Baixi amb molt de compte. Però baixi de seguida

10.08.2016

El passat 24 de juliol va finalitzar la 103a edició del Tour de França, després de tres setmanes i més de 3.000 km recorreguts entre el Mont Saint-Michel i París. Aquest any, amb una etapa que va transcórrer pel Pirineu català i andorrà amb final a Ordino-Arcalís, sota una pluja de gel impressionant. El Tour es va disputar per primera vegada l’any 1903: des d’aleshores, l’èpica, el drama i les martingales han escrit la seva prodigiosa història d’eufòries i misèries sobre dues rodes. Molt més enllà dels pedals.

Octave Lapize pujant el Tourmalet l'any 1910 | Wikipedia

Octave Lapize pujant el Tourmalet l’any 1910 | Wikipedia

Les primeres edicions de la cursa ciclista més important del món van fer poques incursions en terreny muntanyós i els Alps i els Pirineus tan sols decoraven el paisatge de fons a través de carreteres mal asfaltades o amb llambordes. Els motius principals eren l’aïllament d’aquests territoris, els accessos impossibles, les males condicions dels camins i les amenaces del clima. Però n’hi havia un de més important: el desconeixement d’aquestes regions sobre el terreny. I els Pirineus, més que no pas els Alps, eren uns autèntics desconeguts.

La gran serralada meridional de França aplegava muntanyes abruptes i emboirades amb perills de tota mena: tempestes, allaus, precipicis i óssos i llops emmurriats amb un budell buit i les urpes afilades. Només cal afegir-hi els pocs mitjans de què es disposava en aquella època per explorar-les. Però el Tour (que sempre ha abanderat i perseguit el xou i l’emoció. I els calés, parlant en plata) no podia deixar aquest territori de la mà de Déu. Ans al contrari, l’havia de descobrir per convertir-lo en el coliseu d’altura del ciclisme, on les carreteres empinades amb revolts de ferradura posarien a prova la força i el valor dels pedaladors.

 

Tot per l’espectacle

L’any 1910, el director del diari L’Auto, Henri Desgrange, va decidir apostar pels Pirineus. L’Auto era el periòdic que organitzava el Tour, i Desgrange –exciclista– era un home ambiciós, visionari i temerari. Un home de negocis amant de l’espectacle, a qui anomenaven Le Patron, que havia ensumat l’adrenalina i el risc en unes muntanyes d’aurèola obscura, amb pobles amagats entre la neu i els boscos, habitades per pastors esparracats, llenyataires agrests i animals salvatges.

El mèrit de la descoberta in situ dels Pirineus, tanmateix, recau en l’intrèpid periodista luxemburguès Alphonse Steinès, decidit a temptejar les seves perilloses rutes queixalades per l’erosió de la roca i el desglaç, el vent i la neu, la més insegura de les quals era la del coll del Tourmalet, un gegant que els enginyers de ponts i camins consideraven impossible de franquejar en bicicleta. Això no va fer altra cosa que esperonar Steinès, que aquella primavera va viatjar de París a Sainte-Marie-de-Campan, sota el cim invisible del Torumalet, i va enfilar carretera amunt amb una sola consigna: arribar fins al final.

Alphonse Steinès | Wikipedia

Alphonse Steinès | Wikipedia

Potser intuint que aquell viatge podia tenir conseqüències decisives pel futur del Tour, Steinès va aconseguir arribar a dalt del coll, a 2.115 metres d’altura, a peu i engolit per la boira amb les cames enfonsades a la neu. I se li va fer de nit. Incapaç de trobar el camí per baixar a l’altra banda, es va trobar tot sol al mig de la natura immensa, brandant la seva audàcia inconscient en favor de l’espectacle. La carretera en mal estat, mig destrossada, el fred i la boira intensa, la foscor absoluta. I ni una llum, ni un trist senyal de referència. Però calia baixar com fos. Era l’home contra la muntanya.

 

Un telegrama surrealista

Steinès, naturalment, era conscient que en aquella situació la seva vida corria perill, però no es va donar per vençut. Havia arribat fins allà, havia desafiat la incredulitat dels veïns de Sainte-Marie-de-Campan sobre la possibilitat d’arribar al cim amb automòbil, havia deixat xofer i cotxe a quatre quilòmetres de l’objectiu després d’un ascens galdós per un camí fet un nyap que la neu i el gel s’havien encarregat d’impedir, havia caminat a peu amb el seu calçat i les seves mudes de ciutat, havia passat fred i s’havia perdut, havia trobat un jove pastor que, com un fantasma, l’havia guiat fins al cim i l’havia deixat allà dalt isolat i engolit per la fosca i les muntanyes, amb un únic consell abans de desaparèixer entre la boira: Baixi amb molt de compte. Però baixi de seguida.

El xofer, que havia reculat fins a Sainte-Marie-de-Campan i havia recorregut les planes circumdants en cotxe, l’esperava a la vall de Barèges amb els gendarmes locals, a l’altre vessant del port, on havia quedat amb Steinès que l’anirien a trobar. Però era mitjanit i ni rastre del periodista: tothom temia el pitjor. Una allau? Un precipici? Un ós? El somni de Desgrange trontollava, l’alta muntanya no volia ser penetrada. Steinès s’ho havia jugat tot pel Tour, la feina i la vida. La seva folla passió pel ciclisme fins i tot havia convençut Desgrange perquè es decidís a invertir diners per arreglar les carreteres dels grans ports del massís pirinenc: el Peyresourde, l’Aspin, el Soulor, l’Aubisque… i, per descomptat, el més impracticable i inaccessible de tots: el Tourmalet, on alguns ja donaven Steinès per mort.

Res més lluny de la realitat. Aquella determinació temerària l’havia convertit en un explorador, un aventurer, un caminant solitari que descendia l’abís a les palpentes amb els peus ensangonats i congelats, esquivant allaus, tremolant de fred i de por, però viu com una centella. Tot pel Tour. Tot per l’espectacle. I al final, passades les tres de la matinada, la muntanya va premiar la seva valentia: Steinès havia arribat a Barèges. Exhaust, fet un cromo, però amb l’objectiu complert: havia creuat el Tourmalet. L’endemà, de bon matí, va enviar un telegrama urgent a París: Superat el Tourmalet. Ruta en bon estat. Perfectament practicable. Com si res. A la capital, Le Patron es creia aquelles paraules i es fregava les mans: aquell mateix any, la ronda gal·la travessaria els Pirineus per primer cop.

El coll del Tourmalet en l'actualitat | Wikipedia

El coll del Tourmalet en l’actualitat | Wikipedia

 

Vostès són assassins!

Quan els participants inscrits es van assabentar de la notícia van haver de mesurar les seves possibilitats: buscar la glòria a 2.000 metres d’altitud o deixar-se guiar pel seny i renunciar al perill? Un bona colla es van retirar; uns altres, atrevits, van acceptar el repte. L’expectació entre la premsa i els aficionats es va disparar; el Tour es feia gran. I no va defraudar. Octave Lapize, guanyador d’aquella edició, va ser també el gran triomfador de les dues etapes que es van disputar als Pirineus, al cor del que es va anomenar el Cercle de la Mort: després de la neu i el gel de l’hivern, les pedres i els arbres tombats s’escampaven pel camí entre penya-segats. Allò sí que era aventura extrema, Hors Catégorie. Només 46 ciclistes van continuar en competició.

Gustave Garrigou, l'únic ciclista que va aconseguir coronar el Tourmalet sense baixar de la bici | Wikipedia

Gustave Garrigou, l’únic ciclista que va aconseguir coronar el Tourmalet sense baixar de la bici en cap moment | Wikipedia

Després de passar pel Tourmalet, cosa que justificava aquell telegrama impensable d’Steinès, els corredors van pujar al cim de l’Aubisque (l’últim port de la terrible etapa Luchon-Bayonne). Un cop a dalt, esgotat, Lapize va baixar de la bici i va anar a l’encontre d’un dels organitzadors, també membre del diari L’Auto, i li va etzibar una de les frases més cèlebres de la història de la prova: Vous êtes des assassins! Oui, des assassins! (Vostès són assassins! Sí, assassins!). I tenia tota la raó del món. Però el Tour havia conquistat les muntanyes: havia sotmès els Pirineus al govern de l’espectacle, i el públic, que no parava de créixer, havia pujat les carreteres d’aquells ports cargolats per animar els ciclistes. Èxit rotund. L’aventura d’Steinès al Tourmalet havia valgut la pena.

 

D’infranquejable a coll més freqüentat

100 anys més tard, altre cop sota una boira espessa fascinant i tenebrosa, l’espanyol Alberto Contador i el luxemburguès Andy Schleck es van disputar la victòria del Tour a les seves rampes, reproduint un duel improbable entre aquestes dues nacions com el que protagonitzaren Federico Martín Bahamontes i Charlie Gaul a finals de la dècada dels 50. La carrera francesa va homenatjar el centenari del descobriment del port més mític dels Pirineus amb un final d’etapa als seus 2.115 metres d’altitud, amb victòria d’Schleck. Luxemburg és un país minúscul que podria integrar només una part de tota la serralada pirinenca, però hi ha deixat empremta, i va celebrar els 100 anys de la victòria d’Steinès amb la d’un altre compatriota.

Des que el periodista de L’Auto va pujar a dalt del coll (i va poder tornar), els habitants de les valls de la regió s’han fet un fart de veure el pas de ciclistes professionals i amateurs pels seus pobles. A dia d’avui, a més, el Tourmalet –que en gascó original vol dir camí de mal retorn– és l’ascensió muntanyenca que s’ha pujat més vegades (83) en tota la història del Tour, inclosa l’edició d’enguany. Del desconeixement absolut al triomf aplastant de les masses (l’enèsim). I tot gràcies a la gesta esbojarrada d’un aventurer tossut i agosarat; un periodista d’acció que hi va pujar amb les cames… i no amb el cap. Sainte folie!

——————————————————————————————————————–

BibliografiaLe Tour de France pour les Nuls (Jean-Paul Vespini), Éditions First-Gründ. París, 2013; Plomo en los bolsillos (Ander Izaguirre), Libros del K.O. Madrid, 2012; “1910-2010 100 ans de Pyrénées” (Jean Paul Buchon), L’Humanité, 01/07/2010.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris