BALF. L’humor que Catalunya mereix contra el que necessita

22.01.2019

El Batman de Christopher Nollan és cèlebrement descrit com “L’heroi que Gotham mereix, però no el que necessita”, establint la diferència entre l’home-ratpenat fosc, amoral i sense escrúpols que és un mirall de la ciutat on s’ha criat –i en aquest sentit, el que Gotham mereix-, i un hipotètic heroi perfecte que salvaria la metròpoli de les seves misèries. Per solucionar la tria impossible, Batman acaba sacrificant la seva reputació per deixar de ser un heroi i convertir-se en un enemic públic, un cavaller fosc que mai podrà presumir de noblesa, i que precisament per això esdevé el que Gotham necessitava. Què és Benvinguts a la família sinó el cavaller fosc de l’humor català? Sense deixar de ser un reflex de tot allò que som, la sèrie de Pau Freixa i Ivan Mercadé s’endinsa en els territoris humorístics per on la majoria de grans produccions tevetresines no s’atreveixen a transitar, empantanegant-se en l’astracanada, la comèdia d’empentes i rodolons i el no sempre ben criticat catanyol. El producte resultant no té l’elegància ni la finesa de l’humor murri que ara com ara inunda la pràctica totalitat de la graella catalana. Precisament per això, TV3 necessitava Benvinguts a la família.

Yolanda Ramos és la Victòria, a ‘Benvinguts a la família’

 

Després d’un principi de temporada que havia de lligar massa cabs de l’anterior per poder arrancar com déu mana, el segon episodi d’enguany va ser un dels més divertits de la sèrie. En poc temps, totes les trames principals s’han situat al voltant de nous conflictes meridianament clars i urgents: l’Àngela, el Nando i el Manu formen un triangle amorós de manual amb els graus d’assertivitat rigorosament distribuïts per fer impossible trencar l’equilibri, la Victòria ha fet un gir de 180 graus passant de preocupar-se de la mort del marit a la futura vida d’un nadó encara per adjudicar, i la relació entre l’Àlex i el Fran segueix impulsada per la incompatibilitat de temperaments, que els atrau prou per enamorar-se però els allunya el punt just per fer impossible la consumació. I a més hi ha un diamant de valor incalculable i una segona família mafiosa pel mig tarantinitzant un còctel que ja era prou eclèctic de per si.

Des de la Victòria intentant explicar el seu embaràs amb les nines que es treia de cavitats no especificades fins al rodatge del vídeo de segrest-fake protagonitzat per la Teresa vestida de núvia de Kill Bill, Benvinguts a la família fa riure quan acumula sketchos marcians on els personatges poden magnificar un detall absurd i convertir-lo en acudit per via de l’estranyament. El diamant anomenat Blue Dream, el nom de McGuffin més desvergonyidament explícit que recordo, permet justificar totes i alhora cap de les situacions en les quals s’involucra la tropa. Amb la gratuïtat com a motor narratiu, l’episodi d’ahir encadenava acudits sota la capa protectora del thriller: sempre hi havia alguna cosa a fer suposadament important, i el ritme et permetia riure de les escenes delirants en què el plaer últim era desactivar el sensor de versemblança. El millor de tot? La seqüència final entre els veïns tafaners (Betsy Túrnez i Francesc Ferrer), que ens parodiava a nosaltres mateixos en tant que espectadors que es posen calents amb un voyeurisme que no té cap altra finalitat més enllà d’ell mateix.

Aquest tipus d’humor és oxigen per una graella tevetresina que durant massa temps ha estat saturada per la comicitat híper-guionitzada, complexa i plena de referents a la cultura i política catalanes que exemplifiquen les dinasties de Joel Joan a la ficció i Toni Soler a la no-ficció. Ens pot agradar molt més una escola, l’altra, o cap, però TV3 té la responsabilitat de repartir joc malgrat el poc espai per fer-ho i aquesta sèrie és un exemple de com complir-la. Benvinguts a la Família palia el risc de monocultiu humorístic que patia últimament l’audiovisual català, delectant-se en l’astracanada, la comèdia d’embolics i la manca de pretensions. És l’humor que la televisió catalana mereix, perquè els mereix tots, i, a més a més, era justament el que necessitava.