Auge i bombolla de les sèries criminals

5.02.2018

La ficció negra i criminal que arribi a més llars arreu del planeta aquest 2018 no serà cap llibre: serà una sèrie. Segurament formarà part del catàleg de Netflix, que està nodrit de noirs que van des de la clàssica Dexter fins a Mind Hunter, la recent meravella de David Fincher -res a veure amb House of Cards, on la implicació del director es va limitar a l’estètica dels dos primers episodis-, passant per la britànica Happy Valley. Això vol dir que no es pot fer una radiografia del gènere avui sense posar el focus sobre les sèries i la BCNegra no tenia més remei que convidar a tres eminències per discutir-lo: els periodistes especialitzats en sèries Toni García Ramón, i Alberto Rey, i l’escriptor i Premi Crims de Tinta 2008 Marc Pastor.

Vic Mackey (Michael Chiklis), el protagonista moralment qüestionable de ‘The Shield’

La petita pantalla sempre havia imposat la seva constricció més específica sobre la negra: dependre de l’audiència. La foscor atrau universalment, però l’obligació televisiva per satisfer a tots els públics i tenir els anunciants panxacontents havia condemnat els trets més inquietants -és a dir, els més fascinants- del gènere a passar per la trituradora dramàtica. El resultat eren productes procedimentals per a tota la família, un cas autoconclusiu per a cada episodi, i així 26 cadàvers en 26 setmanes, convertint a personatges com Jessica Fletxer en una emissària de la mort temuda arreu d’Anglaterra. I la sang i el fetge, ben lluny.

Però aleshores va arribar l’HBO, una cadena que es guanyava les garrofes gràcies als esports de pagament, i va decidir donar camp per córrer als seus guionistes de ficció. De cop i volta, una televisió per cable apostava per les sèries i als Estats Units el cable vol dir una cosa molt important per al gènere noir: adéu a la censura. Les filles d’aquest miracle -que se sol anomenar tercera edat d’or de les sèries de televisió- són ben conegudes, i tres de les més icòniques compartien un rerefons negre i criminal: el drama carcel·lari Oz, la història d’un mafiós amb crisis d’ansietat a The Sopranos, i la tragèdia dels carrers de Baltimore a la inoblidable The Wire. La qualitat de les millors narratives literàries va arribar a la televisió, i per fi David Simon, el creador de la darrera de les esmentades, va poder cridar “Que es foti l’espectador mitjà!”.

Però amb els anys, com explica García Ramón, “L’HBO ha fet molt mal”. I és que de la tercera edat d’Or hem passat a la bombolla de les sèries (l’any passat se’n van produir 800 només a Amèrica), i la trempera dels inicis ha degenerat en sèries que volen i no poden. El terme tèncic amb què es parlar de l’excés de producció que impera avui -els anglosaxons mai deixen escapar una oportunitat de fabricar conceptes contagiosos- és Peak Tv. En aquest paradigma, la sobreescriptura s’ha convertit en un dogma i “ja no queda cap personatge normal”, però el problema és que els personatges que necessita un noir no han de ser complexos perquè sí:  el més important, segons el periodista, és que siguin moralment ambigus.

Va haver-hi consens entre els ponents a l’hora d’assenyalar el tret més significatiu que separa aquesta fornada de televisió de qualitat del cinema, on la ficció negra ja havia assolit cúspides artístiques: la possibilitat de convertir al dolent en el protagonista. “El cine no tenia prou temps per mostrar la maldat”, explica Rey, perquè “això de fer el bé tothom ho entén de seguida, però el mal necessita temps per justificar-se”. I és que si pensem en els personatges principals de les grans sèries que han marcat la dècada, ens adonem que molts fan curt amb el qualificatiu d’antiherois, i no tenim més remei que parlar de dolents.

Aquest matrimoni entre el poder de la imatge, la llibertat narrativa i l’amor pel costat fosc ha donat l’aurèola de prestigi que envolta a “les sèries” d’avui en dia, sobretot quan fem servir el terme amb la pompositat necessària per deixar clar que ens referim a productes de l’estil de Breaking Bad i no a Big Bang Theory. Molts rius de tinta s’han vessat per explicar com milions d’espectadors consumeixen hores i hores d’històries atroces sense tenir cap mena de dilema moral. Marc Pastor va posar l’èmfasi en el procés de justificació moral del malvat: passada la descàrrega d’adrenalina inicial davant un personatge diabòlic, el plaer de l’espectador se centra a descobrir què explica la seva maldat i fins a quin punt el que fa és més humà del que sembla. Tothom va riure quan Pastor va defensar aferrissadament que Vic Mackey, el protagonista de The Shield, “és el policia més versemblant i més ben justificat que s’ha escrit mai”. Pels qui no hàgiu vist la sèrie, la cara de Mackey tant podria servir per il·lustrar l’entrada de l’enciclopèdia sobre “abús d’autoritat” com la de “psicòpata perillós”. La gràcia és que Pastor, a més d’escriptor, és Mosso d’Esquadra.