Ballar el país (i els seus canvis)

28.05.2019

“La dansa permet abordar-ho tot”. És des d’aquest principi artístic que l’Esbart Maragall ha creat els balls del seu nou espectacle, NU(e)S, encara per estrenar. Les coreografies plasmen els canvis socials, polítics i culturals de les últimes dècades (els rols de parella, les noves formes de família, la transició cap a la comunicació digital…). Aquest diumenge en vam poder tastar un avançament als Lluïsos d’Horta. L’esbart, però, pujava de Sant Andreu de Palomar (on té les arrels) a la ciutat alta per desenrotllar, especialment, un grapat dels números d’Essències, l’espectacle amb què han girat els últims dos anys. Un espectacle que ens condueix al cor de la dansa catalana. Cada punt serà memòria.

NU(e)S. | Foto: Facebook Esbart Maragall

Una trentena de dansaires ballen a l’escenari. El Diablot Major, amb forca i cinturó de picarols, domina l’escena. Es mouen tots a una gran velocitat, en sincronia, apinyats: l’escenari dels Lluïsos és petit en comparació amb els espais que acostuma a trepitjar l’esbart. Tot encaixa, però: braços, cames, espatlles i mirades. Claven els moviments, no hi ha xocs inesperats. Es belluguen amb robes tradicionals precioses. Vermelles, verdes, blanques. Interpreten torrencialment el Ball de les gitanes de Rubí. Serà la peça final de la tarda, l’esclat total, al qual tornarem més tard. Anem per parts.

La versió d’Essències d’aquest diumenge va incorporar, en un gest d’agermanament i afecte, un parell de danses interpretades per l’Esbart Folclòric d’Horta. De fet, va ser aquesta agrupació la que va arrencar la ballada. Ho va fer amb la Dansa de Castellterçol, un ball solemne i cerimoniós que s’interpreta en aquesta població del Moianès a la darreria del mes d’agost, durant la festa major. El ball s’entén com el colofó de l’estiu.

Escenari escalfat i compareixença de l’Esbart Maragall. Lligams, El vapor del fil i El vol d’un esbart van ser els números inèdits de NU(e)S que l’agrupació va avançar. Són tres peces de nova creació que narren alguns dels canvis socials esdevinguts en les últimes dècades: els fils invisibles de les relacions, la vida a la fàbrica (amb els seus “ritmes i sorolls estrepitosos”) o la força de la vida comunitària. Segons Enric Martínez, director artístic de l’esbart des del 1990, “la dansa és, clarament, un llenguatge”. Les coreografies són, respectivament, de Concepció Bachs, Martínez i Pere Seda. Treball, com dèiem, contemporani; influït, però, per aquest ull documental dels coreògrafs sempre fixat en la tradició. En aquest cas, la influència queda més oculta, és menys evident. “La majoria dels nostres balls són composicions de nova creació. Inventem sempre sobre el fonament que és la tradició, sobre el llenguatge de la dansa catalana. Algunes vegades, però, anem més enllà”, explica Martínez. Les músiques d’aquestes tres noves peces –un treball de selecció col·lectiu, entre l’esbart i músics professionals– són de Santi Molas, Xavier Boliart (Poema d’estiu) i Marc Timón. NU(e)S, per cert, va quedar finalista de la tercera edició del Premi Delfí Colomé que atorga el Festival Ésdansa i la  Generalitat.

Segona aparició –ara– de l’Esbart Folclòric d’Horta, que interpreta el Ball Pla de Sant Mateu, ball de plaça de ritme lleuger i maniobra majestuosa del cos. Arrelem amb força al País Valencià, a la Plana de Castelló. Una veu en off informa als espectadors de la tendència de l’Esbart Maragall a fixar-se en la tradició del sud, on es poden veure balls “encara vius i diversos”. Es descargola, per tant, el Bolero de Castelló i la Jota de Vilafranca del Cid. Bolero provocatiu, de marcades insinuacions, i jota alegre, trempada. Puntada final –ara sí– amb el Ball de les gitanes de Rubí. Diables, cavaller, poble i nuvis. Es tracta d’un ballet en un acte –llarg i festivíssim– coreografiat el 1970 per Albert Sans, mestre de Martínez. “Ball popular ja tradicional”.

L’Esbart Maragall va fundar-se el 1932 a Sant Andreu de Palomar. Sempre vinculat al Casal Catòlic de l’avui districte, el grup compta actualment amb 130 integrants dividits en tres seccions: el cos de dansa (una trentena de dansaires; 23 anys de mitjana d’edat), l’escola de ball i un grup de tècnics que assisteix cada espectacle. Pel que fa al cos de dansa, només dos dansaires es dediquen professionalment a feines artístiques (un ballarí i un dissenyador). És, de fet, el dansaire dissenyador –Marc Udina– qui s’encarrega de fer la recerca documental de vestuari i traçar els figurins. Les robes són un element fonamental del ball: alberguen missatges. Tots els vestits estan confeccionats per sastres professionals.

NU(e)S s’estrenarà durant la propera edició del Festival Ésdansa, que se celebrarà entre el 19 i el 25 d’agost a Les Preses (Girona).