BALF. L’art perdut de mirar la tele en família

29.01.2019

Benvinguts a la família és com els vells catch-all party, partits polítics que aconseguien aglutinar a persones de sensibilitats diferents, fins i tot oposades, sota la promesa de poder agradar a tothom. En una època en què les audiències es fragmenten i Netflix produeix una sèrie pensada per a cada subgrup identitari imaginable, reforçant la parcel·lització cultural en bombolles cada cop més petites i més incomunicades les unes amb les altres, podria ser –és una hipòtesi- que Benvinguts a la família ens sembli tan rara perquè intenta fer tot el contrari. Definint-se com a “comèdia negra per a tots els públics”, que ja és una contradicció, i barrejant edats, races, gènere, estereotips nacionals i tons humorístics, la creació de Pau Freixa i Ivan Mercader representa una defensa del cosmopolitisme televisiu que va en la direcció contrària d’un món on, ara mateix, les identitats estan cridant a les trinxeres. La visió de la sèrie és ben clara: cada cop som més diferents entre nosaltres, però encara podem formar part d’una mateixa família.

Yolanda Ramos és la Victòria a ‘Benvinguts a la família’

A l’episodi d’ahir, fins i tot s’hi va convidar la identitat animal, quan el Manu, la Teresa i el Nando van intentar robar el Blue Dream amb màscares de goril·la. És el segon capítol en tres setmanes en què els personatges acaben amb el cap tapat –i a la petita Sara també li va tocar emmascarar-se-, que pot voler que això de les identitats múltiples és més filosòfic del que ens imaginem o que cada escena necessita abocar tots els registres humorístics possibles i a la vegada per funcionar. Aquesta és alhora la gran virtut i el gran defecte de Benvinguts a la família: en comptes d’apostar per una línia còmica compartida pel conjunt, cada seqüència es converteix en un cresol d’estils, referents i recursos: unes gotes d’astracanada, una mica d’humor intel·ligent, una dosi d’empentes i rodolons, etc. Si tot això rutlla, la sèrie pot arrancar-nos riallades amb totes les vocals del repertori. Però a vegades fa la sensació de trampa: “L’atracament no té gaire bona pinta… i si els hi posem caretes de mico perquè faci més gràcia?”. Hi ha una línia finíssima entre els “perquè sí” bons i els dolents.

Yolanda Ramos és, sens dubte, un “perquè sí” majúscul, però dels bons. Una de les maneres més gratificants de veure Benvinguts a la família és imaginar la trama general com una gran excusa per les seqüències de la Victòria, que és en realitat la protagonista. L’especialitat de Ramos és quadrar un cercle difícil que comença amb ella adoptant el posat de ploramorts a temps complet, amb carta blanca per trasbalsar-se amb qualsevol nimietat, i tot seguit surfejar sobre l’onada d’empatia forçada que ella mateixa ha generat i abusar-ne-la amb unes penques perfectament lúcides que l’ajuden a sortir-se amb la seva. I, si no, gintònic és gerundi. Esperem que l’embaràs de pare indeterminat li sumi centralitat en la història sense acabar-la cremant.

El repte de Benvinguts a la família és el mateix que el del catch-all party, el cosmopolitisme o les persones massa simpàtiques: volent agradar a tothom, pots acabar no agradant a ningú. Els castellanismes de la Victòria fan petar de riure al públic relaxat, però incomoden als guardians de les essències fabrianes, i a la seqüència següent, un gag irreverent indigna a l’avi però sembla insuficient per activar el sentit de transgressió del jove. De moment, es pot dir que la sèrie és una muntanya russa en què cada escena pot apel·lar a una sensibilitat diferent i costa molt anticipar si hi haurà un equlibri brillant o un naufragi, perquè s’alternen indistintament. Però hi ha alguna cosa important en l’esforç per fer encaixar aquest poti-poti pot en una mateixa foto familiar, encara que sigui “perquè sí”, que apunta cap a un valor que no trobem en les sèries per nínxols a la carta del món netflixià. I que antic que sona, això de mirar la tele en família.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Doncs sí, a casa meva és gairebé l’ únic espai que ens fa mirar la tele en família. A banda del Polònia i poca cosa més. Ens la mirem com l’ astracanada valenta que és.