BALF. Anatomia de cagar-la

12.02.2019

Santi Millán és persona(tge) de cagar-la. La paraula amb la qual confessem una feblesa moral és delicada perquè ens retrata: no és el mateix equivocar-se, que fer-ho malament, que relliscar, i, en la negociació de la culpa, els verbs que renuncien a massa autonomia i es repengen en el fatalisme de les circumstàncies poden girar-se en contra nostra si ens trobem davant un interlocutor exigent. La traïdoria dels moviments intestinals –el preludi de la caca- evoca la divisió tripartida de l’ànima, descarregant responsabilitats sobre la part concupiscible, aquella saviesa dels grecs que ens recorda que el nostre cos cada cop és menys nostre a mesura que anem baixant. Per això a les sitcoms la gent, majoritàriament, no “falla”, ni “erra”, sinó que “la caga”, i Benvinguts a la família enginya minuciosament les transgressions dels seus personatges perquè s’associïn a l’imaginari exculpatori de l’escatologia. El Manu (en Santi) l’ha cagat, però ell no volia, mireu quins ullets que fa.

Santi Millán és el Manu, un dels protagonistes de la segona temporada de ‘Benvinguts a la família”

 

El darrer episodi va girar al voltant de dos petons que són dues cagades: el Nil li va fer un petó a l’Àlex i el Manu va fer el mateix amb l’Àngela. L’anatomia de les besades respectives requeriria els serveis del VAR, una corrua de relators i una taula de negociacions bilaterals per posar-nos d’acord si la cosa és targeta groga, vermella o piscina olímpica. Com que no hi ha criteris científics per determinar a partir de quants segons un petó passa de robat a compartit, al cap del carrer cada espectador jutja i compara en funció de la seva història personal. És la mateixa orquestració de l’ambigüitat amatòria que va convertir el petó entre la Rachel i en Ross de Friends en una qüestió d’estat capaç de dividir les famílies americanes entre l’ala dura, “si l’estimés de debò, no ho hauria fet mai”, i l’ala tova, “s’estaven donant un temps”. Tornant a l’Àngela i el Manu: eren més veritat els cinc segons de petó amb musiqueta o la negació a escridassades posterior? Les audiències catalanes s’estan partint en bàndols i això és el millor que li pot passar a una sèrie que es mira en família.

Benvinguts a la família està travessant un moment dolç: paradoxalment, la història es fa més lleugera a mesura que els triangles amorosos es compliquen i tothom la va cagant una mica sense cagar-la del tot. Les seqüències d’empentes i rodolons que abans no tenien rerefons milloren amb les implicacions sentimentals que s’han anat plantant i els diàlegs romàntics llisquen molt més quan hi ha alguna tasca absurda imbuint la situació de pseudourgència. La sèrie ha aconseguit arribar a un punt d’equilibri en què tothom té motivacions contradictòries, una excusa prou digna per fer el que ha fet i, alegria, Yolanda Ramos segueix fent de Yolanda Ramos quan li rota.

Un dels reptes de Benvinguts a la família era recuperar Santi Millán per a una ficció en català i lluitar contra les expectatives fermentades sobre el record tevetresí. El resultat ha funcionat meravellosament perquè la fusió entre biografia de l’actor i personatge s’ha explotat de manera subtil produint un efecte similar al que Joel Joan explorava explícitament a El Crac: el Manu és en Santi que s’ha fet gran i que torna carregat amb la tridimensionalitat i els matisos de l’edat, res a veure amb el bufó que passejava pels programes d’Andreu Buenafuente i que ens va abandonar tan aviat com va escoltar els cants de sirena de Madrid. El cert és que Millán interpreta bé el seu personatge, anant sempre una mica més enllà de la persona i l’autoficció, que és el que fan els bons actors, i, a la vegada, es beneficia del passat que compartim amb ell fora de la pantalla. Cada cop que el Manu la caga i hem de decidir si el perdonem, estem decidint sobre una història d’amor-odi que ve de lluny.