano i violoncel i piano, violoncel i veu. No presentaven massa complexitat; de fet, destil·laven certa sensació de senzillesa que fa que les coses siguin més belles. Melodies post-romàntiques sense gaires pretensions que enamoraven els presents, com l’”Epílogo” de les Escenas Románticas o les danses oriental i andalusa, parts de Goyescas, o les meravelloses Cinc cançons op. 1, amb lletra d’Apel·les Mestres –com era el cas de Cançó de Gener o Lo rei y’l juglar. Potser les obres amb més caràcter van ser “El tralala y el punteado”, de Las tonadillas o “Canción de la Zagalica” de María del Carmen.

La interpretació pianística va ser correcta. Les mans revelaven alhora experiència i certa inseguretat. El so va ser equilibrat gairebé tota l’estona, però algunes notes falses es van escapar i feien deslluir el resultat final. Bárbara Granados té talent, però es nota que no està tan avesada a la música clàssica com ho està a altres gèneres, encara que el seu atreviment va ser molt lloable. A més, va interpretar dues peces de collita pròpia, la Nana a la Nena, per a cello i piano, d’una gran bellesa, i Pols de son, que comptava amb una lletra deliciosa amb metàfores com “somnis nus”.

Christina Koch és una soprano formada a Berlín i Barcelona i té àmplia experiència en lied, però no va demostrar una tècnica prou sòlida. El timbre era bellíssim, i els aguts estaven molt ben atacats, però hi havia clarament una manca de projecció. Tanmateix, les dinàmiques estaven molt ben controlades i mostrava caràcter en escena. Quant a la cellista, Eva de la Torre Lüderutz, apuntava maneres, però li faltava soltura. És una intèrpret que pot tenir molt de recorregut, però encara té alguns problemes tècnics a resoldre, malgrat que la seva interpretació va ser molt satisfactòria. Tot plegat va ser una gran declaració d’intencions, emotiva i íntima, en què el punt de professionalitat no es va acabar d’assolir.