Arundhati Roy: “Són bones per se totes les revolucions?”

5.10.2017

Dilluns passat, dia internacional de la no-violència i l’endemà dels fets de l’1 d’octubre, l’activista i escriptora Arundhati Roy va conversar amb la periodista Natza Farré al hall del CCCB, on presentà el seu últim llibre El misteri de la felicitat suprema (Anagrama). Carla Mallol hi va assistir i n’ha escrit aquesta crònica.

Arundhati Roy | © CCCB, Miquel Taverna, 2017

Un auditori ple de gom a gom, encara compungit i en xoc, va donar la benvinguda aquest dilluns a Arundhati Roy qui, amb la seva esperada conferència “Idea, paraula i acció” donà el tret de sortida al cicle “Revolució o resitència?”. Un cicle que cobra més sentit que mai, tal i com recordà el director del CCCB, Vicenç Villatoro: “se’ns han privat de vot però no de veu”. La cultura no s’atura i Roy va prendre la paraula. Com recordà l’escriptora índia, a vegades preservar la normalitat pot ser una forma de resistència: “de resistències, n’hi ha moltes”. I la memòria és, també, un acte dissident.

“És una casualitat que sigui avui aquí, després dels episodis d’ahir i quan la vostra història està a punt de canviar”. Una casualitat o una causalitat? La inauguració d’un cicle sota el nom de “Revolució o resitència”, l’endemà de les càrregues policials del passat 1 d’octubre coincidint amb el dia internacional de la no-violència en commemoració al seu compatriota Mahatma Gandhi. Un encreuament d’atzars?

No soc una gran admiradora de Gandhi“, confessa Roy. Al voltant de la seva figura s’ha forjat un mite i, segons l’escriptora india, al darrere de la doctrina pacifista gandhiana s’hi amaguen un munt d’injustícies i discriminacions, entre els quals sobresurt la seva legitimació del sistema de castes. Qui hi havia al darrere del Gandhi màrtir heroitzat?

Revolució sí, però com? Això ja són figues d’un altre paner! Segons Roy, cada revolta i cada revolució són úniques. I, per aquest motiu, per a ella cobra més sentit parlar en en plural perquè, de fet, n’hi ha moltes, de revolucions. Com diria la meva àvia: “tants caps, tant barrets!”. I, aquests dies, ho hem viscut i ho estem vivint en carn pròpia. La vaga general d’aquest dimarts n’ha estat una prova fefaent: estelades i banderes republicanes van onejar l’una al costat de l’altra, omplint els carrers i places d’arreu. No eren les úniques, n’hi havia de molts altres colors perquè de revoltes n’hi ha moltes i és en aquesta hetereogeneïtat intrínseca on rau l’essència de la revolució.

La revolució és, emprant les paraules de l’historiador Reinhart Kosselleck, un concepte elàstic, que està sempre a la corda fluixa. “I, com les necessitem, aquestes revolucions!”, exclamava Farré, encara amb la veu ronca pels clams del dia abans als col·legis electorals. I tant que ho són! Ho són sempre i ho són totes, afegí Roy. El neoliberalisme també en va ser una, de revolució, per exemple. Tot i venir des de dalt, no deixava de ser-ne una. I, no podem deixar de preguntar-nos si “són bones per se totes les revolucions?”.

La història no deixa de ser un enfilall de revolucions i contrarevolucions, de continus i discontinus, com solia dir Walter Benjamin. Com ens recordava Roy, algunes vegades la revolució és lenta i, d’altres, en canvi, va a marxes forçades: o bé ve donada per una locomotora o pels frens d’aquesta mateixa, com diria Benjamin.

Arundhati Roy | © CCCB, Miquel Taverna, 2017

I la revolta que ha escollit l’escriptora india és la literatura: creu aferrissadament en “la militància de l’art” i la cultura com a formes de resistència, de dissidència. I, la seva novel·la n’és molt, de revoluncionària. Com recorda Farré, és una novel·la “total”, molt difícil d’encasellar i on tot hi té cabuda. Tot un elogi per a Roy, qui defuig constantment les etiquetes, fins i tot (o sobretot) les d’escriptora i activista. “L’etiqueta d’activista em genera molta incomoditat. Que no actuem tots?”, bromejava l’altre dia. Una altra etiqueta reduccionista és la d’escriptor: que potser tots els escriptors han de ser novel·listes? Que no ha estat sempre l’escriptura una activitat política? Fins fa ben poc la novel·la era el gran calaix de sastre, el gènere on tot hi tenia cabuda: filosofia, sociologia, política, etc. Però “s’ha domesticat massa”, reduint-se a si mateixa a la casella de ficció.

Dins les dues etiquetes que se li han imposat, la d’activista i escriptora, Roy malda per “sobreviure sense ser una màrtir” i a la vegada fer equilibris per trobar la seva “pròpia veu dins de la multitud” i aíxi intentar “entendre la societat i sobreviure alhora”. A El misteri de la felicitat suprema l’autora ha volgut escriure una novel·la “total”, que ella mateixa defineix com una mena de ciutat viva, plena d’històries, de vivències que s’entrellacen les unes amb les altres, que es contradiuen i es fonen. Un ampli ventall de temes afloren entre les seves pàgines: l’abandó, el gènere i l’identitat, la maternitat, els abusos laborals i vides sistematitzades, les fronteres de tot tipus, entre el passat i el present, la vida i la mort, les nacions, etc. És una novel·la eminentment política perquè, tal i com recorda Roy, la política està a tot arreu. Volguem o no, tot el que ens envolta és, d’una manera o altre, polític. I aquests dies ho estem vivint de prop: anar a votar en unes eleccions o un referèndum és política, però no només; també ho és sortir al carrer a manifestar-se, fer vaga, participar a l’assamblea oberta de barri o fer repicar les olles i cassoles cada vespre al balcó. “Si les eleccions són la única forma de democràcia, tenim un gran problema”. 

Resistència i revolució són les petites lluites del dia a dia perquè tal i com remarcà Roy dilluns passat al hall del CCCB, “lluitar batalles específiques de manera específica és realment important, sempre que tinguis clar perquè estàs lluitant”.