Aventures i desventures d’un votant a l’estranger

25.04.2019

Un dels malsons recurrents en l’home modern és trobar-se abocat al laberint de la burocràcia. Gestions estrambòtiques, tràmits contradictoris, cues interminables, buits legals, interferències. Anar de taulell en taulell pensant que vés a saber, potser el laberint no té cap sortida, potser ens hi quedarem atrapats per sempre més, enterrats sota muntanyes de paperassa inútil. Doncs bé: votar a l’estranger és, precisament, això. Un malson kafkià.

Visc part de l’any a Chicago, on estic acabant el meu doctorat, i aquest cop, les eleccions coincideixen amb un trimestre on faig classe – no hi ha manera de planificar el meu calendari anual segons l’agenda electoral: amb el clima polític que tenim a casa, sembla que tinguem eleccions cada lluna plena. Què hi farem, però: amb tant discurs d’odi per part de l’extrema dreta i la dreta neoliberal, el país s’hi juga molt, de manera que no em queda cap altra sortida que fer els tràmits, costi el que costi, per votar. Es tracta, al cap i a la fi, d’un dret democràtic fonamental, oi? Hauria de ser molt fàcil poder-lo exercir.

Hauria de ser molt fàcil, diu…

Tinc la sensació que tot va ser més fàcil quan vaig córrer la marató. Per què, en el nostre món global, digital, 2.0, és tan complicat exercir el dret a vot quan ets fora? Tinc la sensació que el vot exterior no interessa. Al cap i a la fi, els expatriats, els que han hagut de marxar del país per buscar-se les garrofes, acostumen a ser votants indòmits, insatisfets i, lluny com són, més resistents a la manipulació electoral. M’imagino que l’estat s’estimaria més estalviar-se aquests vots, i que per això els ho posa tan difícil.

La meva aventura per votar s’inicia el 19 de març: som al principi de la finestra per sol·licitar el vot a l’estranger, i toca espavilar-se. Arribo ben d’hora al consolat espanyol. Tot just acaben d’obrir. M’atén una noia: “¿En qué puedo ayudarle?”

–Buenos días –dic, tot somriures i amabilitat–. Vengo a registrarme para votar en las elecciones del 28 de abril.

Li ensenyo el carnet d’identitat, per demostrar que sóc un ciutadà amb els meus drets i els meus deures. Ella llegeix qué pone en mi DNI, me’l torna amb desdeny, i em pregunta:

–¿Pero usted está empadronado en Chicago?
–No, señorita. Estoy empadronado en Barcelona –responc, encara amb el somriure forçat.
–Entonces no puede votar. Tiene que inscribirse en el registro de residentes, y ya no está a tiempo. Lo siento.

Vaja, penso. No esperava que la cosa es compliqués tan aviat. Aquesta resposta, però, la tenia preparada.

–Me temo que se equivoca –li dic–. He estado consultando la ley y, al no estar empadronado en Chicago, sí que estoy a tiempo de solicitar mi inscripción como no residente.

Moment de pausa incòmoda. Jo, per si de cas, continuo somrient.

–¿Y qué está haciendo usted en Chicago?
–Estoy acabando mi doctorado –li responc, tot cofoi, mirant d’apel·lar una mena d’orgull patri.
–Entonces usted es residente en Chicago.
–No, señorita. Le repito que estoy empadronado en Barcelona. Lo pone en mi DNI. Mi estatus legal en este país, de momento, es de no residente.
–Para este país usted puede ser no residente, pero para nosotros es residente.
–¿Para nosotros? ¿Para qué nosotros?

No em respon. Continuo:

–Con la ley en mano, puedo votar. Estoy en mi derecho.
–Lo siento mucho. Yo no puedo hacer nada más –conclou.

Surto del consolat traient foc pels queixals. No tinc dubte que, legalment, puc votar. I penso que potser aquesta persona ha vist que al meu DNI hi posa que he nascut a Lleida i que visc a Barcelona. I ja se sap que, per a alguns, els catalans votem massa, i malament. Però no em penso donar per vençut.

Torno a casa i imprimeixo els documents oficials, penjats per l’Estat a internet, que confirmen que sí, que puc votar. I sant tornem-hi, al consolat. Ara, és clar, hi ha cua, però espero pacientment.

–Mire, aquí tiene los documentos que demuestran que, como le decía, tengo derecho a votar –dic a la mateixa senyoreta que m’havia atès un parell d’hores abans.

La noia agafa els papers, hi fa un cop d’ull, i surt del mostrador. Al cap d’una estona, arriba amb un home d’uns quaranta anys, pelut com un home llop.

–¿Qué está haciendo usted en Chicago? –pregunta l’home pelut.
–Estoy acabando el doctorado.
–Pero si no reside en Chicago, ¿cómo puede ir a clase?

Li agraeixo que es preocupi pel meu rendiment acadèmic.

–Es que la fase final del doctorado consiste en dar clase y escribir la tesis. Mi tesis es sobre teatro catalán. Hago toda mi investigación en Barcelona. Vivo allí buena parte del año, y vengo a Chicago cuando me toca enseñar. Legalmente, resido en Barcelona. Y tengo derecho a votar.

L’home pelut es queda aturat uns segons, rellegeix els papers que he portat, i emet el veredicte:

–El chico puede votar.

L’home pelut i la funcionària es miren com si haguessin estat derrotats.

Encara he de tornar al cap de dos dies al consolat, per portar factures que acreditin la meva residència a Chicago, una fotografia, fotocòpies del passaport i del visat. Una altra noia revisa que tot estigui al seu lloc, i finalment m’anuncia:

–En unas semanas recibirá en su domicilio de Chicago las papeletas y las instrucciones para votar.

Victòria!, penso, en sortir a Michigan Avenue. Podré votar!

Però, és clar, la cosa no és tan fàcil. Passen les setmanes i ni jo, ni cap dels altres expatriats amb qui parlo, hem rebut les paperetes. I la data límit per votar per correu, el 24 d’abril, es va acostant. Per fi, dimarts 23 d’abril, en arribar a casa al vespre, em trobo un sobre gran a la bústia. El meu regal de Sant Jordi! En mirar el sobre, m’adono que hi han posat l’adreça malament. En comptes del carrer 16, on visc, havien enviat el sobre al carrer 8, a un altre barri de la ciutat. Que els papers m’hagin arribat és, de totes totes, un miracle.

Em pregunto si els funcionaris han escrit l’adreça equivocada expressament. Al cap i a la fi, després de totes les reticències que em vaig trobar al consolat, tinc dret a la suspicàcia. Ara tant és, però. No hi ha temps per perdre. El darrer pas, el definitiu, el faig el dia següent, 24 d’abril, la data límit per votar. Després de fer classe i d’assistir a una reunió, agafo la bicicleta i em disposo a recórrer mig Chicago per plantar-me davant l’oficina de correus del Loop. Abans d’entrar a l’oficina, faig una pausa per contemplar, com faig sempre que enfilo l’avinguda Dearborn, el complex d’edificis negres i rectilinis, d’alçades diverses, dissenyats per Mies van der Rohe, amb una enorme escultura vermella de Calder que trenca amb formes i colors, en un racó de la plaça. El paisatge urbà de Chicago m’alegra l’ànima i em fa oblidar, per uns instants, les penúries que he passat per arribar fins a aquesta cua de gairebé una hora (només hi ha dues persones atenent). Ara ja no ve d’aquí, penso. Trec de la motxilla Un apartamento en Urano, el darrer llibre de Paul B. Preciado que m’acompanya aquests dies, i em poso a llegir mentre la cua avança amb parsimònia.

Passa el temps, la cua s’escurça. Per fi, una funcionària em crida amb desgana, mentre Preciado em parla de “les convencions legals i administratives que construeixen ficcions polítiques vives”. Mal senyal, penso, però callo. Que ja hem fet, gairebé, el cim.

–Bona tarda, m’agradaria enviar aquest sobre a Espanya, per correu certificat –dic.
–Per correu certificat? N’està segur? –em pregunta la funcionària.
–Sí, certificat –repeteixo, pensant que potser no ha entès el meu anglès.
–Si vol enviar aquest sobre certificat li costarà seixanta dòlars…
–Ho diu de debò? Però si enviar-lo a Califòrnia en costa poc més de quatre!
–Ja, però pensi que val molts diners ficar aquest sobre en un avió.

Penso que, quan envio correus a l’altra banda dels Estats Units, també els porten per avió, però m’estimo més callar.

–I què em recomana, així doncs? –pregunto, mentre reconec la meva derrota.
–Que l’envïi per correu convencional. Tardarà el mateix en arribar.
–I portarà mata-segells amb data d’avui?
–Ahà –diu, sense mirar-me. Al meu darrere, els meus companys de cua em miren, impacients.
–D’acord –determino–. L’envio així. Espero que arribi!

Deixo el meu sobre en mans de la funcionària, amb el meu vot a dins, disposat a creuar l’oceà com un missatge dins d’una ampolla. Sóc un nàufrag perdut en l’oceà immens de la burocràcia anacrònica, penso mentre surto de l’edifici. Què ha de passar perquè s’implanti, per fi, el vot electrònic? Som al segle XXI, i ja fa dècades que va començar la revolució digital!

A fora, ha sortit el sol que escalfa i fa un temps primaveral. L’aire fa olor de flors. A Chicago no sempre s’hi pot comptar, amb el bon temps (la setmana passada, sense anar més lluny, va caure una descomunal tempesta de neu), de manera que agafo una altra bici i xino, xano, em planto davant del Planetari, que té unes vistes excepcionals sobre la ciutat i el Llac Michigan, que avui és d’un color turquesa tropical. Ai, Chicago!, penso. No sé si aquest vot, en unes eleccions tan importants, arribarà al seu destí. Penso en el meu país, que tant s’hi juga. I penso en totes aquelles persones que s’estan plantejant si votaran o no aquest diumenge. I penso que, si pogués, ara mateix em posaria a escriure un article, potser per a Núvol, per demanar que si us plau, diumenge aneu a votar. Amb seny i convicció. Que ens hi juguem molt. Si més no, feu-ho per tots aquells qui, com jo, no saben si el seu vot arribarà a destí, o per tots aquells que no podran votar, atrapats en el cabdell kafkià de la burocràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Votarem pels exiliats, votarem pels empresonats, votarem pels nostres familiars, amics i compatriotes que ja han mort sense veure la pàtria lliure.
    Votarem amb ràbia, amb determinació, amb empenta. Votarem i algun dia guanyarem, tots i junts. Algun dia.

  2. Sí que és una militància això del “voto rogado”.

    Per comptes d’enviar per correu es pot dipositar el sobre per a la junta electoral provincial a una urna del consulat un parell de dies abans (aquest cop a París fins i tot el mateix matí de les eleccions).
    Cal fer-ho en persona i et lliuren un certificat d’haver votat.
    Te pot anar bé per a les eleccions al parlament europeu del 26 de maig.

    Trobo que travessar la porta del consulat és com fer un viatge en el temps i l’espai a l’Espanya del “vuelva usted mañana”.

  3. Doncs sort que vius a una ciutat amb consolat. El consolat mes proper al que he viscut mai als EUA (i ara a Canada) es troba a 4 hores en cotxe.

    Despres de complir tots els requistis per votar en diverses eleccions, nomes en unes vaig poder votar. Que no et preocupi el cost del correu certificat – es pot reclamar. A mi em va arribar el document que em donava dret a cobrar el reemborsament – pero mancaven dades i mai el vaig poder cobrar.

    En quant a la resta d’eleccions, he estat ‘a punt’ de poder votar – quan no m’arribaven les paperetes un dia despres de la data limit per votar, m’arribaven passades les eleccions.

    I despres es pregunten per a que volem ‘ambaixades’ catalanes…

  4. Ja pots donar el vot per perdut. Només s’accepta el correu certificat (i és cert que t’haurien retornat l’import).

    A un amic meu, resident a l’estranger, li van arribar els papers el Dijous Sant, l’endemà que havia marxat de vacances a Barcelona. No ha pogut votar.

  5. Jo si que sóc resident, en aquest cas a Irlanda, i no vaig tenir tants problemes. No obstant això, les paperetes em van arribar el dia 24 d’Abril. Segons el document adjunt, el termini per enviar el vot era el 23 d’Abril, doncs no vaig tenir més remei que enviar-ho el dia 24. És a dir, és un misteri si el meu vot va comptar. He trucat a l’ambaixada varies vegades i no m’agafen el telèfon i els del cens de Barcelona diuen que segurament comptarà però no em garantitzen res. De fet, diuen que és culpa de les impugnacions, però avui en dia, estant el món comunicat com està amb la digitalització, és una vergonya que sigui tan complicat votar. Sembla que ho facin expressament…

  6. Doncs així anem, i continuem….
    Després de 4 anys a Sydney, on sempre havia pogut votar (tot i que no tenim manera de saber si els nostres vots arriben, o no….), aquesta vegada, la primera als Estats Units, no he pogut! No he rebut res i, per reclamar algo, al consulat tot és presencial (treballen de 9 a 1 i vivim a 4 h de Washington)…..