AulaScenica porta el teatre a la universitat

31.12.2012

La grisor d’aquests dies ha impregnat la institució universitària. El vell edifici continua presidint la plaça, però les seves portes s’han tancat per molta, massa, gent. De dintre els murs, arriben notícies tenyides de negativitat: les reformes educatives, les retallades, els contractes indignes de molts dels docents són només alguns dels factors que han erosionat, dia rere dia, una institució socialment indispensable com la universitat.

Gaston Gilabert, impulsor de l'AulaScenica

 

Els precipicis són sempre profunds, la seva impenetrable profunditat fa difícil veure-hi el fons; un fons que, tot i els descoratjadors indicis, encara continua lluny.  Malgrat les contínues agressions que rep, la universitat no s’ha enfonsat, encara resisteix en inestable equilibri. Amb resistència silenciosa, anònima, d’indubtable fermesa, són molts aquells que continuen vetllant pels fonaments d’aquest vell edifici, són molts els qui encara creuen en aquesta antiga institució, els qui estan complaguts de formar part de la comunitat universitària. No són els alts càrrecs, més polítics que no pas docents, els protagonistes d’aquesta comunitat. Els professors més mediàtics sovint omplen le pàgines dels diaris, però no les aules, ni els passadissos, ni tampoc els despatxos en les hores de tutoria. En aquests indrets és on es troba la veritable vida universitària; en els esglaons de les escales, davant de les aules, en les cues davant dels despatxos i, fins i tot, davant de les màquines de cafè a primera hora del matí… en converses on encara sorgeixen projectes, iniciatives, que donen sentit a aquesta paraula –universitat- minada pel descrèdit. I és precisament en aquestes converses que descobreixes projectes com el d’AulaScenica, un projecte teatral que neix des de l’estudiantat i que reuneix en un mateix objectiu –fer teatre- els diferents ordres de l’estructura universitària: estudiants dels primers cursos, que comencen a traçar el seu recorregut universitari, col·laboren amb doctorands que abandonen per algunes hores l’interminable procés d’elaboració de la tesi per portar a escena obres de teatre, d’Espriu a Cervantes passant pel controvertit Strindberg. A tots ells, s’hi uneixen membres del professorat, docents que des de departaments diferents –encara que tot va néixer a partir d’un seminari sobre La vida es sueño que Gilabert impartia en el marc de l’assignatura «Teatre espanyol de l’Edat d’Or: Text i Espectacle», del grau de filologia hispànica- decideixen participar en aquesta aventura nascuda de l’entusiasme del seu director i, principal promotor, Gaston Gilabert: un doctorand que mitjançant el teatre ha aconseguit no només donar sentit a les desdibuixades paraules de “comunitat universitària”, sinó convertir cada representació en imatge d’allò que la universitat no hauria d’haver deixat de ser mai, és a dir, un lloc per a l’adquisició de coneixement, un lloc per al diàleg i l’intercanvi d’idees on la formació no és ni continuada ni final, sinó incessant.

 

Després de l'estrena de 'La més forta' de Strinderg

 

No era el primer cop que Gaston Gilabert pujava dalt d’un escenari; tampoc era el primer cop que decidia amagar-se darrere les bambolines per dedicar-se a la direcció, però AulaScenica no deixava de ser un repte, perquè amb AulaScenica Gilabert portava a la facultat de filologia la seva passió pel teatre que, fins aquell moment, havia estat exclosa dels murs de la Gran Via i circumscrita a àmbits no universitaris. En el curs 2011, Gilabert, un cop finalitzat el màster, tornava a la universitat; sota el braç no només portava el seu projecte de tesi, sinó la idea de tornar a donar vida al teatre universitari, convertit en un record llunyà, en el record d’una universitat avui dia desapareguda. Dirigir la mirada cap a un temps passat amb enyorança només porta melangia, una passiva melangia a la què Gilabert no es va acomodar; amb pocs mitjans econòmics, però amb la il·lusió i el compromís de tots aquells que no van dubtar en el moment de sumar-se al projecte que Gilabert portava sota al braç va néixer AulaScenica. Gilabert va trobar dins el departament de Filologia Hispànica un grup de gent que, com ell, considerava que no només es podia fer teatre, sinó que s’havia de fer teatre dins de la universitat, perquè l’art dramàtic era la forma d’expressió artística que els permetia “mostrar i convertir en experiència viva, allò que el món de les lletres i de la música ofereix a tota societat i tot individu amb inquietuds envers el coneixement i l’existència”. AulaScenica feia del teatre una metàfora viva d’allò que la facultat de lletres ofereix a una societat actual, malgrat la seva sordesa;  des de l’escenari, des de la ficció teatral,  AulaScenica proposa una nova imatge de la universitat, una imatge no contaminada pels rankings sobre la qualitat, pels guanys econòmics o pel sempre artificial ressò internacional.

D’ Edip Rei a Hamlet, de l’Ubu rei a Calígula, de l’Avar a Casa de nines, el teatre no ha deixat mai de plantejar interrogants als seus espectadors; des de l’escenari, les obres no han deixat mai de dirigir-se a la seva platea en un diàleg atemporal que travessa els temps i que, més enllà de les circumstàncies i dels contextos, està sempre impregnat de les mateixes preguntes, dels mateixos interrogants i dubtes avui encara no resolts.

AulaScenica torna a donar veu a aquests interrogants apropant-los a uns espectadors privilegiats, la gent de lletres, la gent que, tot i les controvèrsies, encara troba sentit en les lletres; davant a aquest públic, Gaston Gilabert dóna sentit a aquell projecte amb què va arribar a la universitat i amb què va convèncer els seus companys. Blanca Ballester, Marta Cobo, Jordi Bermejo, Laura Feliz i Mar Puchau van seguir els passos de Gilabert, tots ells es van comprometre, com a mínim, a estrenar “cada any una obra de teatre considerada clàssica dins de la tradició occidental”. No van estar sols quan van començar aquest recorregut, no es van sentir sols quan en el curs 2011-2012, després de mesos de treball, van estrenar Antígona de Salvador Espriu, van comptar amb el suport del grup de recerca Aula Música Poètica i, en especial, amb el suport de la investigadora principal del grup, Lola Josa, que es va convertir en la coordinadora del projecte teatral i, juntament amb el professor del departament de llatí Ignasi Adiego i l’investigador del CSIC Mariano Lambea, va fer-se càrrec dels aspectes musicals. Des de l’inici la música ha sigut un element essencial dins d’aquest projecte, des de l’estrena d’Antígona es va fer patent el paper cabdal que juga la música en les obres perquè, com ells mateixos assenyalen, “interpretem peces poètic-musicals inèdites que Aula Música Poètica transcriu d’arxius i biblioteques europees i americanes”.

Amb Antígona, el somni de Gaston Gilabert es va materialitzar. L’obra d’Espriu va ocupar la Capella de la Facultat; la tragèdia de Sòfocles que Espriu havia rescatat per la tradició de les lletres catalanes, ara tornava a escena adaptada, rellegida per un Gaston Gilabert que, amb la participació dels estudiants David Navarro i Aridna Violan, l’adaptava al context actual. Adaptar Espriu i emmarcar l’acció teatral als convulsos dies d’avui no era un repte nou per Gilabert que, pocs mesos abans i en solitari, ja havia adaptat El Mercader de Venècia. “Mai hem sortit d’aquesta ciutat que Shakespeare va retratar tan bé”, afirmava aleshores Gilabert, tampoc hem sortit d’aquell escenari pel qual va escriure Espriu i, tot i la distància geogràfica que ens separa, estem molt a prop de la Suècia que August Strindberg va retratar amb polèmica agudesa en cadascuna de les seves obres.

La més forta, una obra d’un acte escrita per Strindberg, és l’última estrena d’AulaScenica; el passat dimecres dia 18 de desembre, l’aula de professors de l’aulari Josep Carner de la Facultat de Filologia es convertia en un teatre. En ocasió del centenari de la mort de Strindberg, AulaScenica decidia fer un tribut a l’obra d’un dels dramaturgs més rellevants d’aquest últim segle, un tribut que pel director Gaston Gilabert significava tot un repte perquè, a diferència de les obres anteriors, ja no és tractava d’adaptar l’obra de l’autor suec. En aquesta ocasió Gilabert s’enfrontava a la dificultat d’escriure ex novo un segon acte, un acte mai escrit per Strindberg i que AulaScenica afegeix convertint el muntatge en un assaig interpretatiu: a la pregunta sobre la força del silenci, AulaScenica planteja la problemàtica de la perspectiva, una problemàtica que posa en qüestió la veracitat d’allò dit, la relació entre la paraula i la realitat, però també entre la percepció subjectiva i la realitat empírica.

No hi havia cadires suficients per tots aquells que van ocupar l’Aula de Professors, que va quedar petita; entre el públic, estudiants, professors, becaris, provinents alguns de filologia catalana, altres de filologia romànica, hi havia professors i estudiants d’Estudis literaris, també del grau de Llengües modernes, tots ells amb recorreguts diferents, però, alhora, tots ells membres d’una mateixa facultat, tot ells desitjosos de formar part, encara que només com a públic, del projecte d’AulaScenica que, amb l’estrena de La més forta, va aconseguir fer d’aquella aula de l’últim pis la demostració palpable del encara vigent esperit universitari.

 

Carolina Moreno, professora de suec a la UB

 

La “litterär soaré”, és a dir, la vetllada literària començava amb una taula rodona, una presentació de la figura d’August Strindberg i de la seva obra, preludi de la representació posterior. La professora Deerie Persson, professora de suec de la Universitat de Barcelona, tornava a les aules de filologia després d’alguns anys, l’ocasió ho mereixia: Persson no només estava allà per parlar del dramaturg suec i de les seves obres, drames que, com ella mateixa diu, “continuen representant-se en els teatres de tot el món”. Persson tornava a la facultat per recolzar aquest tribut a Strindberg, tribut que havia impulsat també l’actual professora de suec, Carolina Moreno, qui havia plantejat a Gilabert i al seu grup el repte de portar a escena una de les obres de Strindberg. Durant aquella taula rodona, preludi de la obra, Persson i Moreno s’afegien al projecte teatral, tots dos decidien formar part d’aquella vetllada literària; la professora Carolina Moreno, a més a més, havia   assessorat el grup de teatre al llarg de la adaptació de l’obra. No només havia estat responsable d’una de les traduccions utilitzades –l’altra versió era la de Josep Palau i Fabre-, sinó que havia assistit al procés d’escriptura d’aquell segon acte, un segon acte que, lluny de desmerèixer l’obra de Strindberg, era una volta de rosca al text original. El text escrit per Gilabert era de gran agilitat; tot seguint els passos de Strindberg, Gilabert proposa un nou acte on les referències meta-teatrals, l’auto-ironia i les picades d’ullet al primer acte són constants i estructuren un monòleg on el silenci, com ja passava en la versió original, torna a ser el punt gravitacional: en els dos actes, el silenci obre pas a una eloqüència en què allò no dit s’impregna de significats o, tot parafrasejant a Maurice Blanchot, el silenci parla.

Aquesta producció de La més forta mereix sortir dels murs de la universitat, mereix ser vista per més gent i, sobretot, ser reconeguda com un projecte que no només està orgullós de pertànyer a la institució universitària, sinó que creu que encara hi ha molt camí per fer abans de caure en aquell fons al qual alguns semblen voler condemnar-la.

“Crec que estem tan embolicats, tan dominats, que ja no som capaços de veure-hi clar. Cal, doncs, cremar-ho tot, fer-ho saltar pels aires i començar de nou!”, llegia en veu alta Carolina Moreno; paraules de Strindberg que avui dia recuperen un sentit massa cops oblidat. Cal començar de nou i AulaScenica ho fa. Per a ells tot el reconeixement.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: EL NÚVOL, Digital de Cultura, parla d’AulaScenica | AulaScenica

  2. He vist altres muntatges de La més forta, però aquest que ha fet el Gilabert els supera tots. L’adaptació, el muntatge i actors estaven sensacionals. És gratificant veure com dins dels murs de la Universitat es generen coses com aquesta.