Bàlsam i fuga: pintar des de la presó

Amb el lema de la cultura com a motor de canvi, el CaixaForum ha inaugurat una sòlida exposició sobre la creació artística en la institució penitenciària: “Bàlsam i fuga”, comissariada per la prolífica Mery Cuesta. Una mostra emocional que es qüestiona i reflecteix els dilemes i les contradiccions de la naturalesa humana, la vida dels presos i la genealogia de la repressió descrita per Foucault. El resultat és una gran cortina de sentiments que brollen de la reclusió més literal a través de l’evasió propiciada per l’art, impulsats pel bàlsam de la llibertat expressiva.

L’exposició ens invita a fer un passeig simbòlic per la presó, en els marges de la ciutadania, tal s’hi refereix Mery Cuesta en aquest article. De fet, el seu espai és un concepte; una institució amb diferents àmbits que representen les estances penitenciàries i els sentiments que traslladen als reclusos. La primera obra que trobem és un calendari fet amb pasta de dents d’autor anònim de la presó de Quatre Camins, que s’anomena Tempus fugit. Una evocació aparentment lleugera però que sintetitza amb nitidesa la situació de les persones que viuen entre reixes. Una nitidesa contradictòria, perquè expressa la cruesa d’una existència alienada amb l’ús d’un material tan infantívol com la plastilina. És la nostra porta d’entrada en l’imaginari dels presos.

Però “Bàlsam i fuga” va una mica més enllà, i presenta un projecte expositiu que combina 70 creacions realitzades als deu centres penitenciaris de Catalunya amb una vintena de peces de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació Bancària “la Caixa”, fetes per artistes de renom internacional com Miquel Barceló, Antonio Saura, Matt Mullican, Edward Ruscha o Evru/Zush, que va estar una temporada ingressat a la Model. Aquest diàleg entre l’art consolidat i l’art penitenciari serveix per reivindicar les emocions a l’hora de crear i per entendre la bellesa com un poliedre que brilla gràcies a la naturalitat expressiva més autèntica i, sens dubte, balsàmica.

El paper indispensable dels monitors artístics

En la seva tasca creativa, els més de 1.000 interns que s’han aventurat en aquest projecte han comptat amb l’ajuda de 53 monitor artístics, que, en paraules de la mateixa Mery Cuesta, “han propiciat el despertar de la intel·ligència artística dels presos”, la majoria dels quals amb prou feines havien tingut contacte amb l’educació cultural. Els monitors, doncs, faciliten la seva expressió creativa i el seu creixement personal, enriqueixen la seva simbologia, la seva iconografia. En definitiva, desenvolupen una tasca de sensibilització iniciàtica apropant-los a nous llenguatges i concepcions més enllà del context delictiu i penitenciari. D’això n’ha parlat en Raúl, un dels presos de Quatre Camins, que ha assistit al CaixaForum per parlar de la seva experiència com una manera d’expressar-se i de treballar l’autoconeixement.

Si continuem el recorregut després del Tempus fugit inicial, observem una col·lecció ingent de pintures i escultures amb una clara estampa contemporània, amb una gran diversitat d’estils i de colors, que es barregen entre els quadres dels Barceló, Mullican i companyia. Una de les que crida més l’atenció és el conjunt escultural Bèsties de blau, obra de l’autor A. I., intern de Brians 2: un rinoceront, un ós rentador, un tigre, un hipopòtam i un goril·la fets amb fang i pintura acrílica que retraten els funcionaris de presons i que representen el control i la inspecció jeràrquica (tornem a esmentar Foucault) d’un exercici laboral condicionat per la fredor i la flegma dels que salvaguarden la reclusió.

Simbolisme, surrealisme i humanisme

Les obres que formen part de la mostra parlen d’identitat, de tornar-ho a intentar, de laberints, del pas del temps, de la diversitat, de la captivitat, de les barreres, de l’angoixa, de les feres, del refugi, de les mares, dels bons records, dels mals moments, d’intimitat i escapisme. Les tècniques pictòriques i les seves temàtiques són molt heterogènies, igual que les escultures i els seus materials. Simbolisme, abstracció i surrealisme són els estils que més es deixen veure, amb alguns dibuixos que evoquen Matisse i Dalí i amb una sèrie de retrats de Camarón que remeten al flamenco, és a dir, a la música, com a evasió complementària per a la creació. Hom també es fixa en una successió de cors de ceràmica rojos com la sang, un quadre d’un intern que pinta la seva cel·la com si fos l’estudi d’un artista, un univers simbòlic d’ocells que parlen de la diversitat i, sobretot, un vaixell fet de puntes de cigarrets dins una vitrina elaborat per Juan Manuel Fernández González (Brians 2), titulat Larga espera: una metàfora sobre la captivitat i el viatge que podria portar perfectament la firma de Marcel Duchamp.

Seria molt difícil resumir en un article com aquest tot el ventall de relacions i connotacions que s’estableixen entre i a través de totes les obres, tant dels reclusos com dels artistes reconeguts internacionalment. El que podem afirmar, sense dubtar-ho, és que les peces dialoguen entre elles amb un eix conductor inalterable, que és la humanització. Quan sortim, deixant enrere un mural enorme pintat per l’il·lustrador Ricardo Cavolo i un grup d’interns del Mas d’Enric de Tarragona, donem crèdit al títol de la mostra: “Bàlsam i fuga”. La podeu visitar des d’aquest dimecres 26 d’octubre fins al diumenge 15 de gener de l’any que ve. Trobareu més informació en aquest enllaç.