Arxius = Repressió + Memòria + Reparació

23.04.2019

Fa 80 anys, acabada la guerra, el règim franquista engegava de forma implacable la maquinària repressiva envers el bàndol perdedor. Un dels instruments repressius fou el Jutjat Especial de Funcionaris que s’encarregà de la depuració dels treballadors públics, consistent en verificar possibles desafeccions i assegurar fidelitats al nou règim.

D'esquerra a dreta: nen desconegut, Martí de Riquer, Roser Duran i Grau, Jesús Ernest Martínez Ferrando (director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), Ignasi Arqués i Agustí Duran i Sanpere (cap de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya), a Viladrau, hivern 1936-37. Arxiu: Família Riquer-Permanyer.

D’esquerra a dreta: nen desconegut, Martí de Riquer, Roser Duran i Grau, Jesús Ernest Martínez Ferrando (director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), Ignasi Arqués i Agustí Duran i Sanpere (cap de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya), a Viladrau, hivern 1936-37. Arxiu: Família Riquer-Permanyer.

En el món cultural, un exemple fou la depuració d’Agustí Duran i Sanpere (1887-1975), director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i cap de la Secció d’Arxius de la Generalitat de Catalunya, que havia estat l’artífex del salvament dels arxius catalans durant la Guerra Civil a Barcelona i arreu del país.

El seu expedient administratiu s’incià el 24 de febrer de 1939 amb una declaració jurada i el 29 de desembre, se li presentà el següent plec de càrrecs: “a) Acentuadas tendencias catalanistas. b) Durante el Movimiento, colaborador de la Revista Nova Iberia editada por el Comisariado de Propaganda. c) En el año 1937 publicó varios artículos en La Vanguardia. d) Colaboró con el Gobierno de la Generalitat. e) Fué director del Archivo Histórico de Cataluña. f) Realizó varios viajes al extranjero, con el fin de sacar las obras de arte y documentación artística. g) En marzo de 1937 fué autorizado por 15 días para realizar un viaje a París con el objeto de dar una conferencia en la Sorbona y otras misiones por la Generalidad de Cataluña.” 

El 4 de gener de 1940, Duran contestà els diferents càrrecs imputats: “a) El carácter apolítico de toda una vida de trabajo que he jurado en mi Declaración, probado en mi proceso y fallado en su sentencia. b) Duran assenyala la falsetat del càrrec imputat. c) (…) nunca me salí de los límites de mi especialidad profesional y que todos mis artículos se refieren exclusivamente a la historia de la ciudad o a la historia documental del Arte (…). d) Dicha colaboración, (…), sirvió entre otras cosas que igualmente han merecido grandes elogios, para organizar el verdadero servicio de recuperación documental de Cataluña, iniciado por mi en julio de 1936 con la colaboración de dignísimos sacerdotes, de técnicos de probada pericia y de otras personas que hallaron en esta organización no solamente el medio de subvenir a sus necesidades sinó el de escapar a una persecución cruel. El resultado de esta colaboración fué la salvación del Patrimonio Documental de Cataluña, que si en algo se mermó fué por no poderse sustraer de los incendios y destrucción de los primeros días de revolución, anteriores al funcionamiento de dicho servicio. e) Este era el nombre con que se designó aquella colaboración. El Archivo Histórico de Cataluña no existió más que en los letreros que sirvieron para salvar algunos edificios como la Casa de Retiro de la calle de la Palma de San Justo, el Palacio Episcopal y el Monasterio de Pedralbes, de los usos inadecuados con que se les amenazó de continuo por parte de sindicatos y de organismos de gobierno, como ya se demostró en el proceso de referencia. f) i g) (…) Precisamente, todo el afán del organismo dedicado a la salvaguarda de los Archivos Históricos y todo mi empeño personal como director de aquella organización se concentraron en la firme voluntad de no dejar que saliese al Extranjero nada de lo que podía llegar a nuestras manos; y porqué el propósito se logró cumplidamente vinieron los plácemes y las enhorabuenas (…) Y no comprendo menos que mucha parte de los sin sabores y perjuicios que los procesos y los expedientes me han ocasionado podía habérmelos evitado con solo quedarme en casa, defendiendo egoistamente mi vida y mi tranquilidad como tantos hicieron y dejando que pereciesen en el torbellino revolucionario los Archivos en que se guarda la historia de la Patria.”

I acaba: “Si alguna vez (Dios no lo quiera) las circunstancias me volviesen a enfrentar con una realidad parecida a la de julio de 1936, conste que no sabría producirme en otra forma distinta a la que seguí entonces aunque como entonces supiera mi vida en peligro y me expusiera a tropezar de nuevo con falsas interpretaciones que tuvieran en suspenso durante meses y meses mi honor y mi cargo.”

A principis del mes de gener de 1940 declaren favorablement com a testimonis, Fernando Valls Taberner, Juan Serra Puig i Adolfo Florensa Ferrer. A més, també va comparèixer José Sanabre Sanromá.

El 18 de gener de 1940: “El Juez Instructor que suscribe, estima procede SOBRESEER el presente expediente instruido al funcionario DON AGUSTIN DURAN Y SANPERE y su admisión al servicio sin imposición de sanción.”

Un altre instrument repressiu foren els procediments judicials militars, els anomenats consells de guerra, instruïts a Catalunya des del 5 d’abril de 1938 fins al desembre del 1978 per l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar.

A Duran i Sanpere, també se’l sotmeté a un consell de guerra que s’inicia amb una declaració jurada el 30 de març de 1939 i que finalment va finalitzar amb una sentència absolutòria el 25 d’agost de 1939.

En el context legislatiu actual, la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme va declarar la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra per causes polítiques a Catalunya durant el règim franquista. A més, va autoritzar l’Arxiu Nacional de Catalunya perquè elaborés i fes pública una llista dels 99.654 processos instruïts i de les sentències adoptades i perquè publiqués una guia sobre aquests procediments. a la qual s’hi pot accedir a través d’aquest enllaç.

De la mateixa manera, l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona va publicar la llista dels treballadors públics depurats de l’Ajuntament de Barcelona. Alhora, el plenari barceloní va anul·lar els expedients de depuració com a reconeixement de la dignitat de les 1.618 persones que van passar pel procés de depuració sense les mínimes garanties de defensa.

Un tercer exemple, el trobem a l’Arxiu Municipal de Girona que també va publicar la llista de treballadors depurats de l’Ajuntament de Girona i va posar a l’abast de tothom la consulta en línia d’un total de 270 expedients de depuració.

Amb aquests tres exemples, podem comprovar com des de l’administració pública i a través dels seus arxius s’està contribuint progressivament a reparar l’oblit de les víctimes i a recuperar-ne la memòria perduda.

Acabem amb els conceptes que donaven títol a aquest article:

a) La repressió franquista queda reflectida als arxius.

b) Els arxius esdevenen una font essencial com a testimonis del passat.

c) L’accés als arxius i la seva digitalització faciliten recuperar la memòria democràtica i, alhora, ens permeten reparar la dignitat de les víctimes de la injustícia.

Les accions esmentades són un punt de partida i, alhora, imprescindibles per lluitar contra la desmemòria i l’oblit, per defensar els valors democràtics, per respectar els drets humans i, en definitiva, per no rebaixar el sistema de llibertats de la nostra societat.