Ballant amb la fada negra entre muralles i vampirs

Un dia, l’escriptor Xavier Theros va decidir desviar-se del camí poètic i fer una marrada pels senders de la prosa. Decimonònica i revolucionària. I amb una motxilla carlina, una fragància vampiresca i una mica de sang i fetge va explorar l’ignot horitzó de la Barcelona del 1843: una societat “salvatge, bruta i descontrolada” que s’adaptava dramàticament, encara emmurallada, a les transformacions de la revolució industrial. Un escabrós recorregut literari que li ha valgut el Premi Josep Pla d’enguany. El llibre, La fada negra, ha arribat aquest dimecres a les llibreries.

La novel·la s’ambienta en una època d’avalots guerxers i contestataris força truculenta poc després de la Primera Guerra Carlina, durant la regència de Baldomero Espartero. Concretament, se situa entre els mesos de juny i novembre del 1843, amb una Barcelona assetjada pels bombardejos (que durarien tres mesos) i el general Prim, que en fou instigador, combatent i negociant entre sedicions mentre es treia de la màniga el famós i nostrat “o caixa o faixa”. L’encara-no-reina Isabel II tenia tretze anys, els incipients obrers s’esllomaven encerclats pel fum i la brutícia durant més de quinze hores diàries i el consum d’opi a la ciutat triomfava com la futura Coca-Cola.

Aquest episodi també se’l coneix amb el nom de la Jamància, que fou la darrera de les bullangues que van tenir lloc a la capital catalana entre el 1836 i el 1843 contra el govern de l’Estat Liberal i la dictadura militar d’un odiat Espatero. Theros explica que són uns anys “pràcticament esborrats de la memòria popular”, amb molt pocs estudis històrics i, sobretot, amb molta violència i salvatgia. A més, com que la Jamància va ser una revolta de pobres, cap moviment polític la va voler reivindicar, ni tan sols els anarquistes. La principal font d’informació de Theros, a banda d’uns quants dietaris de testimonis esparsos, han estat els diaris de l’època, amb capçaleres tan magnànimes com El Guardia Nacional, El Constitucional i El cisne. Molt decimonònic, tot plegat. Però al carrer (i a les muntanyes també), la sang i els trabucs ho pintaven tot d’un altre color.

I així ens ha arribat aquesta novel·la gòtica, mig negra mig de guerra, amb visions fantasmals (opiàcies?), barricades i criatures assassinades, que obre la caixa del vampirisme barceloní, la història del qual va molt més enllà del cas de la famosa Enriqueta Martí. De fet, va més enrere, perquè el de la Vampiressa del Raval només és l’últim i més conegut d’una sèrie de casos de raptes, maltractaments i matances infantils que es repeteixen amb continuïtat durant el segle XIX. Segons Theros, el que feia Enriqueta Martí era “seguir una tradició”. Un horror. Estremida memòria, podríem dir, manllevant el títol de la novel·la de Jesús Moncada.

Però què és el que fa que aquesta novel·la sigui mereixedora d’un guardó com el Josep Pla? D’una banda (i així ho expressa el jurat), la seva potència narrativa insòlita i el realisme que desprèn. De l’altra, la precisa ambientació històrica i la caracterització dels personatges, amb el sensacional capità Llampades al capdavant. I per últim, perquè és una narració que té ressonàncies de grans clàssics literaris com El perfum, Oliver Twist, Els miserables… o l’insubstituïble treball documental d’en Joan Amades. Theros confessa que s’ha decantat per la ficció “per l’empatx de realitat que comporta la crònica”.

Quan li pregunten per què el llibre es diu La fada negra, explica que a les Filipines, i també a la Xina, de fumar opi en diuen “ballar amb el drac o amb la fada negra”. També declara, somrient, que els millors títols en català són els que tenen moltes lletres a: “això és el que em va dir un dia l’Espinàs”. El cas és que ja està preparant la seva continuació amb una novel·la ambientada en el context de la Segona Guerra Carlina: “La idea és que en Llampades i companyia tinguin més recorregut”, afegeix, i esmenta Charles Dickens, Edgar Allan Poe, Paul Féval i Benito Pérez Galdós com a influències a l’hora de configurar l’estil narratiu del llibre. És la primera novel·la que escriu, però no ha sortit del no-res: “Parteix d’un conte que havia fet sobre una revolta que hi va haver a Rio de Janeiro el 1904”, la rebel·lió de la vacuna, encara sense cap Crist Redemptor contemplant els aldarulls.

Les muralles, l’asfíxia i la música d’artilleria

L’any 1843, Barcelona és una ciutat desballestada i contradictòria “que surt de l’Antic Règim però que encara no ha arribat a la modernitat”, amb una població que, com a mínim, triplica la del segle XIV. Aquesta diferència té una importància asfixiant, perquè les dimensions urbanes continuen sent les mateixes que aleshores. Eren els últims anys de les muralles, un altre vestigi d’una època que ja se’ns fa més remota. Theros sosté que el segle XIX, en canvi, “és prou a prop per entendre’l però prou lluny perquè ens sorprengui”.

Albert Sánchez Piñol defineix La fada negra amb aquestes paraules: “Entre els horrors d’una època ferotge, aquesta és la història extraordinària d’uns crims amb música d’artilleria”. Theros sintetitza el missatge contestant el títol del quadre de Goya (parlant de decimonònics): “La raó també produeix monstres”.

Pots comprar La fada negra de Xavier Theros al portal llibreter Libelista.