Avui també és sant Joan

7.09.2013

A les 19.40, Trias i companyia encara eren a dalt de l’escenari donant el tret de sortida a La Setmana del llibre en català. Al cap de deu minuts, jo i quatre persones més esperàvem asseguts a la plaça de la Paraula que comencés l’acte d’‘Avui també és Sant Joan’. Una noia, que portava un vestit verd i cabellera llarga, posava música catalana per amanir l’espera en un aparell que feia soroll de fregit.

 

Joan Barril | Foto de Laura Santiago

Un home vestit de mim amb un barret i la cara pintada de blanc, que feia un contrast curiós amb les seves dents groguenques, ensenyava un cartell que deia: Mireu, remeneu i sobretot compreu. Jo estava sol a la primera fila, on m’havia assegut just després que traguessin els papers de reservat de la inauguració, però de seguida van arribar unes dones vestides amb elegància.

Tenien alguna cosa a veure amb l’organització, però jo no les coneixia. La del meu costat estava especialment preocupada per la lona que explicava l’acte i que semblava que en qualsevol moment cauria d’una ventada. Va cridar el regidor d’escenari pel nom i li va fer un senyal: “Estigues al cas que això podria caure en qualsevol moment”.

A les 20.00, l’acte encara no havia començat. Estaven disposant les cadires, taules i aigües, però ni rastre dels autors. Un home que acabava d’arribar parlava amb la senyora del meu costat: “Ja he parlat amb el conseller de Cultura perquè l’any que ve hi hagi premi de teatre. Li he explicat que volem  fer-ho més acabat”, li diu l’home a la senyora elegant. Deuen ser de l’entitat bancària, penso.

Finalment va començar l’acte. La Marina Espasa arribava una dosi extra de vitalitat: suposo que una part li venia dels nervis i l’altra de la seva manera de fer que, de fet, la converteix en una bona candidata per encarregar-se d’aquest tipus de coses.

L’Ada Castells portava un somriure ingenu. Seia de braços creuats, però semblava il·lusionada de participar a l’acte. Jordi Coca hi parlava amb candidesa, no se’l veia ni cansat ni entusiasmat, però es deixava arrossegar de grat per l’actitud de l’Ada. Núria Vendrell, la psicòloga convidada, tenia un mirada interrogadora. L’Andreu Martín lluïa el seu posat característic d’estar de tornada i a Joan Barril semblava que li fes mandra tot plegat.

El Premi Sant Joan s’atorga des de 1981 a obres de prosa narrativa en català. Primer era organitzat per Caixa de Sabadell, després per Unnim i finalment per la Fundació Antigues Caixes Catalanes BBVA. Els autors convidats a l’acte eren els quatre últims escriptors guanyadors del premi: Jordi Coca, el 2009 amb La nit de les papallones; Joan Barril, el 2010 amb Les terres promeses; Andreu Martín, el 2011 amb Cabaret Pompeya; i Ada Castells, el 2012 amb Pura Sang.

La conversa, presentada per Marina Espasa i amb la presència de Núria Vendrell, era l’arrencada d’una gira per biblioteques a diferents clubs de lectura en els quals es tractaran aquests quatre llibres a partir dels valors que un equip de psicòlogues, una assignada a cada autor, els ha atorgat. Així, Marina Espasa es comprometia durant la conversa a fer algunes preguntes als autors sobre els valors que ella havia trobat als llibres i la Núria Vendrell hi aniria afegint alguns apunts de caire psicològic.

 

Avui també és sant Joan | Foto Laura Santaigo

 

Van començar per Joan Barril perquè tenia pressa; havia d’anar-se’n a la ràdio. El valor que li havien atorgat era el dret a canviar: “El dret a canviar dels bancs, també, espero”. La Marina, conscient que l’acte l’organitzava BBVA, se’l va mirar amb cara de circumstàncies: “Espero que no anem per aquest camí”, devia pensar.

De seguida li va fer una pregunta molt concreta: “El personatge de la teva novel·la, en un moment diu que fuig d’ell mateix. Tu creus que són moltes les persones que volen fugir d’elles mateixes?”. Barril va agafar el micro amb més fermesa i se’l va acostar. Sense respondre la pregunta, va explicar per què li havia agradat escriure la novel·la i per què pensava que era divertida: “Ah, i em sembla molt bé aquesta categoria de transmissors de valors que ens doneu, però jo no la vull, aquesta responsabilitat. No som profetes. La ficció és ficció. Els escriptors només som caçapapallones del que pensa la gent, però ho amplifiquem, ho minimitzem, ho caricaturitzem, però no posseïm cap veritat”.

Barril es va acomiadar citant Mary Poppins, “me voy porque otros niños me esperan”, i Marina Espasa li va respondre lúcida i punyent: “Esperem que això no acabi com ‘Diez negritos”. Tothom va esclatar a riure.

Andreu Martín va assegurar que ell no estava del tot d’acord amb el que havia dit Barril. El subtext, deia, cal controlar-lo, “perquè si no un escriptor pot acabar defensant valors amb els quals no creu”. Va posar l’exemple de la novel·la negra i la venjança com a valor de justícia.

Ada Castells va fer una abrandada defensa de la transmissió dels valors per mitjà de la literatura: “La meva Sílvia és un personatge que s’equivoca molt. S’ha cregut els anuncis de l’Estrella Damm i s’ha pensat que si feia les coses tal com toquen tot li aniria així de bé. Això és el que volia transmetre, que no. Que no s’ha de tenir por de ser un mateix. La nostra és una societat que viu profundament acollonida, però venim d’una generació que mirava al cel i podia veure caure bombes. Nosaltres, ara i aquí, som els reis del mambo, no hauríem de tenir tanta por i tanta tonteria”.

Jordi Coca va ser l’últim dels autors a parlar. Ell també va subscriure la idea de l’escriptor com a transmissor de valors però va voler matisar la idea: “La meva protagonista viu als anys 70 i en aquell moment tots teníem uns desitjos i unes ànsies de llibertat que ens portaven per uns camins. Però els desitjos, avui, han canviat i cal evitar que això ens faci equivocar-nos en segons quines lectures. L’escriptor que es pensi que té la veritat és un idiota, però jo sí que crec que tenim l’obligació com a escriptors d’interrogar-nos sobre la veritat”.

La Núria Vendrell, que havia anat fent alguns comentaris durant la vetllada, va explicar que ella havia anat a classe en un col·legi de monges amb la Christa Leem, l’actriu i vedet que va ser una icona de la llibertat dels anys 70 i en la qual està inspirada la protagonista del llibre de Jordi Coca: “Ja li vèiem aquesta llum que tenia ¿eh? Però el que també vèiem és la pressió que sentia de la seva mare. Podia ser el que ella volgués, però havia de ser la millor. Unes expectatives altíssimes ens poden convertir en terriblement vulnerables”.