‘Ballo’ 2.0 o els signes dels temps al Liceu

8.10.2017

La cultura 2.0. pot arribar a produir coses com el muntatge que inaugura oficialment la temporada 2017/18 del Gran Teatre del Liceu. Anem a pams: inaugurar oficialment vol dir que el teatre convida representants d’allò que s’anomena “societat civil” –i que amb prou feines tornaran a trepitjar el teatre de La Rambla al llarg de la temporada- que després de l’òpera endrapen uns canapès gratis. I poca cosa més.

Un ballo in maschera obre la temporada del Liceu|Foto: Antoni Bofill

Un ballo in maschera obre la temporada del Liceu|Foto: Antoni Bofill

A la sala, el teló s’alça amb un espectacle coproduït entre el Capitole de Tolosa de Llenguadoc i el Staatstheater de Nuremberg. Signa el muntatge Vincent Boussard amb escenografia de Vincent Lemaire i vestuari de Christian Lacroix. El reclam de Lacroix segurament explica el postureig visual d’alguns/es dels assistents de la nit de l’estrena, immersos en allò que dèiem de la cultura 2.0, i que dóna com a resultat un zero absolut, un res de res, perquè 2 per 0 és igual a zero, i aquest espectacle és igual a zero en idees i en eficàcia. Abusa, d’altra banda, de recursos ja vistos, d’influència “willydeckeriana”, com ara l’omnipresent imatge d’un rostre andrògin projectat al fons i que de tant en tant plora llàgrimes de sang. Per no parlar de despropòsits com l’andròmina penjada al segon acte, a l’”orrido campo” que canta Amelia, i que teòricament representa una dona executada a la força, però que en realitat sembla un pal d’escombra amb perruca. O la minicadira on s’asseu Riccardo al final, després del tret fatídic disparat per Renato. O el cotxet teledrigit del fill d’Amelia i de Renato. Etc., etc., etc. Bronca justificada i ben merescuda al final d’un espectacle que, ja em disculpareu, em va fer enyorar el muntatge de Calixto Bieito vist fa 17 anys sobre la mateixa òpera. Era una visió, certament, excessiva de l’òpera de Verdi. Però funcionava dramatúrgicament i suposava un cop de puny al respectable, i com a resposta al subtext de l’obra: les clavegueres de l’estat al descobert (rabiosa actualitat, oi?). Doncs ara, d’això res. Res de res. 2.0.

 

Orquestra i repartiment

Musicalment, les coses podrien haver anat molt millor del que van anar, si Renato Palumbo no hagués ofert una lectura tan poc subtil i tan sorollosa d’aquesta obra mestra verdiana. Sovint va tapar les veus i la concertació del mestre italià va deixar molt que desitjar en alguns moments, com ara la primera escena del primer acte. Per sort, les seccions de l’orquestra, tot i l’excés de decibels, van mostrar una salut notable, així com el cor, tot i que es van notar alguns desajustos que van minimitzant-se al llarg de la representació, després d’una primera aparició del tot erràtica de la secció masculina.

El primer repartiment compta amb dues primeres espases com Piotr Beczala i Carlos Álvarez, respectivament Riccardo i Renato. El tenor polonès, molt consolidat en la corda del líric pur, manté el bon gust en el fraseig i l’emissió segura al llarg i ample de passatges no poc compromesos que Verdi exigeix en una de les partitures més llargues que va escriure per a la part de tenor.

Per la seva banda, Carlos Álvarez va tornar a oferir –tal i com ens té acostumats- una lliçó de cant i d’estil a través d’un treball pulcre, matisat i absolutament exemplar. Segurament, la millor prestació verdiana que el baríton malagueny ha ofert al nostre teatre.

Debutava al Liceu la soprano nord-americana Keri Alkema, de timbre interessant i bonic color de veu, tot i que la part d’Amelia demana una soprano lirico-spinto molt més flexible per a les sinuoses inflexions d’”Ecco l’orrido campo” o de “Morrò ma prima in grazia”. I Alkema no va exhibir massa subtileses en alguns dels passatges més compromesos de la seva part.

Males llengües diuen que està acabada, però jo prefereixo pensar que Dolora Zajick va tenir una mala nit (parlo de la de l’estrena). Palumbo no la va ajudar amb l’excés de volum, però, a més, la mezzo nord-americana va tenir un importat lapsus de memòria a “Re dell’abisso”. Una Ulrica lamentablement oblidable.

Cada cop més consolidada, la soprano Elena Sancho Pereg assumia ara el rol d’Oscar, un paper transvestit que, en el muntatge de Boussard, és en realitat una dona, si fem cas del preludi, il·lustrat amb la imatge de la noieta posant-se una perruca masculina mentre Riccardo es manté d’esquena –possible al·lusió a una relació íntima entre el comte i la “patgessa”?- Sigui com sigui, la soprano basca va signar amb fermall d’or l’assumpció d’Oscar amb la gràcia i l’espontaneïtat requerides.

Bé els conspiradors (el Samuel de Roman Ialcic i el Tom d’Antonio di Matteo), així com el Silvano de Damián del Castillo. Tot plegat en el context d’una nit deslluïda pel moment social i polític que vivim, i hores abans de la concentració espanyolista de diumenge al matí. Massa gent poc pendent de l’òpera i més aviat amatent al que succeeix aquests dies als carrers del país. Un ball de màscares al Liceu, a l’espera que el ball de bastons que plana damunt nostre no acabai tenint conseqüències pitjors…. “Va, pensiero, sull’ali dorate…”.