Arxipèlags i illes desertes

16.11.2018

L’entrada del Museu de Sant Cugat va esdevenir el matí del passat dissabte 27 d’octubre una mar Mediterrània improvisada per poder acollir la poesia de les Illes Balears i la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

Les illes recordades. |

Un matí molt ric malgrat la pluja, tal com va afirmar Joan-Elies Adell, director de la Institució de les Lletres Catalanes, en la seva presentació per tal d’iniciar l’acte. Per ordre alfabètic, Adell -després de recitar Un dijous a l’Alguer de Damià Huguet– va anar cridant els diferents poetes vinguts de diversos indrets de les Balears i de l’Alguer gràcies a la col·laboració de l’Institut d’Estudis Baleàrics. Josep Lluís Aguiló ens va oferir el poema Illa, inclòs al seu llibre Banderes dins la mar; Antoni Canu, esplèndid, va recitar Somiador de versos; Carles Fabregat, al seu torn, va llegir Nadala; Maria Teresa Ferrer va enlairar tot de versos propis dedicats a la terra; Pere Gomila ens va explicar les diferents geografies del vent a través de diversos poemes inclosos en el llibre que duu el mateix títol; Franca Masu, amb la seva veu magnífica, va recitar i cantar un poema dedicat a la seva filla Chiara; i Maria Victòria Secall va finalitzar la primera ronda tot recitant el seu poema Crònica. I va haver-hi una segona ronda, i una tercera on vam sentir més poemes dels poetes que anaven omplint aquella mar de dissabte amb versos i cançons dedicats a la Mediterrània, a la terra, als refugiats que fugen, als presos polítics i als exiliats, i al blau que ho amara tot. Maria Victòria Secall va alçar la veu, rotunda, per posar el punt final a l’acte amb un desig alat: “Per instint, alcem el vol!”. Joan-Elies Adell va tancar Les illes recordades amb un poema del poeta alguerès Rafael Caria. “Sento / la mar endins / i el desig de / salpar altra vegada”. Endins un regust de sal i onada, malgrat la pluja.

La cremallera, de Martí Sales

I si el matí de dissabte es va tacar d’arxipèlag, el vespre es va erigir en un sol home, en illa deserta. A la sala El Siglo Mercantic ens esperava Martí Sales per oferir-nos l’espectacle La cremallera, basat en l’obra homònima escrita pel mateix Sales. Amb l’ajuda d’una simple làmpada, d’un sol llum al qual dota del moviment necessari per recrear un escenari o situació mínima, Sales ocupa l’escenari per anar desgranant amb un ritme exacte els gairebé set-cents versos de La cremallera, un poema que narra una Barcelona que batega i els personatges que la viuen pell enfora, pell endins a través de la nit, del temps, d’històries tèxtils, d’amors primerencs i subterranis. La cremallera són octosíl·labs el pes dels quals es recolza íntegrament en Martí Sales que, àgil, loquaç, elàstic, els transforma en jocs malabars per enlluernar el públic i mantenir l’atenció sempre en el punt més alt. La cremallera és un espectacle senzill la grandesa del qual radica en l’aposta –arriscada però reeixida- que fa per atorgar el protagonisme a la paraula i al seu interlocutor. Una illa deserta a la qual no ens importaria tornar.