Assumpta Roura, literatura i fotografia (1952-2014)

23.01.2014

Aquesta setmana, sense fer soroll, ha marxat per sempre Assumpta Roura (Barcelona 1952-2014) Quan mor algú que estimes intentes oblidar els darrers moments de la malaltia per recuperar el record del temps de vitalitat i de somriures.

 

Assumpta Roura (1952-2014)

 

Amb l’Assumpta Roura no és difícil perquè la seva vitalitat, aquella intel·ligència aguda amb un punt sempre d’ironia, omplia i retratava el seu entorn. Durant la dècada dels noranta, el seu pensament fins aleshores expressat fonamentalment a través d’articles i ponències va adquirir una més gran dimensió, amb la publicació de “Nosotros, que nos quisimos tanto” (Planeta 1996), “La mujer ante el espejo” (Thassalia, 1997), “Mujeres para después de una Guerra” (Flor de viento, 1998), “El misterio de la mujer de El Pardo” (Martinez Roca, 2000) “Entre nosotras. De mi madre a mi hija” (2001)  i “Hasta luego, tristeza. Autobiografia de una depresión” (Planeta, 2000). D’aquest darrer llibre s’ha dit que ha ajudat a molts a entendre els mecanismes d’aquesta malaltia en primera persona.

Sense que s’hagin recollit en forma de llibre, les seves opinions escrites a les xarxes configuren un cru retrat dels efectes del neoliberalisme sobre la vida quotidiana: “Estamos en una civilización de la tonteria, que és otra forma de enmascarar la tonteria….”, deia. I en una altra ocasió escrivia: “Ni el conocimiento, la curiosidad por el saber o el impulso a la inteligencia tienen cabida en un territorio que, arbitrado por la mezquindad, necesita reducir al individuo a una máquina de producción y consumo con garantía máxima de veinte años. Produce y consume o muere. Obligaciones inasumibles multiplicadas a diario son causa de angustias que se gestionan con la prescripción de ansiolíticos y antidepresivos, gracias a los que buena parte de la clase media vive adecuadamente anestesiada”. Aquestes eren algunes de les seves anàlisis, abocades a través d’aquesta gran finestra anomenada Facebook, que algú hauria de recollir perquè representarien una vivència similar a la que va publicar sobre la depressió.

Gran defensora dels moviments socials com el 15M, captava amb la seva càmera fotogràfica els detalls d’aquesta Barcelona que tant li agradava. Tot i l’entusiasme per Barcelona que sempre havia mostrat, darrerament sempre deia que volia fugir d’aquestes politiques d’extrema dreta que representa Rajoy. L’Assumpta parlava molt de França, de tornar a la França culta, aquella que la va reconèixer com a investigadora en Sociologia de la Comunicació.

M’agrada llegir i cada vegada que acabo un llibre dono gràcies al seu autor o autora per permetre’ns compartir el seu destre art d’explicar-nos literàriament el seu pensament. Ara és el que ens queda de l’Assumpta Roura, rellegir-la, retrobar-la.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. El seu llibre, “Hasta luego, tristeza” em va salvar d’una depressió l’any 2002 i em va ajudar a entendre’n els mecanismes. Descansi en pau!
    F. Xavier Simarro Montané.

  2. Grazas pola sua xenerosidade e honestidade ….que teña unha boa viaxe e deica dentro dun chisco…

  3. ¿Algú va fer alguna cosa per l’Assumpta, que va morir només amb l’ajut d’una entitat benèfica?
    Penso, pel que he poguto llegar, que NO. ¿On eren els amics i companys de lluita? Com diuen en castellà: “no saben, no contestan”.
    Quina pena…

    • Perdó per les paraules mal escrites: on diu ‘poguto’ ha de dir ‘pogut’, i on diu ‘llegar’ ha de dir ‘llegir’.
      Disculpes…

  4. M’he assabentat de la teva mort avui. Vam ser companys i amics de classe a l’Acadèmia Prat, del carrer Llúria, a l’any 1970. I somiàvem desperts amb la fi del feixisme. El que puc dir és que has triomfat sense perdre la innocència i has lluitat per descobrir veritats amagades pel poder etern que mai s’acabarà. I tot amb suma dignitat.