Avorrit ‘Roméo et Juliette’ al Liceu

15.02.2018

Feia 33 anys que el Liceu no programava Roméo et Juliette, òpera molt apropiada per recordar el bicentenari del naixement de Charles Gounod, encara que Faust fa també molt –massa- que no es veu, sencera i escenificada, a Barcelona.

Aida Garifullina i Saimir Pirgu (© A. Bofill)Cal defensar amb bons arguments les bondats de la partitura de Gounod sobre la tragèdia shakesperiana i Josep Pons, al capdavant de l’orquestra titular del teatre barceloní, es va quedar a mig camí. La cosa es va reduir a una simple lectura però, això sí, atenta al preciosisme inherent a la pàgina. El que va faltar van ser el nervi i la brillantor en les tenses escenes entre Capulets i Montescos, amb un final de tercer acte passat per aigua. El rendiment de la formació orquestral va ser de menys a més, amb un preludi desigual i amb passatges posteriorment ben resolts. Encara que una mica apagat el principi, la tasca del cor liceista també va acabar lluint, especialment en el quart acte, en l’escena del casament entre Paris i Julieta.

La posada en escena de Stephen Lawless, amb vistosos decorat i figurins d’Ashley Martin Davis, situa l’acció original en el context de la Guerra de Secessió nord-americana. L’espai únic consisteix en un panteó, amb un decorat que permet algunes obertures per donar pas a entrades i sortides de personatges. El concepte és interessant perquè, a partir de les primeres imatges – l’enterrament de Romeu i Julieta- la mort esdevé omnipresent, a partir d’un flashback prototípicament cinematogràfic, per la qual cosa les picades d’ullet a l’univers del Griffith de The bird of a nation o fins i tot al Fleming de Gone with the wind funcionen. Funcionen en forma, però no en contingut, perquè aquí acaben les idees de l’espectacle, coproduït amb l’Opera de Santa Fe.

Matisem: allà acaben les idees o les bones idees, perquè la irrupció d’una estàtua de Cupidó al final del primer acte provoca vergonya aliena, a la qual es suma la mala resolució de l’escena dels duels entre Tybalt i Mercutio i Romeo i Tybalt, amb una esgrima dels figurants molt millorable i sense sang ni violència. Anodí i avorrit, en definitiva.

S’esperava amb ganes el debut d’Aida Garifullina al Liceu en la pell de Julieta. No va defraudar, al contrari: des de la seva primera intervenció, la veu de la soprano tàrtara va lluir en tota la seva esplendor gràcies a un timbre i color preciosos, domini tècnic i sensibilitat al servei de l’amant veronesa. Una veu meravellosa en disc, però que en directe guanya molts enters. Al seu costat, el tenor albanès Saimir Pirgu –ja conegut al Liceu- va ser un Roméo ocasionalment de bon gust en les mitjanes veus, encara que l’atac a l’agut sona vociferant i amb poca subtilesa. Irregular, en definitiva.

Excel·lent el Mercutio, segur i ben projectat, de Gabriel Bermúdez i molt correctes el Tybalt de David Alegret, el Capuleto de Rubén Amoretti i el Frère Laurent de Nicola Ulivieri, tot i que sense especial brillantor. Molt bé, en canvi, la Gertrude de Susanne Resmark i el Stéphano de Tara Erraught encara que… ¿Calia contractar una cantant sueca i una altra irlandesa per a aquests papers secundaris? ¿No tenim entre nosaltres un planter de veus prou solvent per brodar aquests rols?