Arturo Pérez-Reverte: “L’olor de la guerra no s’esborra mai”

8.11.2017

A Arturo Pérez-Reverte, la concessió del Premi Internacional Barcino de Novel·la Història no l’ha sorprès especialment. “Són tots amics”, deia amb humor sobre el jurat que l’ha guardonat: Fèlix Riera (el president), Òscar López, Enric Calpena, Sergi Dòria i Care Santos. Dilluns a la tarda, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, l’escriptor de Cartagena rebia el premi de mans del regidor de Cultura, Jaume Collboni, en el primer acte de Barcelona Novel·la Històrica.

Arturo Pérez Reverter rep el premi Barcino al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona

El periodista Sergio Vila-Sanjuán, responsable de la glossa, donava compte del premi. Destacava el valor de Pérez-Reverte per obrir camí a la novel·la històrica durant els anys vuitanta. Uns anys en què, deia, “la gent estava farta de recordar el passat”. “Tothom aspirava a viure el present”. Quan la narrativa de la immediatesa tenia retinguda a la novel·la, el premiat, a la contra, s’estrenava el 1986 amb una història sobre la invasió napoleònica d’Espanya. El 1988 repeteix la capbussada al passat viatjant al Madrid decimonònic. “Resultava sorprenent l’opció històrica de Pérez-Reverte. Tenia un món propi. Havia arribat per a quedar-se”. “Ara”, continuava Vila-Sanjuán, “els escriptors han de sortejar-se les etapes que volen narrar”.

El director de Cultura/s cloïa la glossa acotant les qüestions revertianes per antonomàsia: l’aventura, la valentia i la companyonia. Qüestions que “els seus tuits mostren amb tanta claredat”. Són valors que, sovint, ens sonen atàvics, “fora d’època”, i que també han contribuït a formar una caricatura de l’escriptor.

El premi, dèiem, no el va sorprendre. Si, però, que l’hagués sobtat, el 1980, en cas d’haver disposat d’una bola de cristall, saber que en quasi quaranta anys se li reconeixeria una llarga trajectòria literària brindada a la novel·la històrica. Abans de publicar la seva primera novel·la (El húsar), Peréz Reverte era un “periodista feliç”, i també un lector voraç, esclar. Però no un home amb intencions literàries. “La lectura em va anar portant a una actitud d’escriptor. Una actitud que mai havia buscat ni pretès. No sóc escriptor vocacional”. És escriptor pel “resultat d’unes lectures”, diu.

Els llibres van arribar-li ben d’hora. Va néixer en una casa amb una gran biblioteca. Recorda, sobretot, la col·lecció d’obres d’un dels avis. Volums d’història i d’art. I recorda també la reproducció del gravat Las lanzas de Velázquez, que amb set anys ja havia fet seu. “Les imatges de guerres i soldats les tenia al cap molt abans de saber què eren”.

A l’escenari de les primeres lectures van desfilar-hi Walter Scott, Victor Hugo i Charles Dickens. Peréz-Reverte tenia uns vuit anys. Galdós i Valle-Inclán els seguirien. Alexandre Dumas, però, destaca entre tots: és el seu gran far. El francès va dur-lo a descobrir que sota les llances del gravat de Velázquez hi havia centenars de soldats. Els homes que veritablement feien “el treball brut i difícil”. “La novel·la històrica em va fer posar vida als gravats de quan era petit. Em vaig aficionar molt a la història”. Va comprendre aleshores que “la història no és una mera recreació. Ajuda a comprendre el present”. I va entendre, a més, que “tots els llibres d’història parlaven de mi”. Una percepció que mai l’ha abandonat. També fou rellevant Umberto Eco: “Va obrir-me el camí de què es podia fer en qüestió de narrativa”.

Però quan decideix Pérez-Reverte encetar una trajectòria que ja compta amb més de 30 publicacions? Això és després de cobrir com a corresponsal una guerra “llarga i difícil”. Després d’informar sobre la Guerra del Líban, torna a Madrid on li esperen mesos d’oci i recuperació. Creu que és el moment oportú per arromangar-se i escriure una novel·la, que serà El húsar. Vol narrar el que ha vist, poder-se explicar, però no ho vol fer des del present i creu que la història serà el millor soci. Tot i això, considera que és un “error gravíssim mirar el passat amb els ulls del present”. “La mirada moderna de l’home és perillosa perquè impedeix veure amb claredat el que feia l’home en altres temps”.

Pensa que només és veritablement factible explicar el passat des del present quan s’ha conegut l’horror. Aposta, doncs, per “relatar des d’allà”, des de la barbàrie, i no pas aplicant el que és políticament correcte, “el bonisme al qual la societat ens empeny”. “No és el mateix el genocidi i la destrucció d’una cultura vistos des d’allà que des d’aquí”.

“Tinc un avantatge a l’hora de narrar la violència i la crueltat: he viscut durant 21 anys en territori hostil. Això em va formar una mirada, una manera de veure el món”. Pérez-Reverte no escriu des de la teoria. Tecleja amb un àlbum personal ben nodrit a la vora.

En aquest punt, el de les guerres que va posar en clar a TVE, va voler portar a col·lació a Jordi Évole, que en l’últim Salvados va visitar Iraq i Síria. Al creador d’Alatriste el va impactar coincidir en una impressió: l’olor de la guerra. “L’olor de la guerra no s’esborra mai, se’t queda al nas. Amb aquesta memòria, amb aquesta motxilla de fotografies i sensacions no sempre amables, escric novel·les”.

Jaume Collboni amb Arturo Pérez Reverte

“No voldria acabar amb pessimisme galdosià”, advertia. “Només és realisme”. Pérez-Reverte parla sense embuts: “El món és un lloc hostil, un indret incòmode, incert. Algunes petites coses ens permeten passar l’estona amb certa normalitat”. “Es tortura, es mata, es crema. Aquest és l’ésser humà. Tinc el privilegi d’haver-ho vist”. Era un escriptor en una deriva de cruor que semblava no tenir fi. I, de fet, encara va continuar un pèl més. Periodistes i públic temíem tocar fons. Després d’un llarg silenci, compareixia el Peréz-Reverte més dur i, fins i tot, fanfarró: “Jo sé que m’hauré de morir. Molts de vostès no ho saben i aquest és el problema”. Excés de pensament sobreentès.

L’autor d’Eva, la seva última novel·la (de la sèrie Falcó), va tancar el discurs d’agraïment amb un retorn a l’ofici, sortíem del pou. “Quan em documento, quan escric, em sento feliç”. Té sort. Hi ha escriptors, com el seu amic Javier Marías, recordava, que passen per una etapa de sofriment quan confeccionen una novel·la. “Viatjo, invento escenaris, adapto el món a la meva memòria i a la meva mirada”. Capbussar-se, refer camins i recórrer els carrerons dels seus personatges l’ajuda a estar previngut, a saber tot el temps que aquest és “un lloc perillós”. “Comprenc la història com un analgèsic. Ajuda a suportar el dolor”. Nosaltres llegim la punta de l’iceberg de tot aquest dolor.