Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Bad Gyal i els museus catalans

Volem Bad Gyal remenant el cul sota l’Absis de Sant Climent de Taüll

La setmana passada, Conxa Rodà, cap d’Estratègia, Innovació i Transformació Digital del Museu Nacional, va publicar el llistat 9 apunts sobre innovació i canvi (en menys de 140 caràcters), d’entre els quals em va semblar especialment sucós el punt número quatre: “Innovació no és igual a tecnologia. La innovació és una actitud: persones amb ment oberta que generen idees per a una millora contínua”.

Si poguéssim fer un reset de la paraula “museu” i deixar-hi només les connotacions positives, els problemes d’aquestes institucions s’haurien acabat. Però tots sabem –i que l’amor no ens encegui- que els museus tenen connotacions negatives. És el que passa amb l’enfocament elitista cultural. Per un individu que no s’hagi sentit intel·lectualment competent com per entendre una exposició, aquests espais són avorrits, estàtics, unidireccionals i difícils. I amb raó.

No és res nou. La difícultat d’atraure persones no especialitzades en cultura ha sigut i segueix sent la gran batalla de les organitzacions museístiques. Ara bé, les noves tecnologies accentuen la distància entre aquestes i els públics. No és només que la tecnologia sigui necessària, és que és una oportunitat per intentar solucionar mínimament un mal del qual fa temps que les institucions coixegen, i que els mètodes tradicionals de difondre l’art no han aconseguit remeiar.

Les màquines no són útils si no tenen un pensament articulat al darrere que els doni sentit. Per això Conxa Rodà té tota la raó quan diu que la innovació no és només l’ús de les tecnologies. Els museus del segle XXI han de ser innovadors d’arrel, i per això han de comptar amb professionals creatius i dinàmics dins seu. Ara bé, també han de ser espais que acullin la innovació externa.

Aquest mes, la cantant americana Beyoncé ha fet pública una cançó que està gravada al Louvre de París. Música a part, al videoclip hi apareixen un reguitzell de quadres enregistrats de forma moderna i atractiva, i el vídeo està impactant en la percepció que des de fora es té del museu. A més, a la xarxa trobareu pàgines que expliquen fil per randa el significat de cada quadre i com lliga la seva simbologia amb la producció de Beyoncé.

Quines innovacions tecnològiques inclou aquest vídeoclip? Poques. No deixa de ser una gravació. Però és un producte modern? Sí, perquè les persones que hi han treballat l’han pensat amb aquest objectiu. I quines connotacions negatives transmet sobre les sales d’art? Cap ni una.

Els museus han de ser territoris oberts a col·laboracions de tot tipus. Si la innovació no ve de la tecnologia, sinó de la gent creadora que l’utilitza, cal fer veure a tot el sector creatiu català que les obres, activitats i espais de les institucions en qüestió són ideals per acollir tot tipus de projectes. Jo, per si de cas, ho deixo escrit: vull Bad Gyal movent el cul sota l’Absis de Sant Climent de Taüll. I a veure fins on arriba la imatge del Pantocràtor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació