Assaig de càntic

Fa uns mesos, Antoni Dalmases va publicar a Núvol un article demolidor sobre el desmantellament del sistema educatiu. En aquell moment l’article semblava una provocació, i va trobar aquí mateix una resposta contundent amb articles de Carme Bové i Montserrat Palau i Bargalló. I ara, mesos després, entenem que aquell article encès de Dalmases no era la guspira d’un piròman sinó una mena d’avançament editorial. Avui tenim el gust i el deure de presentar ‘Caos a les aules’ (Angle Editorial), un llibre urgent i necessari que retrata sense embuts el malestar que es viu als instituts de secundària del nostre país.

Alerta! Antoni Dalmases no és un profe ressentit que s’ha despenjat amb un llibre sobre l’ensenyament. Més aviat és un escriptor que s’ha dedicat tota la vida a l’ensenyament i que ara és capaç d’aixecar acta perquè ho ha viscut, sí, però també perquè té el do d’explicar-ho.

‘Caos a les aules’ s’ha de defensar com un llibre d’autor, no és només un assaig oportú que aborda una problemàtica social. Dalmases és un novel·lista que se serveix dels recursos de la ficció per plantejar una sèrie de situacions reals i moralment abjectes. El discurs de Dalmases funciona com a relat perquè aquí no hi ha bons ni dolents. L’autor evita l’actitud condescendent de victimitzar un col·lectiu per carregar-se’n un altre. Aquí cadascú ha de respondre dels seus mals i més aviat tothom hi surt perdent, perquè l’estultícia està repartida a parts iguals entre pares, professors i alumnes.

No és en va que en algun moment del llibre l’autor invoca a Thomas Bernhard, l’artista de l’exageració. El relat de Dalmases ens convenç que els sistema està tan podrit que més valdria liquidar-lo del tot per tornar a començar des de zero sobre uns nous fonaments. Dalmases sap que la liquidació total no és viable, però tampoc pensa claudicar davant de la beneiteria dels psicopedagogs. L’escriptora  Imma Monsó descriu molt bé al seu article d’avui a Núvol, Metamorfosi, com ha hagut de sofrir el professor de secundària per adaptar-se a la reforma educativa. El professor ha patit una mutació que ha desplaçat perniciosament la seva autoritat per convertir-lo en un simple guardià. “Però n’hi va haver que es van negar a metamorfosar-se”, escriu Monsó. “Eren pocs. Caos a les aules és la història exemplar d’un d’aquests espècimens que van resistir sense doblegar-se. ¿Va valer la pena, negar-se a convertir-se en papallona? L’autor ens ho explica amb paraules detergents i anècdotes hilarants”.

Al capdavall l’humor, aquest humor particular que l’autor qualifica de sabedellenc, salva el llibre. Clara Soley, escriptora i professora com Dalmases, ho diu molt bé al seu article ‘Caos i catarsi‘, que publiquem avui a Núvol: “La lectura de Caos a les aules pot ser, com em va passar a mi que sóc del ram, una mena de fenomen catàrtic. Allò que havien de produir les bones tragèdies segons Aristòtil. Però és una catarsi de plorar de riure. Vas llegint, mentre se t’escapa alguna rialla o vas fent lleugers cops de cap de confirmació, gairebé de pur agraïment – a veure si m’explico: et rescabala de la sensació d’impotència davant el malestar que hem viscut molts profes mentre es desmantellava poc a poc la qualitat i l’exigència, un desassossec que, segons com, es mereixeria alguna mena d’indemnització…moral”.

Dalmases tanca l’epíleg amb una adaptació d’Assaig de càntic en el temple de Salvador Espriu. Si Pere Quart ja havia assajat el Càntic a la taverna, ara Dalmases fa Un assaig de plagi a la sala de profes amb aquests versos que ho diuen tot:

Oh! que cansat estic d’aquesta
covarda, vella, tan salvatge feina,
i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà,
on diuen que la vida d’un profe pot ser neta
i noble, culta, rica lliure
desvetllada i feliç.
Aleshores, a la Delegació, els psicopedagogs dirien,
desaprovant: “Com l’ocellot que deixa el niu,
així el profe poc reciclat i carca abandona l’institut”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei li l’antiga bestiesa
d’aquest seu caòtic sistema.
Però no he de complir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la jubilació.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta pobra,
bruta, trista, dissortada feina.