Baldiritzem l’escola catalana

4.06.2018

L’obra es titula Temps salvatge i a l’escenari on es representa, unes hores abans, s’hi han lliurat uns importants premis que reconeixen la feina de mestres i alumnes. El recurs és fàcil però just: viu un temps salvatge l’escola catalana? La pregunta es respon sola. Antològics són els atacs que ha rebut la immersió lingüística i nombroses les acusacions infundades que pesen sobre alguns mestres (sobre els docents de l’institut El Palau de Sant Andreu de la Barca, per exemple).

Laura Borràs, Nicolau Brossa i Quim Masferrer. |

Són gairebé les dotze del matí i el vestíbul del Teatre Nacional és ple de criatures. Uns corren, altres es distreuen amb els jocs que hi ha repartits en una part de l’entrada. Fan temps, però no per veure alguna de les obres del TNC Petit (de recomanable programació, altrament). Aquest cop, la seva espera té com a punt culminant un reconeixement. Tenen lloc els Premis Baldiri Reixac i l’escola catalana és la protagonista absoluta. Els guardons els concedeix la Fundació Carulla des de fa 40 anys. Poca broma.

Al vestíbul del teatre, abans del lliurament (que es va celebrar ahir diumenge), un set de photocall rep mestres i alumnes. Al plafó hi ha dues preguntes que esperen ser respostes. “El pastís de l’escola catalana. Quins ingredients té? Quins són els teus desitjos?”. El sentit de les peticions delata els autors. Els alumnes són pràctics: més música i menys matemàtiques, més treballs en equip, moltes vacances, més hores de patí. Pares i mestres fan volar coloms: més companyerisme, igualtat de gènere, llibertat, pares i mares més implicats.

S’acaba el temps d’espera i tothom entra a la Sala Gran. Un gran escenari per a una celebració de pes: quatre dècades de premis. Els Baldiri i Reixac no acostumen a entregar-se en escenaris com aquest. El lliurament de premis als alumnes es fa sempre al casino l’Espluga de Francolí. El reconeixement als mestres acostuma a celebrar-se en espais cedits.

Són quaranta anys de reconeixement a projectes educatius que tenen com a base la cultura i la llengua catalana. Projectes amb una fita molt clara: impulsar la renovació pedagògica, la cohesió social i la transformació educativa. Aquests guardons són el viu exemple de com la llengua catalana és una llengua de comunitat i reeiximent.

“Amb els premis, les lluites i gestes diàries de molts mestres i escoles han estat una mica menys anònimes”, deia Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, des de l’escenari, a la vora de Quim Masferrer, presentador de l’acte. I afegia: “Uns premis que van néixer per impulsar i donar suport a l’escola catalana en un moment en què feia molta falta”. Els Baldiri Reixac van crear-se el curs 1978-1979, impulsats per l’empresari Lluís Carulla, notablement implicat en la catalanització de l’escola franquista i la implementació de la immersió lingüística un cop la Generalitat va ser restablerta.

Ara bé, qui era Baldiri Reixac? Nascut a Santa Cristina d’Aro el 1703, Baldiri Reixac i Carbó va ser un mossèn i pedagog tenaç en la defensa del paper medul·lar que havien de tenir la llengua i la cultura en la renovació l’ensenyament. El seu projecte i esperit el recull avui la Fundació. “Aquest impuls segueix fent falta”, deia Esteve. “No sé si feia més falta ahir o avui”, deixava caure Masferrer abans d’uns aplaudiments compactes. Al videowall de l’escenari apareixien diferents mestres explicant l’escola que viuen diàriament: integradora, cohesionadora, tossuda, inclusiva. “Ens defineix” –deia una de les professores. Així és: el model d’escola revela quin tipus de societat som i volem ser.

Des del 1979, doncs, més de 20.000 alumnes, i centenars de centres educatius, mestres i professors han vist reconeguts els seus esforços. Enguany, el jurat ha hagut d’avaluar un total de 350 projectes. S’han lliurat 50 premis a alumnes, 4 a mestres, 12 a centres educatius i un premi UOC a la innovació. Cada premi han tingut la corresponent dotació econòmica; en total s’han repartit 101.000 euros. Entre els projectes, propostes tan interessants com una recerca sobre la història de dues colònies infantils suecocatalanes a Teià o un treball sobre el futur dels pastors i la ruralia a Catalunya.

Durant el lliurament, van intervenir la nova consellera de Cultura, Laura Borràs, i el president de la Fundació, Nicolau Brossa. Borràs, en el que ha resultat ser el seu primer acte oficial com a membre del Govern, va destacar “l’aposta per la innovació i per mantenir-nos vius” dels guardons. “Una feina constant i fascinant, que ens ajuda a tirar endavant plantant llavors que un dia creixeran i ens ajudaran a transformar el país”. Per la seva part, Brossa, nét de Lluís Carulla, reafirmava el compromís de la institució per l’educació des d’una perspectiva cultural, democràtica i col·laborativa: “Ens volem una societat curiosa i crítica”.

L’acte acabava amb l’apagada d’espelmes virtual del pastís de l’escola catalana. Abans, però, Masferrer havia repassat els ingredients que la conformen: “Sòlida com quan es barregen els ous amb farina. Cohesionadora, com la  trufa muntada. Creativa, amb flors de tots els colors. Que treballa la immersió lingüística, les aromes de les espècies. Que fomenta l’esperit crític, amb cítrics com les taronges. Supervivent de les retallades. Inclusiva i diversa; donant lloc a un pastís que se’l pot menjar tothom”.