Àsia amb denominacions d’origen

18.07.2018

De la pista de ball animada per unes àvies coreanes molt balladores a un ballarí indonesi caminant de nit pels carrers de Tòquio; la setmana passada al Grec festival van desfilar companyies i artistes provinents d’Àsia, que ens han mostrat els seus jocs d’equilibris entre la tradició i la modernitat. Del mític Cloud Gate Dance Theatre al teatre Grec al projecte del dramaturg i artista visual d’origen bengalí Choy Ka Fai a la Sala Hiroshima. Les expedicions per trobar la dansa amb dominacions d’origen va arrencar dilluns passat amb la sacsejada colorista i molt pop de la coreògrafa coreana Eun-Me Ahn, que va desembarcar al Mercat de les Flors amb la seva companyia i una bona colla senyores grans que contagien l’alegria de ballar.

L’espectacle ‘Dancing grandmothers’ va passar pel Grec 2018.

 

Les àvies balladores d’Eun-Me Ahn

Dancing Grandmothers sorgeix d’un viatge que Eun-Me Ahn va fer per Corea del Sud a la recerca dels moviments genuins i amarats del llast del temps i les condicions vitals d’unes senyores d’una edat estupenda. Eun-Me Ahn l’artífex d’aquest espectacle –la Pina Bausch de Seül– es va donar a conèixer a nivell internacional al festival Quartier d’Eté de París on va presentar La princesa Bari, una epopeia pop basada amb una llegenda coreana. Aquesta coreògrafa es mou com una veritable xaman del segle XXI entre la tradició i l’avantguarda.

L’espectacle comença amb una projecció d’una gravació feta des de la finestra d’un vehicle, veiem el paisatge passar, i fins i tot, malgrat la xafogor dins la sala MAC, sembla que el vent ens acaricia. En aquest pròleg evocatiu, la coreògrafa apareix a l’escenari. Com si flotés sobre camps d’arròs, traça gests petits i delicats. És l’escena més bonica de tota la coreografia. Durant una bona estona, una dubta si apareixeran les àvies coreanes o no, perquè la primera part protagonitzada pels ballarins joves, enèrgics i atlètics de la companyia s’allarga bastant. La coreografia jovial és tan acolorida com el vestuari, els deu ballarins creuen frenèticament l’escenari sota els efectes de la música electrònica. Enmig de l’aparent banalitat, s’hi reconeixen gests i moviments recurrents, que abans, en el pròleg ha reproduït la coreògrafa. Els ballarins s’esvaeixen, es fa el silenci. Al fons de l’escenari hi veiem projectades les imatges en silenci de dones, cadascuna en el seu context. Unes collint arròs, les altres en una botiga, una enmig d’un bosc, una altra en un pàrquing acompanyada del seu marit que té pressa per marxar. Les escenes són variades i el silenci incrementa el poder suggestiu de les imatges en moviment, de les expressions d’alegria que es dibuixen en els seus rostres al ballar. Potser alguns espectadors s’hi resisteixen. Servidora es va deixar manipular i estovar. Què tenen els somriures decorats amb arrugues que entendreixen tant?

Armades amb boles de cristall de discoteca i una playlist absolutament kistch, deu de les àvies del vídeo s’uneixen als deu ballarins de la companyia en la segona part. Eun-Me Ahn reserva un moment de protagonisme per a cadascuna. El percentatge de globus d’alegria en la sang augmenta, tot i que la coreografia sovint no té ni cap ni peus. L’energia es palpa i una surt entusiasmada i sobretot després de l’epíleg “discotequero” quan bona part del públic salta a ballar a l’escenari. La injecció està servida, però un dia després busques el prospecte i no el trobes. Te n’adones que t’hagués agradat furgar una mica en la vida de les deu àvies coreanes i que et sobraven quilos de moviments histèrics.

 

 

La màquina de presentar ballarins de Choy Ka Fai

Precisament la curiositat que no veiem saciada a Dancing Grandmothers la satisfem a Soft Machine (Surjit + Rianto) del dramaturg i artista visual Choy Ka Fai. L’espectacle, que es va presentar a la Sala Hiroshima, forma part d’un projecte multimèdia que inclou un documental. Però, més que un espectacle coreogràfic, Soft Machine és un dispositiu escènic per presentar la vida a través de la pràctica de la dansa de diferents artistes asiàtics. Ho podríem etiquetar de dansa autobiogràfica o documental. Ka Fai va arrencar aquest projecte després de la promoció del cicle ‘Out of Asia. The future of contemporary dance’ del Sadler’s Wells de Londres –la majoria dels creadors eren d’origen asiàtic, però havien crescut a Europa– i una declaració d’Akram Khan en la que deia que “el cos asiàtic és espiritual.” I vet aquí que Ka Fai va marxar d’expedició per visitar tretze ciutats i conèixer de primera mà ballarins i coreògrafs que viuen i treballen a Àsia, on no hi ha cap etiqueta prou plural per unificar totes les cultures que hi conviuen.

A Barcelona, Choy Ka Fai ens va presentar dos dels ballarins que va conèixer en la seva expedició; Surjit Nongmeikapam, ballarí i coreògraf de Manipur (Nord-est de la Índia) i Rianto, un ballarí indonesi que practica el Lengger, un estil de dansa tradicional de l’illa de Java. Des de la perspectiva de Ka Fai el cos és la màquina perfecta per revelar la nostra humanitat. De fet, l’espectacle pren per títol la novel·la composta a base d’extractes d’altres novel·les de William Burroughs, l’escriptor i artista de la generació Beat.

El ballarí indonesi Rianto és un dels protagonistes de ‘Soft machine’, que s’ha vist al Grec 2018.

Soft Machine va arrencar à la TED talk. En la primera part, a Ka Fai amb posat d’artista “professional i seriós” –com ens va recalcant al llarg de la seva presentació– l’acompanya en Surjit, com a prova material de la seva recerca. La sessió amb el ballarí i coreògraf de Manipur combina les imatges documentals amb un exercici pràctic i molt didàctic que Ka Fai li proposa; executar la mateixa seqüència de moviment amb dansa tradicional índia, contemporània índia, contemporània occidental –divertidíssima la parodia–, i després d’una petita negociació, també de Bollywood. Ka Fai i en Surjit desmunten els estereotips amb a través de la paròdia i les picades d’ullet al políticament correcte. Fan caure el bel de l’exotisme per revelar-nos la mirada d’en Surjit i les seves ambicions com a artista en el tros de món on viu.

El misteri i el gest esculpit amb destresa de Rianto hipnotitzen. En la segona part, Ka Fai abandona l’escenari i s’arracona darrere una taula per fer de DJ. Rianto és un seductor entremaliat. Enfundat en les faldilles estampades, sota una màscara i amb una perruca exuberant, la seva figura contrasta contra l’escenari negre i despullat de la Hiroshima. Sota els efectes de la dansa Lengger, Rianto a mesura que es va desfent de les capes de faldilles ens va revelant qui és, qui hi ha darrere del maquillatge. La figura misteriosa i tradicional es transforma en un home jove que viu a Tòquio amb la seva dona japonesa. En Rianto ens explica que al Japó, els coreògrafs de dansa contemporània “volen utilitzar el meu cos tradicional per a les seves creacions, però jo també vull aprendre dansa contemporània.” Així, com en les danses tradicionals els rols masculins i femenins estan estandarditzats i limitats, per a Rianto la dansa contemporània li permet fluir entre els gèneres amb total llibertat, i sense màscares. Tot plegat acaba amb ell despullat i d’esquenes sota el focus d’un zenital. La textura de la seva pell enmig de la foscor i la fusió dels moviments tradicionals i contemporanis és preciosa.