Joan-Carles Martí i Casanova qüestiona el sucursalisme lingüístic

22.07.2013

Arran d’un comentari escrit per a la llista migjorn, Joan-Carles Martí i Casanova ha escrit des d’Elx un article molt lúcid que ha suscitat tota mena de reaccions. Prou de secessionisme, prou de sucursalisme lingüístic. El problema que tenim és tot un altre: és amb la llengua veïna que ens devora. En canvi, el català ens reforça perquè és la nostra mateixa llengua.  

Joan-Carles Martí Casanova a Guardamar

Permeteu-me una citació inicial de La Festa o Misteri d’Elx: ‘O Senyor de l’Alt Imperi, Senyor de tot lo creat, cert és aquest gran Misteri, ser ací tots ajustats’.

Als voltants de les ciutats de València i Barcelona han sorgit unes noves ‘escoles d’estandardització’, enfora de les acadèmies estrictes, que voldrien tornar al valencià o al català que ara es parla: tan sols un model per cada territori, això sí! Al País Valencià la qüestió es complica força amb el desig de ‘convergència lingüística’: no pas amb els ‘catalans i balears’ sinó amb els ‘secessionistes valencians’ més il·lustrats. Es tractaria de fer una ‘modalitat valenciana’ assumible, per totes les bandes, sense trencar la unitat de la llengua i amb doble denominació onomàstica. Si implica un ‘afluixament’, amb la resta de la comunitat lingüística catalana, no ens hauria de fer patir gens. En som molts –com no podia ser d’una altra manera– , els qui no combreguem amb rodes de molí però el ‘lobby personalitzador’ desenvolupa estratègies i barrina com cuc en fusta a l’escandinava.

 

El Miquelet de València

 

No debades, aquestes escoles o escolans –tant a València com a Barcelona–  s’han fet companys de viatge. Es cursen, fins i tot, invitacions des de la ‘germanor’ de les grans modalitats de llengua catalana: dita ‘llengua valenciana’ al País Valencià, de forma més cridanera pels qui defensen aquests nous estàndards territorials que hauran d’arribar a ser ferms i rígids. Per tant, si als ‘més convergents’ ens acusen de ‘noucentisme’, estic en tot el meu dret d’acusar-los de ‘romanticisme’. Al capdavall, ha plogut arena abundosa del desert des del poema “València i Barcelona” del mestre Teodor Llorente: ‘Sigau puix sempre unides, de cent pobles enveja.’  Ha passat un segle i dos quarts i alguns creuen que hem anat un pèl lluny i que caldria tornar-hi: al dia abans i revisar-ho tot.

Despús-ahir, però, tornava a respondre, en una llista internàutica, a un article, breu i lleu, sobre el catalaníssim ‘sota’ i el valencianíssim ‘baix’, d’aquells que es publiquen a la premsa del Cap i Casal totes les setmanes. A Elx ens arriben per la Internet perquè tan prop de la frontera de migjorn al ‘valencià’, sovint, li diem ‘català’, als ‘papers’, i no passa res o ben poca cosa al carrer. El problema que tenim és tot un altre: és amb la llengua veïna que ens devora. En canvi, el català ens reforça perquè és la nostra mateixa llengua. Som dintre un territori on habitem més de catorze milions d’éssers humans.

A mi no em saben greu –ans al contrari–  les ‘converses filològiques’ que ens menarien a un català de tothom.  Ara, sí que em molesta el mot ‘sucursalisme’ per definir el que faríem els valencians que afillem solucions diverses del ‘català central’: entre moltes altres tries més o menys pròximes. Aquestes columnes de premsa ‘filològiques’ acostumen a estar trufades d’adjectius adreçats a blasmar els regnícoles deslleials. Dec ser, ‘un entre tants’ dels acusats, si em permeteu l’estellesianada, pel que fa a ‘sucursalismes’ diversos. La intencionalitat política és clara. Hi hauria ‘valencians assenyats que raonen’ i ‘valencians  sense trellat que no ens avenim a raons.’

Els demanaria: ¿sóc sucursalista si adopte una solució del ‘català central’ però no ho sóc si n’adopte, una altra, del ‘valencià central’ malgrat que cap de les dues siguen de la meua varietat casolana primigènia? Tan sols ho dec ser, de ‘sucursalista’, si adopte una solució ‘barcelonina’ però ho seria molt menys si escampe un ‘mallorquinisme’? En el cas del ‘mallorquinisme’: ¿tan sols seríem davant d’un ús exòtic, caprici de l’escriptor? Una flor no faria estiu? ¿Heu o no heu de fer comprovacions pregones, dels meus escrits literaris, abans d’afirmar que he estat ‘sucursalista’ pel que fa als meus usos comarcans, que poden tenir solucions ‘orientalitzants’ i ‘clàssiques’ heretades? Tinc dret o no en tinc a tot el tresor de la llengua: des dels clàssics de la literatura catalana fins a la contemporània passant per totes les parles catalanes vives? Pel que fa al deure de fer conèixer la meua sinonímia comarcana –me’n faig càrrec – tindreu noves meues aviat com ja les heu tingudes abans. Ara, no tinc vocació d’escriptor dialectal sinó tan sols d’escriptor ‘tout court’. Escric per a València, per a Barcelona i per a Sydney o París si s’arriben a revirar, els meus escrits, en aquelles llengües.

 

Santa Maria d'Elx

 

Al capdavall, València és més lluny de Guardamar, des d’on escric tot l’estiu, que de Tortosa; el repoblament de barcelonins era encara intens a l’Elx de la darreria del segle XV. Si vam estar un segle empenyorats a Barcelona i el poble n’era ple, de barcelonins i catalans diversos!  El primer dels milanta Soler ens arribà el 1483! La relació –i les immigracions–  no s’han aturat mai de la Revolució Industrial ençà. L’any 1952, el viatge de noces el feren els meus pares obrers elxans a Alacant i no a València i ma mare va viure a Sant Cugat del Vallès una temporada, a casa de son germà. Com que parlem una llengua modesta, de continuum i interrelació absoluts, que algú m’aclaresca el per què hem de fomentar varietats fortament regionalitzades, fins i tot quan la dialectologia no acompanya sempre ni el bon gust subjectiu de l’autor tampoc. En som molts els qui actuem com una comunitat lingüística i cultural compacta, per molt que alguns voldrien que fossem com l’Argentina i Espanya, amb la mar oceana al bell mig, quan tan sols ens separa un riuet de poc cabal.

Si –com a valencià–  escric ‘no pas’ empre un sucursalisme, un cultisme o un noucentisme? Ja se sap que ‘noucentisme’ ha esdevingut sinònim de tot allò que ‘he deixat de dir o de sentir’ al meu voltant! He de parlar i escriure el valencià del meu avi? El iaio Quito i son fill, mon pare, deien ‘dumés’ i acabe d’assabentar-me, al DCVB, que ‘domés’ tan sols és mallorquí!  No  podem refiar-nos-en, ni de les fonts! No és la forma general ‘només’? I d’on ens arriben aquests canvis vocàlics sospitosos als del Vinalopó? Tot pleglat, blasmar els recursos estilístics i geogràfics d’una llengua –per motius més o menys polítics– no faria més que moure a rialla si l’enuig i la preocupació pel seu avenir –‘avindre’ en ‘llengua valenciana’? – no fossen tan intensos: sóc ‘un entre tants’ dels qui no militem en esquarteraments que considerem suïcidis i il·lògics.

Pel que fa a ‘baix’ i ‘sota’ ho tornaré a repetir amb l’esper i desesper que els valencians centrals que se n’ocupen en prenguen nota. Els d’Elx som valencians. D’això no n’hi ha cap, de dubte. A mi m’agrada afirmar que sóc un valencià de llengua i cultura catalana.  A Elx diem, en semàntica especialitzada, ‘baixsota’: un pleonasme clar. Els sociolingüistes saben que el terme que retrocedeix pot solidificar-se amb el terme invasor: de forma transitòria o fossilitzada. El parlar d’Elx n’és ple, d’exemples. Tot siga per la claredat de les noves generacions per a qui els usos ancestrals més catalans es fan foscs quan la llengua castellana imperial avança!

No cal cercar la toponímia del valencià central on hi hauria l’Assegador de la Sota de Moixent. Els articulistes més personalitzadors ens aporten sempre proves que es puguen oir des del campanar més provincià del Miquelet valencià o des del Monument a Colom barceloní!  Ho he publicat al llarg dels anys i n’ha donat notícia algun dialectòleg meridional. A Elx i comarca, per dir que una persona està dominada per una altra, diem el següent: ‘el té o està baixsota’. Exemple popular i raonat per a la brama d’aquest pobre llaurador de bocatge pagesívol: “La Maria té el Vicent ‘baixsota’. A ca seua, ella és la que duu e(l)s pantalons cordats!’

‘L’escriptor d’Elx o Monòver ha d’estar ‘baixsota’  el sucursalisme de València o ‘baixsota’ el sucursalisme de Barcelona; o ha de triar allà on li semble més natural?’

Vet aquí una altra: sempre dic ‘semblar’ on a València diuen “parèixer’ amb campanyes semblants/paregudes afegides en el sentit que ‘semblar’, en valencià, hauria de ser, tan sols, el que jo li’n dic ‘tenir una ressemblança’ i uns altres catalans ‘una retirada’. En aquest cas m’arrenglere amb francesos i occitans! Què hi farem! Els parlars de frontera no són tot castellanismes –ja ens ho recorden, a bastança, per dir-nos que som ‘aberrants’ –  i pouen del vell fons gal·loromànic comú!  El mestre Enric Valor i Vives ho tenia clar. Signà, alguna vegada, ‘un fonamentalista del Vinalopó’. Vaig tenir el goig de parlar amb ell i tan de bo la seua escola fes molt de forat.

 

L'estàtua de Cristòfol Colom a Barcelona

En algun moment, no tan llunyà per a nosaltres els elxans, ‘baix’ i ‘sota’ convivien a la comarca més meridional de llengua catalana. És com quan vaig haver de  llegir que els valencians no havíem de fer la diferència entre bastant/prou. Els de l’Extrem Sud som els únics valencians que la fem ben feta de forma natural: en tinc bastanta però no en tinc prou! Amb femenització popular quan cal concordar i pluralitzacions  si les hem de fer! Canviem la normativa? Llegireu, també, que ‘força’ no existeix en els parlars valencians. I el cas és que jo encara diria ‘en tinc força d’olives en la gerra’. Heretat? Us ho ben assegure. Ara, si els joves valencians centrals tornen a vehicular ‘força’ –pel prestigi del català oriental, de la TV3 o veges tu els canals poderosos de la xarxa!–  o a diferenciar ‘bastant’ de ‘prou’ puc aportar la prova valenciana dialectal residual? O deu ser  això un acte de traïdoria per a qui ho van perdre fa segles i no voldrien que vingués de nou?

A mi els sucursalismes ‘interns’ em poden arribar de la comarca a tramuntana a la meua. Es diu l’Alacantí. Sempre que ‘sucursalisme’ signifique dir alguna cosa que no has après a casa. Ara, si ‘sucursalisme’ implica no voler exagerar les diferències lingüístiques entre catalans i valencians –alhora que s’afavoreixen solucions comunes –  dec ser ‘molt sucursalista’. I a molta honra!  Visca el sucursalisme!

Per tant, diguem el que vulguem: ‘digam el que vullgam’,  voldran alguns  defensar/defendre malgrat que la primera i més unitarista campe per tot el vell reialme. No creem, però, fronteres en una llengua que no les necessita gens ni gota. Tot el que hi ha allà amunt es troba aquí avall i el que hi ha aquí avall es troba allà amunt. Tan sols cal saber-ho cercar!  Ho lamente per als qui els surt alfurri quan els ho dones mastegat en valenciana prosa.  ‘Alfurri’ és sinònim a Elx de ‘granulla’. Un arabisme preciós.

Tornaré al meu estiu perquè he d’anar a treballar a diari. No em fareu hortolà! Siga dit amb tot el respecte. I és que els valencians de comarca de secà som de ‘camp’ i no ‘d’horta’ i, per això, ens diem ‘camperols’. De fet, a Elx, els hortolans són els de l’Horta d’Oriola. El català s’hi va perdre a la primeria del segle XVIII, llevat de Guardamar des d’on us pose el meu punt final i el meu punt primer.

Joan-Carles Martí i Casanova publicarà al setembre, a l’Editorial Documenta Balear, la seua novel·la: ‘Els països del tallamar’.

Respon a vigilant Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Un gran article, com sempre, que sap desmuntar els “localismes” escagarrinats d’alguns filòlegs nostres o nostrats. Al País Valencià, hi ha filòlegs que, quan parlen de “poble”, no són ni romàntics i tan sols pensen en el seu poblet de l’Horta i, a tot estirar, vociferen des d’algun campanar de la Ribera. Muetzins amb saragüells, malden (que em perdonen pel verb: és que he llegit massa catalans noucentistes) perquè tothom s’agenolle en oir la seua crida. Des dels seus minarets —vull dir columnes— anatematitzen amb ironies barates de l'”agüela” que talla lluç, a qui se li escapà el ganivet i es tallà mig parrús. Per a mi, estimat Joan-Carles, la qüestió ja no és filològica sinó profundament política. I, doncs, comence preguntant com l’ingenu: qui els ofereix les columnes des d’on vaticinen i per què? Per què tenen columnes ells i no els altres? Qui tria i per què els “filòlegs oficials”? Com que jo ja he caigut —xof xof— a les calderes, el “sota” i el “baix” ja no sé què signifiquen: només veig un cel ple d’angelets que es pixen sobre els altres…

  2. Joan-Carles, no infongam la por de que «la llengua es trenca». No és de veres. El que vosté anomena «esquarterament suïcida» potser no és més que l’intent dignificació de formes valencianes clàssiques i coherents que han sigut deliberadament evitades (quan no condemnades a la incorrecció) durant anys per lingüistes i professors valencians que, més o menys conscientment, concebien el valencià com una llengua corrompuda que havia de convertir-se en «correcta» imitant tant com poguérem el català central.

    Eixa dignificació de formes nostres no és cap suïcidi, sinó tot el contrari: és reconéixer a un ser viu (el valencià) que està viu i que té bona salut. És voler-se una miqueta i superar els complexos d’inferioritat. Ja veu, on vosté veu amenaça jo veig esperança.

    La que potser sí que està moribunda és la confiança dels alumnes valencians en la llengua que se’ls tracta d’inculcar. Parle amb valencians que hagen acudit a unes quantes classes de llengua: li contaran com s’estranyaven al vore que el professor parlava d’eixa forma tan rara: dient sistemàticament «veure» en comptes de «vore», «aquest» en comptes de «este», «cercar» en comptes de «buscar», «per» on tots diem «per a», etc. I eixe alumne no s’estranya perquè siga un blaver, un ignorant o un militant de cap partit polític: s’estranya perquè té orelles i perquè pensa i s’adona que eixa manera de parlar i escriure no és versemblant en València.

    En el seu article diu que «Tot el que hi ha allà amunt es troba aquí avall i el que hi ha aquí avall es troba allà amunt. Tan sols cal saber-ho cercar!» Evidentment, balears, catalans i valencians compartim una llengua. No fa falta «saber cercar» les coincidències com qui fa d’arqueòleg, perquè són ben evidents. Ara bé, la «unitat de la llengua» no pot servir de pretext per a amagar vocabulari, conjugacions i construccions sintàctiques clàssiques valencianes i afavorir formes que són alienes a la majoria de valencians.

    • Senyor Josep,
      En primer lloc, estic una miqueta fartet de tots aquells que s’amaguen sota pseudònims a l’hora de debatre honestament. El primer que li diria, doncs, és: IDENTIFIQUE’S. No passa res, home! Hi ha de tot en aquest món! Tot és molt legítim.
      En segon lloc, els qui durant anys han volgut fer desaparèixer —ben conscientment— la llengua viva dels valencians no han estat ni els lingüistes, ni els professors de valencià, ni els escriptors, ni els catalanistes, ni Pompeu Fabra, ni Jordi Pujol ni la mare que els va parir. Han estat uns altres: mire, mire, mire al seu voltant, al poble mateix que alguns ara tant exalcen.
      En tercer lloc, si hi ha alumnes que s’estranyen de les formes “veure”, “aquest”, “cercar”, etc., amb tots els meus respectes li diré que aquests alumnes tenen un problema: NO HAVER LLEGIT PROU o, simplement, NO HAVER LLEGIT GENS. Llegir, senyor Josep, és un exercici vital, essencial, per salvar la llengua. Els alumnes haurien de llegir més, vull dir que haurien de llegir aquells grans escriptors de la seua llengua, siguen de Gandia o de Mataró.
      I, finalment, ningú no vol —vull dir des de la banda dels catalanistes, o dels puristes, o dels qui defensen un model més “unitarista”— que el vocabulari valencià més genuí es perda. Ja n’hi ha prou de criminalitzar els qui han treballat i treballen per dignificar la llengua al País Valencià. Ja n’hi ha prou de dir que compartim una mateixa llengua amb catalans, balears, etc., i després voler escriure com Bernat i Baldoví (en glòria estiga). Ja n’hi ha prou d’actituds folkloritzants que no tenen res a veure (perdó) amb la modernitat que hauria d’amarar els nostres discursos.

      • Senyor Ramon Ramon, no és per defensar els arguments del senyor Josep amb els què no coincidesc, però l’anonimat a la xarxa és una opció i una realitat igual que és la publicitat. Com vosté mateix diu i, sense ànim d’ofendre ningú: no passa res, home!

        Ara bé. M’ha semblat que el Josep ha tocat un punt delicat i interessant que vosté ha sabut respondre molt satisfactòriament treient els crids (*) del principi.

        Responent el Josep, és veritat que els alumnes de primària i secundària es troben amb un valencià a les classes que no és el que es parla al carrer del poble que siguen ells: això és segur. Però no cal anar-se’n molt lluny amb l’exemple: passa el mateix amb el castellà. A la zona de la Manxa, per exemple, fan una mena de plural per a concordar de la següent manera: “Todos los miembros tienen que reunirsen previamente.” o, inclús, “reunísen“. És una cosa que fan de manera natural i ni ho pensen. Quan estudien l’assignatura de castellà, és obvi que això no ho estudien. I no passa res.

        Un altre exemple molt fàcil d’entendre és el de l’anglés. El primer que un aprén quan estudia anglés és que no es fan dobles negacions i, si vas pel territori, te les trobaràs a parells. Què passa, que els parlants nadius d’anglés no trobaran extrany que a l’escola els ensenyen que no s’ha de negar doblement? Segur. Però tampoc passa res. Els anglesos van una mica més lluny: ells estudien a Shakespeare amb una profunditat i un orgull que ja m’agradaria veure’l aquí. I se’n examien i tot!

        Encara que me’n vaig anar per ciències, el millor professor que he tingut mai, curiosament, va ser el de llengua catalana, al primer de BUP. Ell deia: parleu com vulgueu, però escriure, escriviu . Jo intente fer-li cas i, si faig alguna pifia és culpa meua i no d’ell, clar.

        També sóc d’Elx, com el Joan-Carles. En algunes coses estic d’acord i n’hi ha d’altres en què no, però una cosa sí que és innegable i que molta gent per aquí (la xarxa) li posa en dubte: totes les descripcions lingüístiques a qualsevol nivell que fa d’Elx i de defora (el camp) són absoluta i rigorosament certes.

        (*) Sembla que és un conveni a la xarxa l’ús de majúscules per a significar que la persona està cridant.

        • L’anonimat, senyor Antoni, és una opció tan legítima com una altra. De fet, la cosa no canvia quan signes el comentari amb nom i cognoms i te’ls has inventat. El meu fastig (els meus crits, que diria vostè), senyor Antoni, són provocats no pel fet de l’anonimat en si sinó per allò que alguns anonimats amaguen. Vull dir, em jugue un ou (disculpe, però a l’Horta parlem així) que darrere d’alguns comentaris sobre qüestions filològiques hi ha filòlegs de renom que s’hi amaguen. Més encara: em jugue l’altre ou que alguns dels filòlegs que s’hi amaguen són de vegades al·ludits o apel·lats en alguns dels articles sobre llengua que s’ha publicat a Núvol. Per què no donen la cara i rebaten els qui els qüestionen? Doncs molt fàcil, senyor Antoni, perquè per a ells no es tracta d’una mera qüestió filològica i, doncs, els és igual els arguments que vostè (el seu comentari em sembla molt assenyat) o Joan-Carles Martí o altri puguen fer. És —repetesc una altra volta— una qüestió política. Ara com ara, senyor Antoni, al País Valencià hi ha una ball de bastons per no perdre o per ocupar poltrones acadèmiques o de poder filològic. I els qui estan en aqueixa lluita seran capaços, fins i tot, de negar-li el pa i la sal a qui treballa per la llengua i, en canvi, llepar-li-la (disculpe de nou el meu llenguatge d’hortolà) al poder o poders que reparteixen les poltrones. Per exemple, vol que parlem de les ajudes al foment del valencià que dóna l’AVL? Sap a qui i per què les dóna? Ací ningú no es mama el dit. Ningú no ens mamem el dit: ja som massa gats vells. Ergo, no calen tants anonimats.

          • Senyor Ramon Ramon, moltes gràcies per la seua contestació. Entenc, accepte i crec l’explicació que em dóna encara que m’és totalment aliena. Jo només sóc un pobre professor de matemàtiques que treballe molt lluny de casa i que no gaste els cognoms a la xarxa per a què els meus alumnes adolescents no em ‘googlegen’ i m’importunen a les classes.

            D’altra banda, si l’he entés bé, coincidesc totalment amb què és una mala cosa utilitzar la llengua com a eina política i permetre que afers extracientífics esbiaixen resultats. No passa només amb la filologia, per desgràcia per a tots nosaltres.

  3. Molt interessant, el vostre article!
    El vostre “abaixsota” m’ha fet recordar l'”abantes” que deia una mestra del Port de Manacor i algú més que no record.

  4. Joan-Carles Martí i Casanova, per a qui no el conegui, és un dels activistes més importants de “tots els territoris de parla catalana” (ho escric així i no d’una altra manera perquè ningú no se’m posi a discutir ara sobre una denominació que és, en aquest comentari, col·lateral) no sols en la defensa aferrissada i en el progrés de la llengua que compartim (que es diu “català” justament quan parlem ‘in genere’ d’aquesta llengua que compartim), sinó en la defensa i el progrés dels costums propis, siguin recents o tradicionals, en la defensa i el progrés de qualsevol altra cosa que faci olor de pàtria (“Terra on hom ha nascut”, diu el diccionari, i també “País al qual hom pertany com a ciutadà”, i també “Paradís” [paradís nostre i de tothom que vulgui estar-s’hi i, com Joan-Carles, defensar i fer progressar tot el que és propi del país]).

    Defensa i progrés, he repetit tota l’estona, i ho he dit bé; no només defensa i prou, sinó també progrés: “Acció d’anar endavant, d’avançar d’un grau a un altre de superior”.

    I no cal dir res més.

  5. Els noms que cal esmentar són els dels filòlegs de pa sucat amb oli que volen imposar al País Valencià un model lingüístic embastardit i no pas els dels quatre passavolants que no hi tenim ni art ni part. Com que el senyor Ramon no s’hi ha vist amb cor, ho faré jo.
    El primer de tots és, ni més ni menys, que Emili Casanova, que va redactar l’infame estudi “Elements per a una proposta lèxica”, dins “La llengua als mitjans de comunicació” (1990). La “poposta” esdevindria, més tard, la llista de mots prohibits a Corral Nuez “perquè eren massa catalans”.
    El segon és Abelard Saragossà, pare d’una gramàtica per a la plebs en què assegura que el pronom “hi” s’usa poquíssim i que hauríem d’escriure els incoatius tal i com es pronuncien, tot ignorant l’etimologia i la resta de parlars occidentals. Val a dir que escriure “preferixc” implicaria també deixar les portes obertes a “vixca”,”cusga”,”peixca”,”aixina”,etc. El llibre, aparentment, va destinat a demostrar que hi ha prou arguments per separar-se de la normativa de l’IEC que escanya els valencians i els ofega. A través del text, destraler, avorrit i confús, no aconsegueix demostrar-ho perque l’IEC fa anys que havia acceptat le flexió verbal valenciana. La gramàtica del siller és un insult a la intel.ligència dels parlants valencians i un homenatge als solecismes més repugnants. Sembla que als de Tabarca, tan acostumats a publicar qualsevol cosa, mentre siga escrita en valencià, que no els fa res de publicar una merda seca més, sense ni tan sols mirar si pagava la pena de corregir-la o si es podia millorar, i així eliminar-ne els vicis estilístics de l’autor ( abús sistemàtic en l’ús dels demostratius en comptes d’usar l’article, sintaxi acastellanada,etc. ) i les badades expressives.
    El tercer és l’inefable Jordi Colomina, un venut que fins feia poc ens aconsellava d’escriure “seva” en comptes de “seua” però que ara insisteix a dir i a escriure “digau” i “llengua valenciana”. Entenc que les persones tenim tot el dret a canviar d’opinió i que els diners justifiquen les seues tesis; ara, els valencians dreturers els ignorem bé prou.