August Gil Matamala: “La pràctica de la resistència és una lluita constant”

Anna Gabriel i David Fernández publiquen August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra (Sembra Llibres), una biografia de l’advocat i activista barceloní escrita a quatre mans. Prenent el fil roig de la militància de Gil Matamala, Gabriel i Fernández recorren l’itinerari íntim de l’advocat tot cosint un entremat de veus i confegint un relat col·lectiu. Els dies 19 i 20 de maig podreu compartir un cap de setmana amb ells a Cal Perxe, dins el programa Priorat Versió Original. Us hi podeu inscriure aquí.

Dilluns passat, 20 de novembre, quaranta-dos anys després de la mort de Franco, Carla Mallol va entrevista a David Fernández i August Gil Matamala.

Carla Mallol: Molt simbòlic que avui, 20 de novembre, quaranta-dos anys després de la mort de Franco, i enmig de l’escenari polític convuls que estem vivint aquests dies, parlem de l’itinerari íntim de la militància d’August Gil Matamala.

David Fernández: Doncs sí, la veritat. És el mirall del temps. Qui ens havia de dir quan acabaven aquest llibre, a finals d’estiu, que hi hauria presos polítics, de nou un govern a l’exili i un estat d’excepció? És tota una coincidència que avui se celebrin quaranta-dos anys de la mort de Franco, que va donar pas a la impunitat del règim franquista, forjada sobre el silenci de la transició. De fet, el pilar del llibre ha estat, des d’un principi, entendre perquè som on som i perquè la situació que estem vivint ara té les seves arrels en una situació molt deficitària i molt debilitada que es forja el 1978. Aquest era el nostre propòsit, quan vam decidir fer aquest itinerari, que és un recorregut personal però al mateix temps un relat col·lectiu: l’itinerari de l’August a través d’un recorregut per gairebé quaranta anys de dictadura i quaranta de democràcia.

August Gil Matamala: Jo voldria fer un altre paral·lelisme històric. En el curs de la meva vida, sempre he tingut sempre dues fites simbòliques i icòniques que desitjava amb passió viure. Una d’elles, la mort d’en Franco. I l’altra, la proclamació de la República Catalana. Les dues les he viscut, però no les he gaudit tal com esperava: m’han deixat amb un mal regust, de cosa incompleta. En el cas de Franco, va morir però la seva mort no va ser un triomf: va morir en el seu llit de mort. I la proclamació de la República Catalana, l’he viscut també amb aquesta sensació agredolça. Hem viscut una proclamació però no l’hem gaudit. Les dues coses que més he desitjat viure en l’àmbit col·lectiu i polític, m’han deixat un regust d’incompletesa.

DF: Un regust agredolç que recorda els versos de “Final” de Brossa.

CM: Ara que cites a Brossa, un dels valors afegits de l’obra és la seva hibridesa, la seva intertextualitat. Hi barregeu un  munt de citacions provinents de personalitats molt diferents: frases, versos, trossos de cançons… Un calaix de sastre de sabers. 

DF: Sí… Són fruit de la saviesa de l’August. Les citacions que obren i tanquen capítol estan molt vinculades a la pròpia vida de l’August: fragments de cartes escrites pels seus pares quan estava a l’exili, citacions de companyes com ho va ser Eva Serra o Teresa Rebull. Pilars de resistència política que formen part de la banda sonora de la seva vida. Amb l’Anna vam voler incorporar-hi, també, a persones que estan fent el mateix avui, per això citem versos de Mireia Calafell o Sònia Moll. També hi ha altres citacions, menys polítiques: Paul Élouard, Beckett o Brecht. Perquè no tota la poesia ha de ser altament polititzada; pot parlar, també, de la vida. Les altres citacions són de Manuel Vázquez Montalbán en descriure les aventures i desventures de Pepe Carvalho, on recrea un advocat laboralista –Tomás Biedma–  inspirat en Gil Matamala.

CM: Preneu la història de l’August com a fil conductor però, de fet, el vostre llibre és un relat col·lectiu. Entre les vostres citacions, en sobresurt una de Feliu Ventura: “la vida d’un no cap en la vida d’un, sinó en la vida de molts”. Una declaració d’intencions?

DF: Des d’un començament, el propòsit no era fer cap biografia personal i personalista. El llibre va néixer d’una amistat, d’un vincle i vol ser un homenatge a tota una generació. La de l’Anna i i la meva, una generació que ens hem trobat amb molta més lluita acumulada en dues generacions que ens precedeixen. I a partir de l’itinerari íntim de l’August, hem volgut intentar explicar la història d’un país. Les seves conquestes i les seves coses pendents, que en són moltes, encara.

CM: Una dificultat afegida: relatar la història viva, amb tantes coses pendents. I, de fet, des del moment en què vau publicar l’obra, aquest mes de setembre, fins avui hem viscut un munt d’esdeveniments polítics. 

DF: Exacte. Quan vam publicar el llibre, ara fa pocs mesos, els escenaris del possible eren molts. No sabíem què passaria i, de fet, l’últim punt de la cronologia acaba amb la convocatòria del referèndum de l’u d’octubre. De fet, si hi ha alguna metàfora en el llibre és que la història mai no s’acaba mai.

CM: Però aquest setembre vau posar punt i final a set anys de trobades i entrevistes. Part del darrer capítol del llibre és una transcripció literal de la vostra darrera entrevista: “apunts per a un epíleg en diàleg”. Una entrevista, feta aquest estiu, on esbossaveu els possibles escenaris postreferèndum. 

AG: Crec que, en aquesta entrevista, apuntava els possibles perills i aquests dies, rellegint les respostes de la nostra conversa amb l’Anna i el David, i crec que, malauradament, anava ben encaminat. Ja aleshores, parlava de repressió i de certa incapacitat per entendre el que és la columna vertebral de l’Estat Espanyol. El el seu caràcter autoritari, que ve de lluny, molt més enllà del franquisme. Es tracta d’un estat que s’ha construït al voltant d’un criteri purament autoritari i que no ha estat mai realment democràtic.

CM: La violència inherent en tot estat de dret, pretesament democràtic…

DF: I l’August coneix molt de prop aquest caràcter autoritari: en dictadura i en democràcia. Acabem el llibre amb la el discurs de Gil Matamala a la Primera Jornada Internacional de Familiars de Persones Represaliades, que va tenir lloc aquest mes de març al saló del Tinell de Barcelona. Segons l’Auugust, l’estat espanyol es fonamenta en tres pilars: la unitat indissoluble d’Espanya, que no deixa de ser la permanent negació de l’altre, el principi d’ordre i el principi de jerarquia. I, com recordava aleshores, el procés polític català ha qüestionat aquests tres pilars. L’altra cosa que anunciava l’August en el seu discurs és el fet que no es podia menysprear la violència de l’Estat Espanyol, que jo diria que és fins i tot genètica, per aturar qualsevol demanda de canvi polític i social.

AG: Com tots els processos de ruptura, es veia a venir que acabaria amb un moment de força. S’havia d’haver comptat amb la força pròpia. Una força que no es manifesta encenent espelmes o amb una  “revolució de somriures”. La pràctica de la resistència és una lluita constant, de llarga durada perquè la història n’és, de llarga. No s’acaba mai perquè la història no s’acaba mai.

CM: La resistència com a quelcom de llarga durada, allunyada de la protesta fàcil. De fet, en el darrer capítol citeu una frase de La resistència íntima de Josep Maria Esquirol: “la resistència sol ser discreta”. 

DF: La primera persona que em va venir al cap quan llegia l’assaig d’Esquirol va ser l’August. És un resistent íntim. La resistència acostuma a ser discreta sempre. Un acte quotidià i íntim, gens sorollós. I l’August és algú que ha resistit tota la seva vida.

CM: I el vostre llibre és una mica aquesta altra història, la història no explicada, la dels resistents. La històrial no oficial. 

DF: Exacte. Mal em pesi, la història que no s’explica oficialment, que no trobem en grans publicacions acadèmiques. Si la història l’expliquen els vencedors, també hi ha una esquerra oficial vencedora en la transició que, deliberadament, menysté el moviment obrer. Si és una vergonya el silenci de la transició, també ho és el silenci de les esquerres oficials. Per exemple, no es parla mai de la vaga de Roca, que va ser un fet històric tan desbordant com ho és l’1 d’Octubre on es materialitzen drets prohibits molt abans no arribés la transició. I guanyen. Al gener del 77. No està explicada enlloc, ni tan sols en la història del moviment sindical. Els oblidats dels oblidats de la història. Els qui s’han negat a assumir els dictats del poder. Aquest llibre vol ser un relat col·lectiu, de tota una generació: l’August, les germanes Serra, Julià de Jòdar… Van ser tota una generació, valenta, que es va situar al marge de la història. No al marge en el sentit d’exclusió sinó entenent que la història es cultiva des de les tangències, des dels marges. Davant de situacions d’injustícia o opressió, la resistència i la insubmissió és l’únic que tenim. I, de fet, és imparable. I això, efectivament, evoca a l’1 d’octubre. Per molta violència repressiva que s’exercís per part de l’estat, que a les 12 del migdia van haver de parar. Allò era imparable. No és tan fàcil aturar a 2 milions de persones. Com sol dir l’August, a la història, quan s’avança i es retrocedeix, depèn de la correlació de forces.

AG: Quan hi ha una acumulació de forces, del sentit que sigui. La força ha de ser real i hi ha d’haver sobretot una voluntat d’exercitar-la. No ens poden confrontar absolutament desarmats amb un enemic que no tindrà escrúpols ni miraments. Amb el transcurs dels anys s’ha creat una cultura dominant democràtica i les generacions joves hi han viscut immerses. han crescut en aquesta cultura democràtica dominant, que no deixa de ser una construcció. I aquests joves, que ara estan al capdavant dels moviments polítics, han arribat a uns plantejaments polítics única i exclusivament per vies i processos polítics. I no comptaven amb tanta violència. Fins i tot pels més escèptics, com puc ser jo mateix, ens ha sobtat la reacció repressiva. Superior a qualsevol dels hipotètics escenaris. No comptàvem amb tanta violència. Donàvem per fet que, en l’àmbit de la Unió Europea, hi havia certes coses que ja no es podien fer. Però estàvem equivocats. Ha passat i amb total impunitat. S’ha pecat d’excés de confiança. La cultura democràtica porta a la falsa il·lusió de creure que el bé triomfa sobre el mal. Però hem de saber quin és el nostre nivell de força i constatar les possibilitats d’aplicar-la, exercir-la i de contrarestar la força del contrari. No es pot tirar endavant un projecte de ruptura sense haver avaluat les forces pròpies i desconeixent la brutalitat de la força de l’enemic. Força en el sentit més ampli. La desobediència passiva és força, també. I és l’ordre actiu amb el qual confiàvem.

DF: Exacte, en el sentit d’Hannah Arendt. Força, poder, violència. I què és cada cosa. L’1 d’octubre hi ha una força popular, que són 2 milions de persones, que decideixen exercir el seu poder. I n’estic convençut que sabien perfectament que estaven fent una cosa que el Tribunal Constitucional havia dit que era il·legal i tot i així havien decidit desobeir. El mateix que fa la PAH cada vegada que aturen un desnonament o amb el desallotjament del 15-M Plaça Catalunya. Decidir defensar unes urnes és força, la força contra la violència. Força popular i democràtica. I és aquí on entra la perversió de la fiscalia, que equipara la força democràtica a la violència.

AG: Hem vist diversos exemple en els últims anys, com és el cas d’Arnaldo Otegi, condemnat per fer apologia del terrorisme, quan precisament estava liquidant la lluita armada. La Audiència Nacional, emparada pel sistema judicial. En un moment donat, és capaç de qualsevol cosa.

CM: De fet, aquest és un dels eixos vertebradors del llibre: la dicotomia entre dret i justícia. Vista des de la militància (si em permet) antisistema de l’August.

DF: L’August és un tot antisistema! (Riuen) Un antiadvocat. En Julià de Jòdar, en parlar de l’August en el pròleg, juga amb una figura molt bonica, la del talp: “un talp que dissimula a ple dia, amb terregada jurídica, els forats del túnel obert de nit per la seva tribu”. Algú que al matí utilitza totes les eines legals del dret per intentar restablir mínimament la justícia i a la nit subverteix aquella mateixa legalitat per intentar que la llei sigui millor i per tant, que el dret no només defensi els de dalt sinó als col·lectius històricament discriminats, exclosos, perseguits.

AG: La legalitat és això: qui té el poder crea unes lleis i s’ocupa que es compleixin. La legalitat no sempre respon als criteris universalment acceptats a nivell teòric com a drets, el Drets Universals. La legalitat del 78 és el pacte impune amb la dictadura. Tots els crims i les tortures del franquisme. No ho podem oblidar. Per això és molt important la memòria: serveix com autodefensa.

CM: El llibre en si és un cant a la memòria, però també a la vida. Precisament, acabeu el llibre amb un poema d’Ovidi Montllor, A la vida.

DF: Exacte. Perquè la vida és, també un cant. Està dedicat a tots aquells qui han lluitat però també han viscut. I escriure un llibre així podien caure en el parany del victimisme i ens n’hem volgut allunyar en tot moment. Per això hi ha versos que no necessàriament han de ser militants, petits cants a la vida: Beckett, Élouard…