Atrapats pel teatre

23.01.2016

Si li preguntes a un actor o director teatral en que consisteix la seva professió o, fins i tot, què significa interpretar i fer teatre, la resposta serà complexa. No en trauràs l’aigua clara. Tanmateix, ara tenim l’oportunitat d’escoltar la millor explicació. Clara, contundent i sense ambigüitats. Infàmia de Pere Riera s’apropa al fons del teatre a La Villarroel a partir del 27 de gener. David Bueno n’ha vist una prèvia i ens ho explica a Núvol.

"Infàmia" de Pere Riera, amb Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner i Francesc Ferrer | Font: David Ruano

“Infàmia” de Pere Riera, amb Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner i Francesc Ferrer | Font: David Ruano

“Per aprendre a fer teatre, s’ha de fer teatre”. Aquesta és una de les màximes que expressa el Toni, interpretat per l’actor Jordi Boixaderas. Per ell, la pràctica és l’única manera per saber actuar correctament. I això és el que fan la Sara i l’Aleix, dos joves intèrprets que assagen i practiquen una de les obres més clàssiques de Shakespeare, no sense dificultats. La Sara té un càsting que serà decisiu amb només 32 anys i poc èxit professional. L’Aleix ha triomfat en una sèrie de la tele, però encara no s’ha plantejat res de la seva professió.

I, entremig d’aquests tres personatges, apareix l’Eva Dolça (Emma Vilarasau) amb un caràcter estricte i meticulós. El seu únic objectiu, ara mateix, és preparar la Sara per a la seva prova. Però, de sobte, rep la visita del Toni amb una proposta sota el braç que li farà remoure coses.

Aquest és el context d’Infàmia, una peça delicada i farcida de dobles lectures que capta l’interès de l’espectador des del primer moment. És inevitable parar-te a pensar en els diàlegs que es teixeixen al llarg de l’espectacle i analitzar les dues visions que ofereixen els personatges dels dos actors veterans: el Toni aposta per ensenyar a les noves generacions amb trucs de la vella escola i l’Eva pretén que els seus alumnes visquin el teatre amb passió, i el sentin vivament; vol un teatre real. Dos concepcions que, potser barrejades, formen el bon teatre.

Provocació, el repte de conciliar l’art d’interpretar amb la (no sempre fàcil) vida personal, els conflictes generacionals, la dificultat de trobar feina en aquest sector, el passat… Aquests elements són i formen Infàmia. Tot plegat, combinat amb una escenografia austera però extremadament eficaç, que serveix per fer encara més vives i clares les converses dels actors. Les llums i els sons, a vegades pertorbadors, compleixen amb eficiència la seva funcionalitat.

A nivell interpretatiu, Emma Vilarasau deixa bocabadat a tothom amb la seva Eva Dolç, perspicaç i irònica, un registre que l’actriu ja havia mostrat amb anterioritat i que, personalment, em té atrapat. La seva capacitat d’adaptació és brillant, passant del drama a la comèdia, amb tots els gramatges possibles i una facilitat aparent que, realment, és fruit del gran treball que hi ha al darrere. Paral·lelament, el tàndem que forma amb el Jordi Boixaderas reconforta a l’espectador, et fa sentir en bones mans durant un viatge en el que ells dos et porten.

Per cert, veure a Anna Moliner damunt de l’escenari amb la seva solvència és un orgull per a les noves generacions d’actors. En treballs anteriors i, especialment, a Barcelona la vam descobrir com una gran promesa. Ara, amb Infàmia, podem dir que ja és una gran actriu de casa nostra. Francesc Ferrer, per la seva banda, està a l’alçada de la resta de repartiment en el seu paper d’Aleix, però potser queda una mica en segon pla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies David!
    Molt bona crítica i propera. Últimament sembla que per parlar d’art ho has de fer de forma elitista, i tu ho fas de forma més planera i directa. S’ha d’agrair.
    Vaig anar-la a veure arran de llegir la teva crítica i estic absolutament d’acord amb tota la crítica. M’hi vaig sentir identificada en molts moments, ja que he estudiat interpretació durant molts anys!
    “Per aprendre a fer teatre, s’ha de fer teatre!”